DEU RELATS ECOFUTURISTES (2016) – Diversos autors

Autor: Diversos autors
Títol: Deu relats ecofuturistes
Editorial: Males Herbes
Any: 2016
Pàgines: 221
ISBN: 9788494469978
Valoració: ★★★

 

Si alguna cosa caracteritza l’editorial Males Herbes és les seves ganes d’aportar coses noves al panorama literari català, tot servint de plataforma per a què les veus menys convencionals tinguin on expressar-se. Sovint això els ha dut a explorar els gèneres fantàstics, tan menystinguts a casa nostra, malgrat que ells més que en les etiquetes on se senten còmodes és precisament al marge de cotilles. L’últim experiment en aquesta línia és aquesta peculiar antologia, Deu relats ecofuturistes, fruit de la col·laboració amb el Cryptshow Festival.

La meitat dels deu relats que conformen el recull van sortir del concurs que es va convocar a mitges entre l’editorial i el Festival de cinema. L’altra, de la invitació expressa que Males Herbes va fer a cinc autors habituals del gènere fantàstic: Antoni Munné-Jordà, Carme Torras, Enric Herce, Max Besora i Ruy d’Aleixo. Ja que enguany el tema del festival era l’ecofuturisme, és a dir, el futur del planeta des del punt de vista ecològic, aquesta es va decidir que fos també la temàtica al voltant de la qual havien d’escriure els participants. Ara que acaba de sortir el llibre (es va posar a la venta tot just dilluns passat) en el marc de l’estrena del festival (del 6 al 10 de juliol), finalment en podrem comprovar el resultat.

És un recurs habitual a l’hora de parlar d’antologies (i més si són d’autors diferents) començar dient que es tracta d’una obra heterogènia, amb alts i baixos i etc. etc. Doncs bé, en aquest cas també. Però el primer que personalment m’ha cridat l’atenció ha estat el fet que aquesta heterogeneïtat és molt menor del que m’esperava, atenent al fet que la meitat del llibre era obra de noms reconeguts i l’altra no. El primer relat, “Estripaventres”, obra de Roser Cabré-Verdiel, exposa amb força habilitat algunes de les contradiccions d’una sostenibilitat radical al llarg, ni més ni menys, que de set generacions de dones. Del segon relat, “Parc Climàtic”, era d’un dels que n’esperava més, per ser obra d’Antoni Munné-Jordà. Personalment, però, no m’ha convençut gaire i, si bé en l’habilitat amb què fa ús dels recursos lingüístics recorda en alguns moments l’extrordinària Michelíada, quant a la resta és una història força insubstancial sobre l’efecte hivernacle i el canvi climàtic.

“Equilibri”, també obra d’una autora, Núria Abril, fa ús de la ironia per a presentar-nos una societat distòpica obsessionada amb la idea de la màxima eficàcia. Les pastilles que ho solucionen tot i la referència a Strawberry fields ens situen en el món de les drogues i, per tant, els lectors de ciència-ficció clàssica no es podran estar de teixir paral·lelismes amb el clàssic de Huxley. El següent relat, “L’indigent”, de Carme Torres, aprofundeix en el tema dels tractament dels residus i la importància de la robòtica, tema que ja apareixia també a la seva popular novel·la La mutació sentimental. Personalment, un dels relats que m’han resultat menys rodons ha estat “Vilardell, percaçador d’essències”, de Carles Ribas. L’autor apunta idees interessants, però fa l’efecte de voler parlar de massa coses, raó per la qual al final tot plegat esdevé un pèl erràtic.

Punt àlgid, en canvi, en arribar al relat d’Enric Herce, “Estels negres”. Bé és cert que l’autor tampoc aborda directament el tema principal del seu conte, però en aquest cas fa més l’efecte d’ésser un recurs deliberat per amagar el cop d’efecte final que una altra cosa. Sorpresa relativa, però, si s’atén al títol del conte. El que comença essent una història d’amor lèsbic situada en un futur on es discuteixen les possibilitats de sostenibilitat d’urbs autosuficients al desert, acaba duent-nos a l’imaginari del Rei de Groc. Val a dir que la segona part, la que discorre deslligada de la cotilla temàtica del recull, és molt més interessant que la primera. “Llatzer mil vegades”, el relat de Ferran Garcia, m’ha semblat interessant pel que diu, però en canvi la manera de dir-ho no m’ha acabat de fer el pes. La consideració dels Humans com una plaga i la necessitat d’erradicar-los, malgrat no tenir res d’original, m’ha convençut. Potser hauria agraït menys circumloqui: malgrat tot, la relació de les matemàtiques i la música i aquesta mena de gran interpretació del món m’ha semblat aconseguida. L’ús d’un llenguatge groller sense venir a tomb no tant.

Punt i a part es mereix el conte de Max Besora “Manuel”. Val a dir que fins ara l’únic que havia llegit d’aquest autor era el seu relat “J’espère que vous ferez bon voyage!”, inclòs a l’antologia Punts de fuga, i no en tenia un bon record. De fet, en aquest, el començament m’ha fet l’efecte que aniria en la mateixa direcció: ni punts, ni comes, dibuixos inserits en el text, barreja de llengües… experimentació per un tub, vaja. Però aquest cop he aconseguit entrar en el particular joc grotesc de l’autor i m’he fet còmplice del gran disbarat d’aquest hàmster mutant que cita autoritats (en castellà) i acaba convertint-se en l’abanderat teòric més gran de l’ecofuturisme. Si aconseguiu entrar-hi us agradarà. Sinó, no.

El penúltim conte és “Abocador”, de David Castejón. L’autor també aborda el tema del reciclatge. He trobat que pateix més que els altres del mal habitual de no saber ben bé on ens vol portar. Finalment, Ruy d’Aleixo ens ofereix un conte de títol molt llaminer, com acostuma a fer: “Els pastors de formigues”. D’Aleixo destil·la un exotisme fantasiós molt interessant en la seva literatura, que ens apropa per moments als clàssics orientals, com és el cas dels contes de Les Mil i una nits. L’exemple més clar el trobem a Els noms dels seus déus, antologia de disset relats on posa a prova la nostra capacitat d’imaginar (de creure’ns) altres realitats. En aquest sentit, aquest conte és un excel·lent compendi de les característiques del seu estil: animals meravellosos, faules exòtiques, llocs impossibles.

D’Aleixo va començar a destacar a les pàgines de l’extinta revista de Les Males Herbes, prodigiosa pedrera d’autors “no convencionals”, alguns dels quals després han continuat relacionats a la marca Males Herbes i publicant amb ells. Precisament, els editors de Males Herbes han afirmat que la seva intenció és que la col·laboració amb el festival Cryptshow es mantingui i poder oferir anualment una antologia semblant a aquesta. És a dir, mantenir viu d’alguna manera l’esperit de la revista. Per a qui vulgui saber més coses d’aquests Deu relats ecofuturistes, demà en el marc del Festival de cinema es presentarà  en societat (juntament amb d’altres), amb l’assistència d’alguns dels autors i dels seus editors.

Més informació aquí.

Relats continguts en aquesta antologia:
Estripaventres ★★★
Parc Climàtic ★★
Equilibri ★★★
L’indigent ★★★
Vilardell, percaçador d’essències ★★
Estels negres ★★★★
Llàtzer mil vegades ★★★
Manuel ★★★
Abocador ★★
Els pastors de formigues ★★★★

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 293 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari