L’HOME IL·LUSTRAT (1951) – Ray Bradbury

Autor: Ray Bradbury
Títol: L’home il·lustrat (The Illustrated Man)
Editorial: Males Herbes
Any: 2020 (1951)
Pàgines: 312
ISBN: 9788412070552
L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 4,50 out of 52 votes, average: 4,50 out of 52 votes, average: 4,50 out of 52 votes, average: 4,50 out of 52 votes, average: 4,50 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 4,50 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
–De vegades, de nit, noto les imatges amunt i avall com formigues per la meva pell. Sé que fan el que han de fer. Ja no les miro mai. Només intento descansar. No dormo gaire. No les miri tampoc vostè, l’hi adverteixo. Giri’s cap a l’altre cantó per dormir.

–Per què ho fem, Martin? Això de viatjar per l’espai, vull dir. Sempre endavant. Sempre buscant. Sempre en tensió, sense descansar mai.

–Potser busquem pau i tranquil·litat. És evident que a la Terra no en tenim –va dir en Martin.

No som més que llibres, i quan desapareguin, nosaltres també ho farem.

És feina de tota editorial esforçar-se al màxim promocionant els seus nous llibres, venent-los com si fossin els últims, com si no hi hagués demà literari possible després d'aquella fita llibresca que acaben de treure. I és feina dels lectors, és clar, destriar llavors el gra de la palla i acabar decidint si tot aquell rebombori és justificat o només això, la bona feina editorial de qui es guanya les garrofes amb allò que tu li compres. Tot això ho dic a propòsit d'alguna piulada que he vist per les xarxes qualificant aquest llibre que avui ressenyo com un dels millors (sinó directament el millor) que ha parit Males Herbes.

Fa temps que qui seguim què fan en Ramon i en Ricard sabem del seu amor sense concessions per Ray Bradbury, i la devoció per L'home il·lustrat és un dels seus pecats confessos, també de fa temps. Així doncs, és justificat l'enrenou? És aquest un dels millors (o el millor) llibre que han tret mai Males Herbes? Cada lector haurà de contestar per si solet aquests dubtes, però en qualsevol cas ja us puc avançar que per a un servidor llegir per primer cop L'home il·lustrat en aquesta traducció excel·lent de Martí Sales ha estat una de les experiències literàries més gratificants dels últims temps. Pocs cops m'he trobat un recull de relats amb tantes peces genials, amb un grapat tan nombrós de genuïnes obres mestres, amb tants títols dignes realment d'estar en una antologia de la millor ciència-ficció. He hagut d'esperar al centenari de la mort de Bradbury per descobrir-lo, però l'espera ha valgut la pena.

L'home il·lustrat comença amb un primer relat enganyós (i enginyós!), perquè du per títol "Pròleg". Aquest contes és, i no és, això: un pròleg a tot el llibre. Es tracta del relat inicial i d'aquell que dona homogeneïtat a la resta d'històries, que en cas de no ser-hi senzillament serien contes espigolats sense cap connexió aparent entre elles, més enllà del gènere. Aquest pròleg configura la teranyina on tot queda atrapat, sobretot el lector. Un individu sense llar i sense passat s'apareix a un desconegut i li explica una estranya història sobre la mala sort que té amb les persones. No sap per què, però sempre surten corrent quan el coneixen. L'estrany té el cos tatuat, il·lustrat, i és precisament d'aquests gravats que sorgeixen les històries que se'ns narraran tot seguit. "Pròleg" ens dispensa tot allò que li podríem demanar a un pròleg, però sobretot una cosa: que ens faci venir ganes de llegir el llibre.

