EL VAMPIR ANTONIO RAFAEL BAPTISTA, AFINADOR DE PIANOS DE LISBOA

Data: 14 d’octubre de 1884

Fins i tot avui en dia moltes vegades quan llegim el diari (qualsevol diari), acostumem a tenir la sensació que ens estan donant gat per llebre i que l’objectivitat periodística brilla per la seva absència. Malauradament, en aquests dies que ens ha tocat viure, però, la tergiversació informativa sol estar molt ben camuflada, disfressada, embolcallada amb una convincent pel•lícula de realitat. Seria molt fàcil fer ara un acudit entre la versemblança de les aventures del comte Dràcula i , per exemple, les d’un altre comte molt més relacionat amb el mitjà informatiu, el comte de Godó, però no ho faré… A finals del segle XIX, en canvi (o almenys aquesta és l’agradable sensació que tenim avui quan llegim alguna de les fabuloses notícies que trobem en la premsa d’aleshores), resultava grotescament refrescant llegir enmig de la crònica de la quotidianitat (que si hi ha hagut tal accident aquí o s’ha produït tal guerra allà), una notícia com aquesta: el descobriment d’un vampir al barri lisboeta de Belem.

Efectivament, el titular ens convida a llegir amb fruïció per saber d’aquest vampir, perfectament identificat amb un músic i afinador de violins anomenat Antonio Rafael Baptista (i que viu al carrer Caracol de Graca, 9, per a més informació). A mesura que llegim la notícia, però, que en reprodueix de fet una altra apareguda en un diari portuguès, ens adonem que el denominat “vampir” no és en realitat tal vampir, sinó més aviat una mena de desequilibrat mental que busca en la sang d’un nadó el remei a una malaltia que li han diagnosticat. De fet, el que ens explica el relat s’aproxima més al que avui sabem que és una transfusió sanguínia (en aquest cas no autoritzada) que a un cas de vampirisme. Pel mètode usat en l’extracció de la sang del nadó, una xeringa, el romanticisme de la queixalada vampírica desapareix (recordem que els ullals dels vampirs són tan sols un invent literari [1]), i ens trobem més a prop dels vampirs del Tour de France i d’Eufemiano Fuentes que no pas del comte Dràcula de Bram Stoker.

En qualsevol cas, es tracta d’una notícia ridículament verídica sobre un tema candent aquell final del XIX: la por al vampir. És cert que el mite del vampir ha fet córrer molta més tinta a l’Europa central (fa uns mesos reproduíem una altra interessant notícia sobre unes vampires al cementiri de Belgrad, d’aproximadament la mateixa època) que no als països llatins, i que la tradició vampírica a Portugal és més aviat escassa si la comparem amb Sèrbia, Bulgària o Romania, o si més no menys coneguda. Ara bé, mereixen ésser esmentats almenys un parell de casos ben curiosos de vampirs lusitans, amb noms propis com qui diu. És el cas de la Bruxsa, un vampir femení que canvia de forma per efectuar les seves trapelleries nocturnes o Lobishomen, vampir portuguès la fama del qual travessa l’oceà i arriba a Brasil i que insufla en les seves víctimes amb posterioritat a la mossegada unes ganes irrefrenables de practicar sexe [2].

Bon viatge i bona lectura
El còmit de la nau

 

La Vanguardia
Crónica

Los periódicos de Lisboa relatan un caso de vampirismo que resucita las espantosas supersticiones de la Edad Media. No se trata de un hecho fabuloso, sino real, comprobado por las autoridades que han tenido que intervenir para castigar al vampiro. Un periódico de Lisboa publicó hace pocos días una noticia concebida en estos términos: «Ha sido preso en Belem un hombre que estaba chupando la sangre de una criatura.» Esta noticia dio margen a las pesquisas de la policía, y de ellas ha resultado lo siguiente: María del Rey, lavandera de oficio, y moradora en la calle del Calvario, número 61, tiene dos hijos, una niña de doce años, y un pequeñito que aún no ha cumplido cuatro. Noches pasadas la hija de la lavandera observó que un hombre acechaba la puerta y procuraba con cierta insistencia aproximarse a su hermano —una criatura de complexión robusta y saludable—. Impresionada con lo que había visto, avisó a su madre.

—Anda ahí un viejo que parece quiere llevarse a Antonio —dijo la niña.

María del Rey no hizo caso al principio de la aprensión de su hija; pero después, más preocupada, replicó:

—Anda, hija mía, ten cuidado de él no se le lleven —y por su parte comenzó a observar los manejos de aquel sujeto.

