SAVIS, BOJOS I DIFUNTS (2018) – Diversos autors

RESSENYA

SAVIS, BOJOS I DIFUNTS (2018) – Diversos autors

Arqueologia literària de la bona, la que ha fet Ramon Mas en aquest recull de curiositats fantàstiques.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Diversos autors
Títol: Savis, bojos i difunts. Antologia del conte decadentista català (1895-1930)
Editorial: Males Herbes
Any: 2018
Pàgines: 282
ISBN: 97889494780073
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Els pocs acostaments que s’han  fet a la literatura decadentista catalana, com són els estudis de Jordi Castellanos, l’han identificat com un corrent intern dins el moviment modernista. Es tracta de visions pautades dins l’àmbit acadèmic, sempre delerós de classificacions i demarcacions sòlides […] A vegades, als historiadors de la literatura els resulta més fàcil buscar una etiqueta genèrica on encaixin els autors que mirar d’entendre el que tenen de genuí.

Si Ramon Mas, el curador d’aquest llibre, es defineix en el pròleg com a “lector entusiasta” i “escriptor que ha hagut de fer d’arqueòleg per poder trobar els seus mestres”, esquivant la consideració de crític literari, no seré pas jo qui digui el contrari. Però el cert és que independentment de quin paper considerem que juga aquí el curador, crec que caldria posar aquesta antologia de 25 relats al costat d’altres llibres i altres noms fonamentals en la tasca arqueològica de reconstruir el nostre passat literari (sobretot el passat que va de finals del XIX fins a la guerra civil). Són obres, aquestes sí, de crítics reconeguts: Antoni Munné-Jordà, Víctor Martínez-Gil, Emili Olcina, Sebastià Roig… Els seus llibres han anat passant per aquest web, i n’hem parlat amb entusiasme. És gràcies a ells (i no pas als grans volums enciclopèdics, que han acostumat a obviar sempre en la nostra llengua els gèneres no realistes) que hem pogut (re)descobrir un període ric i apassionant de la nostra història literària, tristament negligit després de la guerra, un període clau que ens ha d’ajudar a entendre una miqueta millor per què algunes coses són com són en la nostra literatura d’avui dia.

El llibre du un subtítol, “Antologia del conte decadentista català (1895-1930)”, que aviat queda en entredit pel propi curador. Què és el decadentisme? Què és la novel·la rural? La simbòlica? El propi Modernisme? Les definicions clàssiques dels historiadors de la literatura no ens serveixen de gaire. Les ànsies de crear espais ordenadors que permetin entendre la història com a blocs compactes, compartiments estancs, pot resultar una temptació indefugible des del món acadèmic, però cal estar d’acord amb Ramon Mas que els individus escapen sovint a etiquetacions i que, més enllà de grans moviments i períodes, el que permet entendre millor una època és la suma de singularitats dels autors que hi van escriure.

Això no vol pas dir que entre els autors d’una determinada època no puguem establir analogies. Ja destaca Ramon Mas que els mestres per a molts d’aquests autors van ser els mateixos: Poe, Baudelaire, Lautrémont, De Quincey. Al cap i a la fi tots som fills del nostre temps! Això els acostaria al Decadentisme francès, però en furgar una miqueta les fronteres es desdibuixen ràpidament. Així doncs, entre els 25 relats de 16 autors diferents d’aquesta antologia, trobarem tota una sèrie de trets comuns amb els escriptors ultrapirinencs, per la qual cosa podem parlar de Decandentisme, però alhora també tota una sèrie d’altres de propis dels autors de les nostres contrades (Martínez-Gil, en la seva edició de les Narracions extraordinàries de Joan Santamaria va encunyar encertadament el terme de “fantàstic ferésteg” per a referir-se a la nostra particular “weird fiction” que podríem proposar d’aplicar a bona part d’aquesta narrativa), ultra d’altres de personalíssims, únics i inclassificables de cada autor.

