LES CRÒNIQUES DEL DÉU COIX (2013) – Joan-Lluís Lluís

RESSENYA

LES CRÒNIQUES DEL DÉU COIX (2013) – Joan-Lluís Lluís

Novel·la breu, amb l’originalitat i la força característiques de Joan-Lluís Lluís.

Autor: Joan-Lluís Lluís
Títol: Les cròniques del déu coix
Editorial: Proa
Any: 2013
Pàgines: 215
ISBN: 9788475884233
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Quan el fum es va acabar, quan cap bèstia ja no va ser oberta en canal i oferta al foc en nom dels déus, els déus van començar a morir.

Tenia un deute pendent amb aquest llibre, que no és ni de bon tros cap novetat. Publicat l’any 2013, no he parat de sentir-ne elogis al llarg de tot aquest temps malgrat que, per A o per B, mai havia acabat disposant del temps, les ganes o l’oportunitat de llegir-lo. L’últim, no fa gaires mesos en el Club de lectura de la Biblioteca de Campdevànol (m’hauria agradat assistir-hi, Adriana, però no vaig poder!), on l’autor, Joan-Lluís Lluís, va fer-hi una xerrada i en va parlar. Pel que es veu, fins i tot els lectors menys proclius a llegir gènere fantàstic s’hi van acabar rendint. I és que en realitat Les cròniques del déu coix és una novel·la fantàstica “malgrat se”. Sense voler ser-ho. Potser per això venç tan fàcilment les reticències d’aquells que no combreguen gaire amb els gèneres no realistes. Potser també per això mateix no va fer el rebombori que una obra tan unànimement elogiada hauria hagut de fer entre el denominat fàndom.

Les cròniques del déu coix comença amb un primer capítol magnífic. Joan-Lluís Lluís fa gala ja des del principi de dues de les seves millors bases: el gran domini de la llengua i l’originalitat. De fet, van ser precisament aquests dos, els principals elements que van fer decantar el jurat per aquesta obra en el moment de decidir el guanyador del Premi Lletra d’Or de l’any 2014. En aquest inici, doncs, que actua a mode de pròleg, l’autor ens posa en situació: els déus antics, els de la mitologia clàssica, vivien gràcies al fum dels sacrificis que els feien els humans. La nova fe, però, ha suposat una substitució d’aquells pel nou déu dels cristians, que ja no demana sacrificis d’animals. Sense la devoció dels mortals, els déus clàssics perden la seva condició d’immortals i, un rere l’altre, van desapareixent.

Amb aquest inici, m’ha vingut ràpidament al cap una novel·leta titulada “Todos los sabores”, que vaig llegir fa poc en l’antologia El zoo de papel, del xinès Ken Liu. Allà, com aquí, es retratava el xoc cultural de dos mons (en aquell cas Orient i Occident) a través de les seves divinitats. Però si volem parlar de l’enfrontament entre els vells déus i els nous, a l’obra que ens hem de remetre inevitablement és a la grandíssima American Gods, del grandíssim també Neil Gaiman. Aquesta obra, que reflecteix perfectament la temàtica tan americana de la preocupació per les arrels, la identitat i els orígens, comparteix (conscientment o inconscient) diversos aspectes amb el nostre llibre, encara que no ho sembli.

Les cròniques del déu coix són, com indica el propi títol, la història de la supervivència d’un déu explicada per ell mateix, en primera persona. I no pas un déu qualsevol, sinó del menys diví de tots, segurament: el poc afavorit per la natura i camatort Hefest. Un dels grans encerts de la novel·la és precisament l’elecció del protagonista, amb qui resulta fàcil d’establir lligams afectius gràcies a les seves mancances, i l’ús de la primera persona del singular, que ens permet veure el món a través dels seus ulls i jutjar els seus actes de manera més apropiada. Menys dura. Un déu no és un home, ni els seu enteniment és humà!

Precisament la incomprensió d’Hefest d’aquell món orfe dels seus germans divins és el que el durà a un primer pensament d’autoaniquil·lació. Però serà miraculosament salvat per uns humans (ni més ni menys) que el tractaran com si fos un foll que hagués perdut el senderi. Minvat en el seu poder, havent de pidolar sacrificis absolutament vergonyosos, brut i sol, Hefest malviurà al llarg de diversos segles per aquest nou món fent-se passar per un home: però mica en mica, amb aquesta experiència traumàtica, el déu anirà entenent la idiosincràsia d’aquells éssers mortals que sempre havia menyspreat, i acaba quasi confonent-s’hi. Entre els homes, du una vida d’home i es fa quasi home: fa amistats, s’enamora, té una filla, etc.

Una de les peculiaritat d’aquest nou món és la presència indiscutible d’un nou déu, el cristià, que ha substituït tota la resta. Un déu de comportament absolutament oposat al dels clàssics: és Únic, etern, omnipotent, no parla, no intervé… L’estupefacció d’Hefest davant la nova religió és l’estupefacció del món antic pel nou. Els ritus del cristianisme passats pel sedàs d’un déu clàssic fa que semblin grotescos. En el fons, el llibre ens ofereix una irònica reflexió sobre les incongruències de la nostra societat moderna, bastida sobre principis de vegades hipòcrites: magnífiques les reflexions sobre la violència d’aquest nou món en nom del nou déu, suposadament més pacífic i just i preocupat pels homes que els antics.

L’autor la va titular “cròniques”, però també podria haver-la titulat Tragicomèdia del déu coix, per la barreja d’elements divertits i dramàtics que conté la història d’Hefest.

És també en la mirada d’aquest déu esbalaït que ens descobrim a nosaltres, en la nostra grandesa i en la nostra petitesa. De fet, allà a la seva Sicília, observant com el seu món s’esfondra en l’oblit dels anys a causa del progrés, confessant-ho tot ni més ni menys que a un capellà, Hefest fa ben bé l’efecte d’ésser un nou don Fabrizio, o un altre don Toni. Tant el personatge de Lampedusa com el de Villalonga (dos déus a la seva terra) van deixar testimoni d’una època que morí inexorablement, i de com ells mateixos s’extingiren amb ella. Indestriables un de l’altre. Si de cas, la brevetat i el to (i l’ambició, és clar), molt menys cerimonial (malgrat que d’un classicisme molt adient) distingeixen òbviament la nostra obra d’aquelles dues. Però pel que fa a l’objectiu dels relats (aquesta voluntat testimonial), no semblen tan allunyades.

En qualsevol cas, he de dir que els elogis eren tots justificats i que tard, però finalment he pagat el deute que tenia pendent amb aquest llibre. Per cert, no em voldria oblidar de destacar el maridatge perfecte entre el text de Joan-Lluís Lluís i les il·lustracions de Perico Pastor. Un encert.

Feu-vos vosaltres el mateix favor i proposeu-vos de llegir-lo, si encara no ho heu fet. Hi ha deutes que val la pena contraure.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

2 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Adriana
Adriana
6 years ago

La novel.la em va agradar molt. Em va fer reflexionar molt el fet de que un déu, que té a les seves mans la immortalitat, tria finalment morir, ja que aquest món actual, amb tots els seus avenços tecnològics, no l’ arriba a entendre. Cosa que ens passa a moolts…