LA MORTA ENAMORADA (1836) – Théophile Gautier

Autor: Théophile Gautier
Títol: La muerta enamorada (La morte amoureuse)
Editorial: Rey Lear Editores
Any: 2011 (1836)
Pàgines: 80
ISBN: 9788492403530
Valoració: ★★★★

 

Els seguidors del bloc que han anat llegint les meves aproximacions al tema dels vampirs segur que coincidiran que calia urgentment una aproximació i reivindicació d’aquesta obra de Théophile Gautier. El nom de Gautier ha anat apareixent diverses vegades per aquí (el tema del doble, les mòmies de l’antic Egipte, etc.), però fins ara no havia estat mereixedor de l’atenció d’una ressenya. Finalment, doncs, li faig justícia i l’abordo amb un major deteniment a causa del tema dels vampirs, del qual també fou precedent amb aquesta història de terror gòtic que ressenyo avui.

“La morta enamorada” no és la primera història de vampirs, però sí que es situa abans del famós Dràcula (1897) de Bram Stoker i és considerada un dels primers clàssics del gènere. Alguns la relacionen amb “Vampirisme” d’E.T.A. Hoffmann, inclosa dins Els germans de San Serapió (1819-1821), un altre clàssic. Però les diferències són força evidents: mentre el conte de l’alemany es basava en els mites de l’Europa oriental sobre vampirs, on eren caracteritzats com a poca cosa més que necròfags, el francès sí que subratlla la importància en el seu relat de l’element hematològic. Ara bé, sense mencionar per a res els ullals, encara. Això arribaria més tard.

De fet, Gautier sembla seguir al peu de la lletra els trets apuntats ja feia uns anys pel que és considerat l’iniciador del mite, John William Polidori, que en el seu breu relat “El vampir” (1819) feia el seu protagonista un aristòcrata d’incontrolable apetit sexual, com Clarimonde, la morta que dóna títol al nostre conte.

Clarimonde apareix retratada amb la lividesa extrema del vampir modern i, com el vampir modern, descansa en un taüt i sembla tenir poders sobrenaturals que fan que el pobre Romuald, el jove frare que se n’enamora perdudament, confongui el somni amb la vigília fins a l’extrem de la demència. La història ja introdueix el tema de les forces infernals (representades pel vampir) enfrontades a les forces de l’Església (representades pel pare Serapió). Posteriorment la literatura vampírica anirà subvertint alguns rituals del cristianisme en la seva particular mitologia anticristiana, on tanta importància prendran, per exemple, la sang i l’aliment, com en l’Eucaristia.

Segurament en van prendre bona nota Sheridan LeFanu per a la seva “Carmilla” (1872) i, fins i tot, Santiago Rusiñol, pare amb la seva sirena-vampir “La xucladora” (1903) de la primera vampira de la nostra literatura. Ara bé, la malignitat de l’ens vampíric no queda gaire palesa en el relat de Gautier, i Clarimonde sembla acontentar-se amb unes poques gotes de sang revitalitzant del seu estimat, que ell li dóna de grat, de manera que l’element terrorífic i els banys de sang de la literatura vampírica més moderna hi són absents. És una història d’amor, on l’amant se sacrifica a cor què vols.

Charles Baudelaire va exalçar l’estil de Gautier, a qui va anomenar

Parfait magicien des lettres françaises.

La suggestió de les paraules, la cadència del mots, és un dels punts forts d’aquest relat. L’angoixada primera persona amb què l’autor decideix narrar l’enfonsament de Romuald en el seu particular abisme resulta trista i convincent. El conte no parla de la set de sang del vampir, sinó de la seva necessitat afectiva. D’aquell amor tan poderós que és capaç de traspassar totes les fronteres (fins i tot la mort), en la línia del vampir de Coppola (Dràcula, 1992).

Molt recomanable a ànimes sensibles, lectors de literatura d’època romàntica o a espeleòlegs del mite dels vampirs. Abstinguin-se’n, en canvi, els lectors acostumats a les peripècies adolescents dels vampirs absurditzats del cel·luloide.

2 Comments

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada