Acostumats a la majestuositat dels sauris alats de les grans epopeies anglosaxones, des del mestre Tolkien a George R. R. Martin, el cert és que afrontar Metal·lúrgia dient que és un llibre protagonitzat per dracs pot resultar tremendament desaconsellable i anticlimàtic. Una cosa així com promocionar una pel·lícula dient que surt Brad Pitt i després que resulti ser dirigida per Terrence Malick. Ja m’enteneu… És clar que el lector, també, s’hauria de prendre la molèstia abans d’agafar aquest llibre –qualsevol llibre– de fixar-se amb qui signa la cosa i on apareix publicat. S’estalviaria sorpreses desagradables. En veient aquesta coberta, doncs, ja hauria de sospitar que aquí hi trobarà de tot, menys allò més convencional. La poc glamourosa pota draconiana que la il·lustra és una bona pista de per on van els trets…

Metal·lúrgia és l’últim llibre de Víctor Nubla, el tercer que signa a can Males Herbes. Es tracta de dues informacions a tenir en compte –Nubla + Males Herbes– per encarar com cal aquesta lectura. Nubla, escriptor i músic, ja fa anys i panys que passeja per aquest jardinet d’orats que és Males Herbes, des de l’època d’aquella esplèndida pedrera literària que va ser la revista del mateix nom. Qui hagi tingut l’oportunitat de llegir-ne alguna cosa, ja sabrà que és un autor particularíssim, sui generis, molt en la línia d’aquells autors més genuïns, iconoclastes i heterodoxos de l’editorial. En consonància, també m’atreveixo a dir que no és un autor per a tots els públics –ara bé, tampoc l’editorial és per a tots els públics i aquí la tenim, marcant tendència des de fa deu anys!

Metal·lúrgia ens situa en una fabulosa població anomenada Estragó de Dalt, en la qual hi ha unes mines on –ho endevineu?– treballen en condicions draconianes –valgui la broma– els dracs de la nostra història.  El metall que n’extreuen no els serveix per a absolutament res, a ells, i el salari –algun príncep i alguna princesa de tant en tan per a fer un mos– tampoc els representa gaire cosa, ja que passen fam. Treballen perquè els han dit que treballin, per res més. Sense demanar-se res més. Des de sempre, els sauris s’han mostrat miners abnegats i dòcils, gregaris magnífics, submisos, amb una ànima d’esclau que ja hauria volgut la cabra de Pere Quart, i això ha fet que els humans acabessin abusant d’ells. Però la seva superior intel·ligència –perquè en el fons els dracs són molt superiors intel·lectualment a les persones– els acaba duent a la solució final, definitiva i lògica: la vaga! La constatació que en el fons els dracs són més forts que els humans i que si s’hi neguen res hi podran fer aquells per obligar-los a treballar, trenca els esquemes d’aquella societat tranquil·la i utòpica, però tremendament injusta. I les reivindicacions –tot treballador del sector del taxi a Barcelona ho sap– si no van amanides d’una mica de violència –el puntet just–, no passen de manifestació lliristafolklòrica, així que els dracs decideixen ensenyar les dents i escapçar algun cap.

Humor i crítica social per un tub impregnen les escasses 180 pàgines d’aquesta novel·leta farcida de diàlegs enginyosos i jocs verbals hilarants.  De vegades, és cert, pot fer l’efecte que no acaba de tenir cap propòsit concret, però tal hi fa, aquest no ha estat mai l’objectiu principal de Nubla: El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche és un llibre meravellós, però tampoc conduïa a res. L’important és el viatge, la lectura, diria Marau. En qualsevol cas, dono fe que el llibre es llegeix en un tres i no res i que resulta entretingudíssim i en alguns moments certament grotesc. La qual cosa no vol dir que sigui un llibre frívol: Nubla fa en el fons un llibre polític, amb força càrregues de profunditat i mala bava, i on deixa els humans bastant malparats.

Ja passava també a Les investigacions del Cap Pendergast: en el joc literari de Nubla no hi ha límits ni fronteres. Aquí tampoc, la qual cosa propicia que sigui capaç de bascular de la fantasia dels dracs a la ciència-ficció d’una història on es parla de l’existència de forats de Riemann, que connecten llocs tan poc versemblants com Estragó de Dalt i una dimensió paral·lela que podria ser ben bé l’escenari carrincló on transcorre la nostra tradicional llegenda de Sant Jordi. Un despropòsit, vaja. La subversió de les normes, la transgressió dels clàssics i el prendre-s’ho tot amb una certa platxèria –no en va bona part de l’obra transcorre amb els protagonistes al bar del poble fent-la petar– són marca de la casa. De Nubla i de Males Herbes.

En aquest sentit, no té desperdici la “Interlocució amb l’autor” de Martí Sales, al final de tot, que actua a mode d’epíleg. Com no, és una formativa, hilarant i desvagada conversa entre dos amics, al bar, menjant unes olivetes i parlant de llibres.