Quan l’Editorial Hermenaute obria la seva col·lecció Medea per al fantàstic i la ciència ficció en català amb Malsons de gat, des d’aquesta web ho vam celebrar. Kou el corb i altres contes bretons de Tangi Malmanche és el segon número d’aquesta col·lecció, es tracta d’una aposta personal de l’editor Lluís Rueda, que ha tingut gran encert, i alhora atreviment, de fer traduir per Lourdes Cayetano aquest autor bretó en català per primer cop. El mateix Rueda ens explica en el pròleg com el llibre el va trobar un estiu en una llibreria de Rennes en un pròleg on també aporta dades sobre l’autor, un exponent del renaixement romàntic de les lletres bretones al final del segle XIX.

L’obra és un aplec de tres narracions, Kou el corb, Suzanne Le Preste i La mostra de Landouzan, les dues primeres més extenses que la tercera, bastant més breu. Estan ambientades a Bretanya durant l’Edat Moderna i s’allunyen de la visió romàntica que es pot tenir d’aquesta regió, ja que presenten un seguit de situacions i personatges propis de la comèdia, sovint negra, i molt propers a allò que la literatura castellana anomena la novel·la picaresca. I potser el que no hi ha és molta fantasia, si fem cas a la col·lecció on està inclòs el recull, però que es compensa per un costat amb l’ambientació fosca, fins a un punt gòtica del primer relat i sobretot de la història de com l’editor va trobar el llibre que explica al pròleg, com ja s’ha apuntat.

Pel que fa als relats, el primer, Kou el corb és la biografia d’un jove explicada per ell mateix amb tocs grotescos, ja que ell descriu la realitat que no sap interpretar, però el lector sí. Kou és literalment un fill de puta que quan és expulsat de la família que el va criar, s’ha de buscar un ofici. És en aquest punt quan es troba un metge que el contracta com a enterramorts per a l’hospital de Landerneau que atén infectats per la pesta. El perill no l’atemoreix, sobretot pel fet que allà pot menjar.

És en aquest ambient que es veurà immers en un embolic que ell mateix crea. L’apel·latiu, el corb, ve donat per la vestidura que usa, ja que va tot negre i cobert amb una caputxa també negra amb uns elements que intenten evitar el contagi de la pesta. Sense cap dubte és el millor relat del recull i combina la diversió amb profundes reflexions sobre la mort, com també la subsistència de les classes més baixes de la societat en el món de l’antic règim.

Suzanne Le Preste torna a ser una biografia, en aquest cas d’un personatge femení de classe prou alta com perquè els seus pares li proporcionin una bona educació, fins al punt que l’envien a un internat de monges. Allà, juntament amb les seves companyes, descobrirà l’amor, però serà un amor idealitzat a través d’una correspondència amb personatges literaris castos i ben allunyats de l’amor real i sobretot sexual, fins al punt que les noies faran un descobriment que les deixarà astorades. De retorn al seu lloc d’origen buscarà marit en un seguit d’escenes d’allò més còmiques. Fins que troba un pretendent adient al seu estatus, el fill del senyor de la zona i que és mosqueter, per bé que es tracta d’un enze malgastador i ignorant, que ja ha tingut diferents afers amorosos problemàtics. El festeig no començarà del tot bé i tindrà un final imprevist, que acompanyarà la protagonista i el pare del noi la resta de les seves vides.

És un relat més romàntic que els altres dos i que l’apropa a les obres del romanticisme amorós anglès de Jane Austen o d’Oscar Wilde, però sempre amb el contrapunt irònic i de la comèdia propi de l’autor i que té un final elaborat a partir d’un intercanvi epistolar, molt del gust de l’època on se situa el relat.

El darrer relat, La mostra de Landouzan explica com una viuda intenta enganyar el seu senyor feudal per tal de cobrar la paga del seu marit, home de mala salut i mort justament el dia anterior al cobrament.

Un relat força arquetípic, però amb unes descripcions inicials completament hilarants, un desenvolupament viu, que contrasta sobretot amb el relat anterior, i amb un final prou sorprenent i de nou carregat d’ironia i de comicitat i on la figura de la dona queda molt mal col·locada, ja que per aconseguir els seus propòsits és capaç de tot, com també s’havia vist al primer dels relats.

Un cop acabada la lectura d’aquest recull només queda agrair que els llibres siguin capaços de cridar els seus lectors i celebrar la casualitat que aquests, a més, siguin editors. D’aquesta manera poden posar a l’abast de la resta de lectors obres com aquesta, desconeguda per al públic català però que si hi fa una aproximació podrà descobrir la qualitat narrativa d’un autor bretó diferent a les llegendes celtes, sovint massa edulcorades o sovint passades per un sedàs massa romàntic que ens han arribat fins ara. Només per acabar, fer una advertència, vistos els antecedents: cal estar atents a les possibles novetats que l’Editorial Hermenaute pugui anar oferint, en especial a la col·lecció Medea.