En un momento que hubo de descuidarse, notó que su hijo había desaparecido, y desolada salió a la calle, encontrándole al pie de la casa de un barbero, en brazos del viejo que hacía algunas horas rondaba la casa. La criatura estaba con las mangas de la camisa arremangadas, y en el brazo derecho el viejo chupaba con verdadera fruición. Fácilmente se comprenderá la violencia con que María del Rey apostrofó a aquel que bebía la sangre de su hijo, y la humildad con que el tal se disculpaba, implorando perdón y diciendo que estaba lavando el brazo del niño con saliva.

A los gritos de la madre acudió la gente y el hombre fue preso, en ocasión que se le cayó de uno de los bolsillos una jeringa de las que sirven para inyecciones, y que María del Rey afirma estaba llena de sangre.

Llevado el vampiro a la presencia del jefe de policía de Belem, confesó su crimen de la siguiente manera:

—Yo soy muy débil y muy enfermizo. Dijéronme que con la sangre de los niños mejoraría, y realmente me encuentro notablemente aliviado.

Llámase el vampiro Antonio Rafael Baptista; vive en la calle del Caracol de Graca, núm. 9, y ha sido alumno del Conservatorio de Lisboa, donde aprendió a tocar el violoncello, dedicándose en la actualidad a afinar pianos y a tocar este instrumento en un café de la calle Nueva de Santo Domingo.

En el brazo del niño, y sobre el músculo deltoide, se advierte una pequeña mancha como la producida por la picadura de una pulga. Por las declaraciones del niño, parece deducirse que esta es ya la segunda vez que Baptista le chupaba la sangre. Imagínense nuestros lectores el ruido que semejante monstruosidad habrá producido en Belem y Lisboa, donde no se habla de otra cosa que del vampiro.»

→La Vanguardia (14 d’octubre de 1884, pàg. 3-4)


[1] Resulta molt interessant «Vampirismo. E.T.A. Hoffmann», El Espejo gòtico. Consultat el 26/12/2013.
[2] Per als vampirs portuguesos pot resultar interessant la lectura d’aquest document: Alexander Weiss, Los vampiros de Galicia, La Biblioteca de Cartago. Consultat 01/06/2014.

Imatge: The Exorcist (William Friedkin, 1973).

2 Comments

  1. Que diferent la imatge d’aquest vampir portugués a la de Dràcula de Stoker o a la dels vampirs romàntics i existencialistes d’Anne Rice! Això sí, vampirs reals i ficticis tenen en comú aquesta ànsia de sensacions plaents, revitalitzants i orgàstiques així com l’anhel de vida eterna (potser caldria considerar la sang com a l’elixir de l’eterna joventut?). De fet, no fa tants anys que en psicologia en diagnostica (tot i que no està acceptat per tot el sector mèdic) el vampirisme clínic com a un trastorn mental. Es coneix amb el síndrome de Renfield, nom extret d’un personatge de la novel·la Dràcula de Bram Stoker.
    Renfield és el pacient boig del doctor Seward que el descriu així: “Hauré d’inventar una paraula nova per qualificar en Renfield. Diré que és un zoòfag o un menjador de vida. Vol absorbir un màxim de vida, i ho fa d’una manera acumulativa. Alimentava una aranya amb moltes mosques, i un ocell amb moltes aranyes, i volia un gat per donar-li molts pardals. Com hauria continuat? Potser hauria hagut de fer-ne l’experiment. […] En Renfield m’ha atacat amb un ganivet, i m’ha fet una ferida a la mà esquerra. L’he estès a terra amb un directe de dreta. Abans que els guardians l’agafessin, el que feia en Renfield era llepar, a terra, la sang que havia caigut de la meva ferida. Mentre se l’enduien, anava xisclant: «La sang és la vida! La sang és la vida!» […] I Renfield segueix més endavant: «Tenia la fantasia que la vida era una entitat perpètua i, creia que si jo ingeria un gran nombre d’éssers vivents, podia allargar indefinidament la meva vida. El doctor Seward és testimoni que vaig voler matar-lo per enfortir-me amb la seva sang. Ja deu conèixer, senyora, la frase de l’Escriptura: Perquè la sang és la vida».”

    Ref: Stoker, B. (2008). Dràcula (ed. Original 1897, adaptació d’Emili Olcina). Barcelona: Marge Books.

    • Guau! Fantàstic comentari que en ell mateix gairebé és una petita ressenya! Efectivament tot rau en la frase bíblica “la sang és la vida”. De fet, diverses cultures consideraven que si devoraven la carn de l’enemic també n’adquirien la seva força. En la carn i la sang (i d’altres fluïds, segons la versió que prenguem del mite)hi ha continguda la vida, com dius. Gràcies per l’aportació Eva.

Respon a Eva Crespo Cancel·la les respostes

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada