Sherlock Holmes, heroi racional

Associem Sherlock Holmes a una racionalitat extrema; tots els misteris que ens plantegen les seves aventures, tots els enigmes incomprensibles a simple vista que fan que els diversos personatges dels relats corrin a cercar l’ajuda del detectiu, s’acaben desxifrant amb l’ajut de l’observació atenta i l’aplicació de la lògica. Això és el que esperem de l’investigador de Baker Street: que sigui capaç de desentrellar les incògnites més estranyes a cop de deducció.

No es deixa seduir mai, doncs, l’insigne i racional Holmes, per elements que vagin més enllà de l’estricte realisme? No el tempten aventures amb factors que no es puguin explicar únicament per la raó?

De fet, poques són les històries en les quals Sherlock Holmes s’enfronta a elements que ens podrien semblar que van més enllà de la realitat objectiva i que exploren altres possibilitats; tres narracions són les emblemàtiques en aquest àmbit: els relats “El vampir de Sussex” i “L’home que reptava” i la novel·la El gos dels Baskerville.

A “El vampir de Sussex”, dins el recull L’arxiu de Sherlock Holmes, el detectiu diu a Watson, tot just començar el relat: “Amb el món real en tenim prou; no necessitem fantasmes” i d’aquesta manera destrossa les nostres expectatives d’una història amb elements sobrenaturals que el mateix títol semblava indicar. En aquesta aventura, Sherlock descarta de seguida la possibilitat que el misteri inclogui  “morts vivents, als quals només es pot mantenir quiets a la seva tomba travessant-los el cor amb una estaca” i el vampirisme se’ns presenta des d’un bon començament, i així ens ho explica el Doctor Watson, com una pràctica aberrant d’éssers vius que xuclen la sang d’altres persones amb l’absurda creença que això els pot reportar algun benefici. La qüestió sobrenatural queda de seguida fora de plànol, malgrat el títol suggerent, i es veu com una poca-soltada, com una bogeria.

Pel que fa a la molt coneguda història que ens relata la novel·la El gos dels Baskerville, en aquest cas se’ns plantegen, inicialment, uns fets que semblen tenir una explicació sobrenatural. L’últim descendent dels Baskerville ha mort i hi ha serioses sospites que el causant d’aquest crim sigui un gos gegantí, infernal, extret d’una llegenda esgarrifosa, que s’encarrega de matar tots els membres de l’estirp que prenen possessió del casalot familiar per expiar les culpes d’un avantpassat que va actuar de manera reprovable. Malgrat ni Holmes ni Watson són partidaris de donar carta de realitat a una versió similar, les circumstàncies de la mort se’ns presenten de manera que aquesta pogués ser-ne l’explicació. Al llarg del relat trobem aparicions fantasmals als aiguamolls, udols terrorífics, marques de dents i de petjades fora mida, ombres brillants en la foscor… Com a lectors, esperem que la resolució final sigui racional, perquè a això és al que el personatge ens té acostumats, però el relat sembla plantejar-nos la possibilitat d’una altra explicació. Conan Doyle ens dosifica la informació i, tot i que va aclarint al llarg del relat alguns elements secundaris que també es presentaven com a incomprensibles i que podem interpretar correctament un cop tenim tota la informació, retarda les claus essencials –i racionals, naturalment- que desemmascaren la pantomima del gos satànic. En el relat no se’ns adverteix, com passa a “El vampir de Sussex” que l’aventura es circumscriurà dins l’àmbit de l’estricte realitat racional, sinó que es juga amb el lector sense arribar a enganyar-lo, aportant els indicis tal com els personatges els van descobrint i mantenint oberta fins al final la possibilitat de la resolució sobrenatural.

En el tercer relat al qual ens referíem, “L’home que reptava”, dins també del volum L’arxiu de Sherlock Holmes ens trobem davant d’una narració que, si bé no podem classificar de paranormal, sí que fa que el cas al qual s’enfronta el detectiu de Baker Street voregi la fantasia. Aquesta aventura, plantejada com és habitual, ens presenta un cas sorprenent i incomprensible la resolució del qual es fa evident un cop tenim totes les dades que l’expliquen. El que ens sorprèn de la història és, però, que en aquesta ocasió Conan Doyle opta, de manera inesperada, per resoldre el misteri amb una explicació no contrastada científicament –ni llavors ni encara ara- i que podríem dir que gairebé entra dins els paràmetres de la ciència ficció. En aquest relat, el professor Presbury presenta uns estranys comportaments motrius –s’arrossega, s’enfila per les parets- que preocupen la seva filla i el seu ajudant. Aquest, a fi d’aclarir el misteri, contracta el detectiu de Baker Street, famós per resoldre qualsevol mena d’enigma, perquè doni una explicació a aquestes circumstàncies que tant l’amoïnen. Fins aquí, un plantejament força habitual. El que ja no ho és tant és les conclusions a les quals arriba Holmes, després d’una anàlisi profunda de totes les dades. El professor Presbury, enamorat d’una noia més jove, pren un sèrum extret del langur, un mono negre de l’Himàlaia que suposadament vigoritza i rejoveneix a qui el pren però que provoca, com a efecte secundari, uns certs i involuntaris moviments simiescos en el pacient. No deixa de sorprendre -i en certa manera de decebre al lector, que esperava una solució més racional- el tancament d’aquest cas, que implica una conclusió no empírica, força fantasiosa o que, com a mínim -i en contra de l’esperit de Holmes-, no està demostrada científicament.

De tot plegat podem concloure que Conan Doyle no es va veure gaire temptat  per la matèria fantàstica en crear les aventures de Sherlock Holmes i el Doctor Watson -malgrat les seves dèries personals amb el món de les fades- i que va procurar sempre que fos el raciocini el que guiés les conclusions del perspicaç detectiu. O gairebé sempre, perquè com a mínim en una ocasió es va deixar endur, encara que sigui només una mica, per una resolució un xic més fantàstica del que es podria esperar.

 

Compra els teus llibres online a



Ens ajudes amb una donació?

+info