Dues obres recents m’han fet pensar en aquesta novel·la (salvant les distàncies): el relat “La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de plaer” de Víctor N. Monterroso, inclòs a l’antologia Catalunya Mítica (Orciny Press, 2015) i la novel·la Michelíada (Males Herbes, 2015) d’Antonni Munné-Jordà. En aquests temps de crisi econòmica que corren, resulten estimulant lectures com aquestes. Els negocis són la guerra, afirma un famós aforisme de L’art de la guerra de Sunt Tzu, l’antic tractat xinès sobre estratègia militar. Pohl i Kornbluth demostren que és possible llegir-lo literalment. Emparant-se en un extraordinari sentit irònic, els dos autors ens plantegen a Mercaderes del espacio un món estratificat en productors, executius i consumidors, i es pregunten què passaria si les dues companyies comercials més importants del món competissin per la possibilitat de terraformar Venus i convertir-lo en un autèntic planeta de consum, propietat d’una sola marca. Vaja, un Disneyworld literal.

Si tecnològicament el món futur ha progressat, veiem que en altres aspectes no. La Terra pateix mancances importants en productes bàsics (proteïnes, combustible), però en canvi hi ha un gran assortiment de futilitats. Per això és tan important l’aparell propagandístic: cal crear necessitats fictícies i enganyar la gent per a què no s’adoni del que necessita i no té. Els publicistes, els encarregats d’estimular l’apetit consumista, tindran una gran importància social en aquest futur i gaudiran, en conseqüència, d’una gran respectabilitat. És el cas del nostre protagonista, Mitchell Courtenay, l’autèntic llop de Wall Street de la nostra història. Un tauró dels negocis amoral i eficaç. La nineta dels ulls del seu cap. A través d’ell, veiem com tot està permès en aquesta distòpia futurista: pràctiques empresarials deshonestes, bombardeig de missatges subliminals, condicionament del consumidor, dependència química del producte, etc.

No tothom, però, sembla estar d’acord amb aquesta societat imposada. Un grup dissident, els consistes, clamen des de la clandestinitat per un estil de vida més natural i saludable, i per una societat més igualitària. A partir d’aquesta dicotomia (persones socials-persones antisocials) els autors aniran desenrotllant la trama d’aquesta història, que transita entre el relat de ciència ficció i la història policíaca. També de denúncia. És precisament en aquesta segona part que la novel·la conté la seva major càrrega crítica: que si les condicions dels treballadors, els quals viuen en les seves fàbriques allunyades dels centres de consum en qualitat d’esclaus, que si les actituds mafioses dels sindicats, que accepten suborns, etc. Polítics corruptes, comptabilitats B, sindicalistes que fan d’empresaris, etc. A l’igual que les mercaderies, tothom (o gairebé) té un preu.

Som a la dècada dels ’50 i la maquinària ianqui de propaganda començava a greixar-se aquells fabulosos anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Pohl i Kornbluth van saber-ho veure molt bé i convertir-ho en una novel·la d’anticipació original i entretinguda. Internet i les noves tecnologies han accelerat els últims cinquanta anys el procés de transformació de l’homo sapiens en homo videns i de les utopies socialistes de l’època en la nostra societat teledirigida i malalta. Segurament ja no podem dir que Mercaderes del espacio sigui un prodigi d’originalitat. Ara bé, la distòpia de Pohl i Kornbluth és llegeix encara perfectament. Al final, el desenllaç obert donà lloc a una segona novel·la, La guerra de los mercaderes (1953), amb Frederik Pohl escrivint en solitari i amb altres protagonistes, però també molt recomanable.