La Caterina Albert/Víctor Català és la gran narradora del nostre Modernisme. Es tracta realment d’un cas curiós dintre del nostre panorama literari: pertanyent a una acomodada família de propietaris rurals, en comptes de dedicar-se a administrar el seu patrimoni, que era el que se n’esperava, va preferir escriure. I no únicament això, sinó que en aquella Catalunya conservadora i benpensant de principis de segle XX, va optar per una literatura fosca, brutal, que reflectia de manera crua i salvatge els aspectes més primaris de la natura, tan geogràfica com humana. Una literatura molt masculina, massa. La seva primera obra, el monòleg teatral La infanticida (1898), premiada als Jocs Florals d’Olot, per exemple, és la confessió descarnada d’una mare adolescent que ha mort la seva filla recent nascuda. La història, extraordinàriament narrada, aprofundeix en alguns aspectes psicològics prou interessants i gens tractats en la nostra literatura d’aleshores. Però tot i així, l’escàndol va ser majúscul quan es va descobrir que aquella peça era obra d’una noieta de classe bona. A partir de llavors Caterina Albert ja usaria sempre més pseudònim d’home, i tant els macabres i extraordinaris Drames rurals (1902) com la seva obra mestra Solitud (1905) anirien signades per Víctor Català.

La Víctor Català, com a rara avis de les nostres lletres, no es va poder resistir tampoc, com feren al llarg d’aquells primers anys del XX altres plomes insignes de la nostra literatura, a realitzar alguna incursió dintre de la literatura de gènere fantàstic, encara que fos únicament en forma de relat breu: és el cas de Josep Carner amb “L’objecte màgic”, Santiago Rusiñol amb el fabulós “L’escudellòmetro” o Narcís Oller amb “Una sessió espiritista” (tots ells inclosos en l’extraordinària antologia de Víctor Martínez-Gil Els altres mons de la literatura catalana). Així doncs, la Víctor Català també va fer la seva particular aportació al gènere fantàstic català amb aquest relat breu que ressenyem, titulat “Telepatia de l’altra centúria”.

En l’antologia que dèiem de Víctor Martínez-Gil està inclòs en l’apartat titulat La ciència misteriosa, al costat d’altres relats d’espiritisme i animisme. Segons ens explica l’autor de l’antologia en la seva introducció a aquest apartat, l’any 1888 s’havia celebrat a Barcelona el Primer Congrés Espiritista Internacional, esdeveniment que per un costat responia a l’interès que hi havia pel tema d’ençà la meitat del segle XIX a Catalunya i per una altra que explicaria també que els anys següents (i fins al franquisme) l’espiritisme esdevingués tan important a casa nostra entre pensadors i escriptors de tota mena.

“Telepatia de l’altra centúria” és una història de premonicions i fins a cert punt de fantasmes. Un matrimoni, una casa pairal, una història de joventut a les Amèriques, un germà del qual fa temps que no en saben res. Martínez-Gil assenyala que aquest conte defensa “una clara postura de rebel·lia davant d’una ciència restrictiva.” El Modernisme, emparentat a la seva manera amb el romanticisme i els misteris del món i de la natura, s’oposava a la racionalització del món que defensaven els noucentistes, de tarannà més il·lustrat, i defensava com l’autora en aquest conte, que el món és un vesper d’incògnites.

Malgrat tot, però, hem de confessar que no es tracta d’una de les millors peces de l’autora, ni sembla que el seu habitual llenguatge esquerp i rebuscat sigui gaire adequat pel clima que necessita el relat. Tampoc la història té el tremps necessari per enganxar el lector (massa detalls que no tenen a veure amb el rovell de l’ou, poca incursió en el terreny del paranormal) i la giragonsa final sembla forçada i no ve gaire a tomb, la veritat. Ara bé, com a curiositat literària, aquest conte és una altra petita meravella gairebé desconeguda de les nostres lletres.