El llibre comença fort. Els primers relats són sublims, meravellosos. Sembla mentida, però cada conte sembla superar l'anterior, quan l'anterior ja ens feia l'efecte que era insuperable de tant bo. El primer, per exemple, "La sabana", és una història meravellosa que en alguns moments pot recordar la pel·lícula Jumanji a propòsit de l'educació dels fills i la influència que hi pot tenir la tecnologia. I això als anys '50! Autèntica literatura d'anticipació. El final, apoteòsic, i l'estil, entre irònic i cruel, donen bona mostra del que vindrà a continuació. "Calidoscopi" ens mostra una colla d'astronautes que vaguen suspesos per la immensitat sideral, supervivents d'un accident espacial. La impossibilitat d'arribar enlloc, però, els mena a passar per les diferents fases del dol amb inusitada rapidesa, en previsió del fatal desenllaç. Nosaltres, espectadors atònits, assistim a les converses que mantenen entre ells pels intercomunicadors. "L'altre peu" és un conte atrevidíssim sobre consideracions racials, és clar que amb els papers invertits. Usa magistralment tota la força simbòlica que ens ofereix el gènere: no és a la Terra als anys '50 que ocorren els fets, sinó en un futur llunyà, a un planeta Mart habitat per humans de raça negra que van marxar de la Terra fa temps. Allà hi arriba una nau d'homes blancs, supervivents d'una catàstrofe planetària terrestre que els ha deixat sense llar... i a la mercè dels seus veïns.

Si l'anterior relat introduïa el tema marcià, tan estimat per Bradbury i tan típic de l'època, "L'autopista" ens introdueix de ple en un altre leit motiv d'aquells anys: la guerra nuclear. Contravenint les convencions, Bradbury ens mostra una societat que en comptes de deixar-se dur pel pànic afronta la por atòmica amb una tranquil·litat meravellosa. El següent, "L'home", és una hilarant i irreverent història sobre la segona vinguda de Jesucrist i com hi ha qui està condemnat a arribar sempre tard i a no trobar mai el que busca, perquè no sap on mirar. Personalment, no he pogut deslligar la cerca obsessiva del Messies que emprèn el protagonista d'aquest conte de la cacera enfollida d'Ahab i la seva balena blanca. A la història també hi ha molt de Tot esperant Godot. Però que ningú s'espanti: tot és escrit amb molta ironia i sarcasme i passa molt bé.

Si una cosa es pot dir dels relats, a més de la seva qualitat innegable, és que hi ha una varietat temàtica absoluta. Dins de la ciència-ficció, Bradbury recorre a innombrables recursos, subgèneres, temàtiques i escenaris perquè en cap moment tinguem la impressió que sobre aquell tema ja hem llegit alguna cosa, o que aquell escenari ja l'hem trepitjat. Els trucs que l'autor guarda a la màniga semblen no tenir aturador. Una de les mostres més reeixides d'això és el següent relat, "La pluja infinita". A Venus hi plou sempre. Tot és moll, humit, llardós. A través de l'experiència d'un escamot de soldats que han de travessar el planeta ens amarem de la brillantor de l'estil de Bradbury en un relat extraordinari que dona la impressió d'ésser escrit, únicament, per demostrar la importància que pot arribar a tenir una bona descripció de l'escenari de l'acció.

"L'astronauta" és la història d'això, d'un astronauta, i del que avui en diríem les seves dificultats per conciliar la seva passió per viatjar a l'espai amb la vida familiar. És un conte tendre, bonic i en el fons melangiós i trist, com molts d'altres. Si parléssim de poesia trobadoresca quasi seria un exemple d'allò que en deien amour de loin (amor de lluny). "El globus de foc", sobre una mena de missió espacial evangelitzadora i "L'última nit del món", sobre la fi del món, no m'han semblat brillants, però sí meritoris. El següent, "Els desterrats", sense fer-me l'efecte de ser un dels millors contes de l'antologia, sí que em sembla destacable per la defensa que Bradbury fa del gènere fantàstic i dels autors que l'han cultivat. És una mena d'exercici metaliterari en el qual trobem a Poe, Dickens, Bierce... exiliats a Mart defensant la seva obra davant uns visitants terrestres, que actuen a mode de jutges. Resulta ben divertit d'imaginar com autors que avui són clàssics de pedra picada de la literatura anglosaxona en aquells anys devien patir el descrèdit de l'stablishment pel fet d'haver basat la seva obra en el gènere fantàstic. En el cas d'algunes literatures menys afortunades, com la nostra, la metàfora segueix sent perfectament (tristament) vigent.