No es tracta d’una antologia de relats fantàstics, no tots són contes de gènere, sinó que fent gala de la vocació a què em referia abans, el que tenim davant és una antologia del conte estrany, diferent, un recull de peces (algunes llargament oblidades i descatagolages) testimoni d’aquella literatura que vivia al marge de la Literatura, i que sovint servia per provocar la reacció de les classes més benestants. Com el Modernisme al qual sovint s’ha lligat, el Decadentisme s’alimenta de les tensions entre l’artista i la societat, i és en l’esperit rupturista entre un i altre (almenys en els primers anys) que basa bona part del seu art. Resulta inevitable en llegir el relat d’un joveníssim Eugeni D’Ors “La fi de l’Isidro Nonell” no pensar en la imatge que els propis artistes bohemis tenien de si mateixos, superhomes investits d’una mirada que desafiava els convencionalismes burgesos i que havia de ser capaç de menar pel camí de la regeneració el país, després dels desastres colonials. No deu ser casualitat que la tria s’enceti amb Santiago Rusiñol i el seu relat “Un somni negre”, escrit precisament aquell icònic 1898.

Més enllà del valor pròpiament històric del conjunt, uns quants d’aquests relats són, a parer d’un servidor, autènticament destacables. Em refereixo, per exemple, a “Dia de sentència”, de Raimon Casellas, un relat irònic, molt ben escrit, a propòsit d’una execució pública, en el qual els aspectes més macabres es fusionen amb les pulsions eròtiques, en una simbiosi sobradament explotada en l’art decadentista i que retrobem en els relats “Cine-Mignon” de Jeroni Zanné, i “A l’hora baixa” i “La Fineta”, de Joaquim Ruyra, el qual, a través de l’element religiós, connecta amb la gran obra Josafat, de Prudenci Bertrana, segurament un dels exponents més sublims del decadentisme català.

Altres trets del moviment decadentista que podem destacar en el recull, serien la presència tant de femmes fatales com de dones angelicates en diversos relats, com ara a “Un somni ben somniat” de Diego Ruiz, “Sacrifici” de Miquel de Palol Felip o “Nit de tenebres” d’Agustí Esclasans, entre d’altres. I en relació a aquest arquetipus femení, el tema del “mal du siècle”, aquella melangia tan pròpia de l’època que menava els esperits ultrasensibles a la bogeria i en els casos més extrems fins i tot a la mort. El Decadentisme, el Modernisme en el fons, lluny de renegar-ne absolutament, s’alimentà en alguns aspectes (com en el gust per l’escapisme) del Romanticisme. El suïcidi és precisament la temàtica dels contes  “Sensació grisa” de Rusiñol, “Com em vaig quedar cec” de Diego Ruiz, “L’endevinador” de Domènec Guansé o de l’últim del recull, “El suïcidi de Jordi Ventura” d’Ernest Martínez Ferrando.

De trets més nostrats, més propis, també n’hi ha en aquests relats, com detaca Ramon Mas. La majoria van en la línia d’atacar el conservadurisme religiós de l’època i, per tant, acostumen a tenir una lectura moral. Com a exemple, un dels millors relats del recull: “Fra Perot”, d’Alfons Maseras, a propòsit del fanatisme religiós. Qui també en va parlar, i bé, va ser la gran Víctor Català, però malauradament l’únic relat seu del recull, “Sobretaula”, no m’ha semblat del millor ni de bon tros. Ara bé, calia si més no esmentar la insigne autora dels meravellosos Drames rurals, potser no estrictament contes decadentistes, però en els quals trobem molts dels aspectes que també configuren l’esperit transgressor dels relats d’aquest recull.

En definitiva, una antologia preciosa i necessària per fer-nos veure que no tot el fantàstic en català és Perucho, Calders i Pedrolo. Hi ha molt més, i molt abans. I qualsevol que vulgui conèixer de debò la nostra literatura (tota) o escriure gènere fantàstic en català faria bé de conèixer-ho. Faria bé de llegir aquest llibre.

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.