NAPALM AL COR (2021) – Pol Guasch

RESSENYA

NAPALM AL COR (2021) - Pol Guasch

Distopia gens convencional, a mig camí de la poesia i el relat curt, que ha guanyat aquest any el Premi Anagrama de novel·la.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Pol Guasch
Títol: Napalm al cor
Editorial: Anagrama
Any: 2021
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-339-1591-7
L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 2,50 out of 52 votes, average: 2,50 out of 52 votes, average: 2,50 out of 52 votes, average: 2,50 out of 52 votes, average: 2,50 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 2,50 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

I entre tants desconcerts i malentesos del cervell, se n’hi sumen d’altres, i de sobte he començat a confondre fins a l’absurd dues paraules: tu i jo.

Pol Guasch és un altre jove autor (té només vint-i-quatre anys) representant d’aquella nòmina de poetes que, els últims anys, han fet el salt a la literatura de gènere fantàstic, de petit format. Em venen al cap els casos de Teresa Colom, que el 2015 ens va sorprendre amb l’antologia de relats fantàstics La senyoreta Keaton i altres bèsties o el més recent d’Irene Solà, amb el seu multipremiat Canto jo i la muntanya balla. És clar que gairebé hi podríem incloure també Elisenda Solsona i la seva prosa delicada, evocadora i quasi lírica, que el 2017 debutava amb l’antologia de microcontes Cirurgies i, dos anys després, meravellava amb Satèl·lits. Napalm al cor no és cap recull de contes, però sí que la naturalesa mínima de la novel·la, la seva disposició en capítols brevíssims i l’estil evocador i simbòlic, l’hi aproximen.

El llibre ens situa en un futur desolat, distòpic. No sabem ben bé què ha passat, potser un desastre ecològic, però en qualsevol cas les circumstàncies han dut a la implantació d’un règim militar de caràcter totalitari, que restringeix l’accés a determinades zones, que han quedat afectades. Amb la idea de la seguretat, les forces de l’ordre han tret de casa seva molta gent i n’han limitat la seva llibertat. Us sona d’alguna cosa? Res de nou sota el sol, de moment. I és que si apel·lem estrictament a l’argument ens pot fer la impressió que ens trobem davant la novel·la distòpica de sempre, però no és així. Guasch, pel lloc d’on ve, no recorre als clàssics del gènere, sinó a un imaginari molt més particular i que defuig la literalitat en favor de l’evocació. Les històries es poden reescriure, diu el protagonista, però la memòria no. Potser per això el llibre és més unes memòries, un diari íntim, que una història. No he pogut evitar, en més d’una i de dues ocasions, de recordar-me de la lectura d’una altra particularíssima distopia: Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo. Potser sigui tan sols una cosa meva, però sota la bota d’aquells soldats opressors i d’aquell conflicte de llengües m’hi ha semblat glatir una denúncia com la que va fer el de la Segarra.

El protagonista és un jove, que no podem evitar d’identificar amb l’autor, per la primera persona que ho entinta tot i per la intimitat de les seves reflexions. Viu amb la seva mare i evoca passatges del passat, quan encara hi havia el seu pare. Enamorat d’un altre noi, en Boris, hi manté una tendra correspondència, de la qual únicament en coneixerem la meitat, la que correspon a les cartes que escriu el protagonista, la qual cosa ens exigeix que completem les el·lipsis que es creen amb la nostra imaginació. Quan es troben, gairebé no es parlen; únicament dediquen el temps a estimar-se. El protagonista ha d’enfrontar-se a múltiples actes d’opressió. No només l’externa dels soldats, que pretenen restringir la seva llibertat com a ciutadà lliure (no pot anar on vol, parlar com vol), sinó també a la imposada per la pròpia societat (representada pel seu pare) amb els seus tabús, que proven de restringir la seva llibertat com a persona (que pretenen dir-li com ha estimar).

El relat es va descabdellant mica en mica, pausadament, quasi de manera fragmentada. Els capítols són episòdics. Les informacions ens són ofertes en el moment just i no necessàriament en ordre cronològic. El llenguatge és ric, la imatgeria potent. Em ve al cap el que sovint diu en Jordi Casals, recordant Cortázar, de les novel·les i els contes: que són com un combat de boxa i que els primers es guanyen per punts i els segons per KO. Doncs bé, els episodis d’aquest llibre estan pensats per deixar-nos KO, com si fossin contes. Amb la mort de la mare ja res unirà el protagonista a aquell lloc, i amb en Boris emprendran la fugida vers un indret millor. El món, però, és un lloc fosc i hostil, la violència és una peça més de l’engranatge d’aquesta anhelada llibertat, la duem a dintre, intricada en el nostre ADN, és clau en la nostra voluntat de supervivència. L’un per l’altre. L’un a costa de l’altre.

A les antípodes d’aquest llibre (o potser no tant), l’argentí Manuel Puig ens va presentar fa un grapat d’anys El beso de la mujer araña, una novel·la esborronadora situada en plena dictadura d’Onganía i protagonitzada per un pres, Valentín, que en la intimitat de la seva cel·la, capítol rere capítol i conversa rere conversa, s’enamora del seu company, Molina, en un extraordinari procés de transformació dels dos personatges que acaba, com tantes altres històries d’amor, amb traïció i pèrdua. Cap al final de la història, consumat l’acostament entre els dos homes, el diàleg acaba per confondre’ns, quan ja no som capaços de discernir qui és que parla, ja que hi ha hagut una fusió dels dos temperaments en un de sol. Una cosa semblant ocorre en la nostra novel·la quan, a la meitat aproximadament, l’amor fora mida dels dos homes els du a una fusió que els uneix en un de sol. És aquest napalm al cor (el cor, metàfora d’allò més íntim i inviolable) del títol, que ho crema tot. Però no només dels temperaments, la fusió ha estat física, també: en primer lloc per la unió dels cossos, i en segon lloc per la identificació de l’un amb l’altre, representada molt bellament per unes línies epistolars, extravagants i reveladores.

Napalm al cor és un bon llibre de proses poètiques (o és poesia en prosa? sempre em faig un embolic) i una apreciable novel·la de ciència-ficció distòpica. I el més important: és un interessant recull d’idees i reflexions (també polítiques) al voltant de les contradiccions del nostre present. La llibertat, la llengua, els recursos. Quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat? Pel nostre futur? La inacció no ha estat mai el motor de cap canvi; l’acció determinada, de vegades fins i tot violenta i a costa d’arrencar algunes llambordes, sí. Plantejaments valents, polèmics i necessaris, com cal exigir sempre als llibres d’especulació i als escriptors compromesos.

Segurament el lector de gènere fantàstic no versat en poesia catalana contemporània no coneixia Pol Guasch. No passa res. Ara, però, ja no té excusa.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 2,50 out of 52 votes, average: 2,50 out of 52 votes, average: 2,50 out of 52 votes, average: 2,50 out of 52 votes, average: 2,50 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 2,50 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.