"Ni de dia ni de nit" és un relat força estrany, metafísic quasi, a propòsit de la condició de la realitat. "La guineu i el bosc" representa la particular incursió de Bradbury en el tema dels viatges en el temps. Val a dir que en un camp tant trillat, Bradbury és capaç d'oferir una història ben original, amb aquell toc nostàlgic seu tan característic que deia abans, que la impregna d'un estrany patetisme. Mart esdevé de nou l'escenari dels dos contes següents: a "El visitant" és una mena de leproseria, on són abocats els malalts terrestres d'una malaltia indeterminada per a què hi morin, no se sap si de la pròpia malaltia o més aviat d'avorriment; a "La formigonera", en canvi, fent ús d'un sentit irònic realment prodigiós, Bradbury ens ofereix la seva particular visió de la resistència terrestre a una hipotètica invasió marciana. En el fons, una àcida i brutal crítica a la societat de consum, a l'american way of life i al sistema capitalista.

La recta final del recull no decau. Al contrari. "Titelles S.A." és una autèntica masterpiece. Una hilarant història sobre les virtuts de la clonació en el matrimoni amb un final, novament, brillant i aterridor. "La ciutat" ens parla d'una ciutat en un planeta llunyà que sembla tenir comptes pendents amb els terrestres. De ciutats amb consciència, de ciutats rumiants, parlants i caminadores, ja n'hem llegit d'altres en la literatura fantàstica. Aquesta, però, deu ser de les primeres. A més, és un conte adient per especular altre cop a propòsit de la fi del món i d'aquella por tan americana aquells anys a l'enemic disfressat, que tan bé va caricaturitzar John Wyndham a El dia dels trífids aquell mateix any 1951. Precisament el següent relat, "L'hora zero", semblaria un homenatge als cucuts de Wyndham –o almenys a mi m'ho ha semblat–, pel tema de què tracta i per la frase final, si no fos, és clar, perquè la novel·la de l'anglès és sis anys posteriors a la nostra.

"El coet" clou magistralment un recull que és un cant desbordant a la imaginació, al desafiament dels límits de la raó i a la literatura d'especulació fantàstica. El relat fa bona la famosa cita d'Emily Dickinson que diu que la millor nau per a viatjar lluny és un llibre. A "Epíleg", a diferència de "Pròleg", sí que costa més de tipificar-lo com a relat. És simplement el cop de gràcia, la cirereta del pastís. Clou ràpid i bé un llibre en què Bradbury hi ha escrit desacomplexadament sobre absolutament tot, des de les possibilitats d'un gènere que s'estima i reivindica. No se li pot demanar més.

En definitiva, un llibre que si bé l'home il·lustrat du gravat a la pell, cap lector que el llegeixi no es podrà treure del cap. Senzillament imperdible.

L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 4,50 out of 52 votes, average: 4,50 out of 52 votes, average: 4,50 out of 52 votes, average: 4,50 out of 52 votes, average: 4,50 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 4,50 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 345 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

2 Comments

  1. Dani i amics/amigues:
    Llegeixo ara mateix aquest llibre i haig de dir que els contes són magnífics però no tan perfectes per les dones lectores. En els futur que va imaginar Bradbury les dones segueixen fent de mestresses de casa, no hi han astronautes femenines, etc. Per això m’ha agradat molt més un llibre com ara ‘Dandelion Wine’, que és realista, perquè es sap que passa el 1928 i els papers de gènere al menys s’entenen millor. Els contes futuristes de Bradbury sempre tindran aquesta mancança, em sap greu dir-ho…

    • Hola! Bradbury era home, blanc, anglosaxó i protestant dels anys 50, quan va escriure aquests relats. Personalment no he llegit res que m’hagi dut a pensar que el senyor era masclista, però és veritat que tampoc he llegit res en defensa de les dones ni que qüestionés els rols de gènere de l’època. Mancança? Ostres, no ho sé… Bradbury parla de racisme en plena segregació racial, d’holocaust nuclear en plena guerra freda i de persecució de la dissidència en ple mccarthisme. Que no és feminista? Cert, però d’aquí ha titllar-ho de mancança… Diríem el mateix d’Homer o de Cervantes? En qualsevol cas, m’apunto el llibre que recomanes, que segur que val molt la pena!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada