LA NOIA QUE VENIA DEL FUTUR (1974) – Manuel de Pedrolo

RESSENYA

LA NOIA QUE VENIA DEL FUTUR (1974) – Manuel de Pedrolo

Un conte sobre viatges en el temps i les seves paradoxes, del millor Pedrolo.

Autor: Diversos autors
Títol: Contes per al (des)confinament
Editorial: Males Herbes
Any: 2020 
Pàgines: 208
ISBN: 9788494780097
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Les ocasions perdudes no es retroben fàcilment.

Manuel de Pedrolo és el nostre clàssic de la ciència ficció. El seu nom sempre anirà associat a l’extraordinari Mecanoscrit del segon origen (1974), llibre de lectura (temporalment obligatòria a les escoles) de generacions i generacions de catalans. Precisament aquest fet li ha jugat en contra en alguns casos, ocultant una producció, en el terreny del fantàstic, ben interessant i gens menyspreable. En el millor dels casos el gran públic, el que coneix el Mecanoscrit, ha sentit a parlar d’obres tan interessants dins el mateix gènere, i del mateix autor, com Trajecte Final (1975) o Successimulatani (1981), però rarament les ha llegides. Molt més difícil és trobar algú que tingui coneixement d’aquest relat que avui ressenyem “La noia que venia del futur”, un meravellós conte de la millor època de Pedrolo emmarcat dins el subgènere dels viatges en el temps. Novament, doncs, cal esmentar l’encert de Víctor Martínez-Gil en fer abastables relats com aquest, tan interessants alhora que inconeguts i difícils d’accedir-hi, fins ara.

El relat, d’una certa extensió, es divideix en dues parts, de llargada desigual. En la primera part, la més llarga, Pedrolo ens explica com un bon dia de 1974 el protagonista, un xicot solter, en arribar a casa, es troba una estranya totalment despullada deambulant-hi. La sorpresa és evident, però fent gala d’aquell humor absurd tan propi de l’autor, l’amo de la casa acaba acceptant que la noia s’hi quedi, malgrat no saber res d’ella ni de les seves circumstàncies, ja que la noia fa per manera de no parlar-li de res del seu passat. El tracte quotidià entre els dos anirà fent que aflorin els sentiments. Tal és així que arriba el dia que ell li declara el seu amor, però la reacció d’ella és desconcertant. No li nega que també el correspongui, però diu que aquest amor que senten no és possible, perquè ella ve d’una altre món: 1996.

Evidentment, el protagonista no la creu. Ara bé, les pàgines que segueixen són una interessantíssima discussió teòrica sobre els viatges en el temps. No és tan que al protagonista li molesti la seva negativa, o que sospiti que l’ha enganyat, sinó que li costa de creure la possibilitat de viatjar pel temps. I exposa els seus arguments, val a dir que molt ben raonats, als quals la noia respon, amb raons tan o més ben raonades. 

Al relat es fa esment de la teoria especial d’Einstein i s’exposen brillantment algunes possibles paradoxes: El temps pot ésser un lloc físic? Com pot existir una mateixa persona en dos moments diferents de la història? Què ocorreria si un viatger en el temps arribés a conèixer-se a si mateix? El relat també suggereix una interessant hipòtesi: la possibilitat que un viatger en el temps viatgi a un univers paral·lel, gairebé idèntic al seu, però amb una diferència: el seu dobleEl pla teòric deixa lloc al pràctic al final de la primera part, quan la noia queda encinta i dóna a llum un nadó. Resulta que el nadò neix vuit mesos abans que el naixement de la pròpia mare, amb la qual cosa s’esdevé una d’aquestes sorprenents paradoxes temporals que comentàvem, i que tant del gust són d’aquest tipus de literatura especualtiva.

Precisament aquest fet, i la peculiaritat que no tothom té el do de viatjar pel temps i ser immune als seus efectes cronològics, són el tema de discussió en la segona part del relat. No és La màquina del temps (1895) de H. G. Wells el referent del nostre autor. La facultat de viatjar pel temps no té a veure amb la tècnica (no hi ha màquina), sinó amb una mena de do natural d’algunes persones. No és nou: Pedrolo ja assaja també aquesta possibilitat a una de les seves novel·les, Successimultani, on una noia, la Jordina, aprèn del seu pare a viatjar en el temps. Com al Mecanoscrit, Pedrolo posarà a prova el nostre estómac i els nostres convencionalismes morals a “La noia que venia del futur”. La vida i la mort, el sexe, la violència, el sentit de la història, etc. són temes sobre els quals parla hàbilment (buscant les nostres pròpies paradoxes), tant en les seves novel·les com en aquest petit relat, el qual cal que reivindiquem urgentment.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments