CANALLES (2014) – Diversos autors

Autors: George R. R. Martin, Gardner Dozois (Ed.), Joe Abercrombie, Gillian Flyn, Matthew Hughes, Joe R. Lansdale, Michael Swanwick, David W. Ball, Carrie Vaughn, Scott Lynch, Bradley Denton, Cherie Priest, Daniel Abraham, Paul Cornell, Steven Saylor, Garth Nix, Walter Jon Williams, Phyllis Eisenstein, Lisa Tuttle, Neil Gaiman, Connie Willis, Patrick Rothfuss.
Títol: Canalles (Rogues)
Editorial: Llibres de l’Encobert
Any: 2014 (2017)
Pàgines: 1.110
ISBN: 9788469775448
Valoració: ★★★★

 

Aquesta antologia és realment un llibre insòlit, pels noms que hi coincideixen i, sobretot, pel fet d’haver sortit primer en “la nostra” llengua que en traducció al castellà. Aquesta va ser des del primer moment la voluntat de la petita editorial de València Llibres de l’Encobert, que va entendre la necessitat de mimar la llengua minoritzada davant de la gran si es pretenia publicar-lo en totes dues amb un mínim de garanties que l’edició en català/valencià no quedés absolutament eclipsada per la castellana. Si bé l’anunci sí que va aixecar interès en força mitjans (especialment digitals), que van recalcar l’aparició del llibre primer en valencià, cal dir també que, la impressió a dia d’avui és que aquesta edició ha passat força desapercebuda. Serveixi, doncs, aquesta ressenya, almenys com a minso homenatge a la valentia de la petita editorial per confiar en la llengua pròpia.

Canalles s’inicia amb un pròleg de l’arxiconegut George R. R. Martin qui, a part de tancar l’antologia amb un relat del món de Cançó de gel i foc, ha desenvolupat també en aquest volum les tasques d’editor, juntament amb Gardner Dozois (que malgrat ser potser menys conegut a casa nostra que Martin acapara igualment una quantitat ingent de premis, tant en la seva condició d’editor com en la d’autor de gènere fantàstic). En aquestes primeres pàgines (que el lector es pot saltar sense càrrecs de consciència) Martin fa una reivindicació de la figura dels canalles, que serà el leit motiv de tots els relats del volum. Precisament la fantasia èpica en general, avui dia, i en concret els seus llibres, en són plens, d’aquells antiherois a mig camí de Han Solo i Harry el brut.

Però no tot serà grimdark i fantasia èpica, a Canalles. També en aquestes pàgines inicials Martin justifica un dels aspectes més controvertits, al meu mode de veure, del volum: la transversalitat dels gèneres que s’hi aborden. Així doncs, cal assenyalar que de la vintena d’històries que s’expliquen aquí, únicament una petita part corresponen al gènere de la fantasia, englobant-se la resta en d’altres de tan diversos com el negre, la ciència-ficció, el misteri o el terror. Res a dir sobre la idea general de trencar els límits dels gèneres, una de les tendències cada cop més de moda en la literatura moderna, però personalment aquest aiguabarreig de vegades m’ha grinyolat un pèl…

Canalles s’enceta amb un dels relats més llaminers de tot el volum, segurament. “Temps durs sempre”, de Joe Abercrombie, s’insereix en el món de la Primer Llei i ens retrobem a Javre i Shev, que ja havien aparegut al relat “Petits favors” de Sharp ends (2016). Una història genuïnament Abercrombie, amb protagonisme femení i aquella barreja deliciosa d’ironia, violència i transgressió de les normes.

Pel que fa al segon relat, res a veure amb aquest: “A què et dediques?” ens acosta al món dels fenòmens sobrenaturals. Si som capaços de sobreposar-nos a la sorpresa de la resposta al títol, ens trobarem amb una interessant història que ens farà veure que no sempre ésser decent és la millor opció. El tercer relat, “La posada de les set benediccions”, ens retorna al gènere de la fantasia. Aquest cop, però, en una història força típica (mags, lladres, picaresca…) d’un gènere donat massa sovint als clixés.

“Un branquilló tort” és la primera aproximació a la novel·la negra. Val a dir que la història val molt la pena i que malgrat fer ús dels tòpics del gènere, enganxa molt. Tot el contrari que “Bruna Sinagües”, el cinquè relat, una extravagant història distòpica amb zombis i amb algun toc que ens apropa al bizarro més disbauxat. En aquest anar i venir per les fronteres dels gèneres, el següent, “Procedència”, és una història força previsible i sense grapa sobre el tràfic d’art durant la IIa Guerra Mundial i una curiosa església que predica les bondats d’ésser ric.

Menció a part es mereix “Els turbulents anys vint”, no perquè m’hagi semblat millor que la resta, sinó perquè m’ha recordat una de les novel·les més hil·larants que vaig llegir l’any passat: El dios asesinado en el servicio de caballeros, del català Sergio S. Morán. Un bar dels anys ’20 amb sirenes, zombis, vampirs i federals que són homes llop! Tot, protegit per la màgia. Però el món està canviant…

Una distòpia força surrealista sobre un grup de lladres que es troben enmig d’una trifulca de mags i es veuen en la necessitat de robar un carrer, aquesta és l’arrencada d’ “Un any i un dia a l’antiga Theradane”. Prometedor? Sí, però el resultat no m’ha convençut gens. El següent relat, en canvi, m’ha semblat força millor. Se situa en una escola nord-americana i tracta sobre uns traficants d’instruments musicals. Res a veure, ni amb l’anterior ni amb el següent. El misteri és el terreny on discorre “Metall pesat”, una història sobre desaparicions, cràters, biologia sobrenatural… en més d’un punt m’ha recordat la trilogia de Southern Reach, de Jeff VanderMeer.

A l’onzè relat, “El significat de l’amor”, s’oculta rere un títol poc prometedor una de les històries més interessants del volum. Un príncep s’enamora de qui no toca i farà l’impossible per canviar-li el destí. L’autor no és cap desconegut, malgrat que potser no us soni: Daniel Abraham, juntament amb Ty Franck (i amb el pseudònim James S. A. Corey) són els responsables de la popular novel·la Leviathan wakes i les seves seqüeles.

De gran aiguabarreig dins l’aiguabarreig podríem titllar “Una manera millor de morir”. Universos paral·lels, “jos” alternatius, ucronies… Massa giragonses pel meus gust. Per compensar el destrempament d’aquesta, els curadors del volum han inserit just després una altra excel·lent història, en aquest cas del que podríem anomenar “misteri històric”: es tracta d’una història inserida a l’Antiga Roma i protagonitzada per dos personatges habituals de l’autor, el jove viatger Gordià el rastrejador i el seu company Antípater, un vell poeta. Entre viatge i viatge per les Set Meravelles del Món tenen temps per a petites i iròniques aventures, com aquesta.

Com ja he apuntat abans, un dels pitjors mals de la fantasia èpica, al meu mode de veure, són els convencionalismes. De tots els gèneres potser sigui al que li costa més de desempallegar-se dels tòpics, sense desvirtuar-se. Crec que és el que li passa al relat de Garth Nix, “Una càrrega d’ivoris”: la premissa és prometedora, però el resultat massa previsible. Cinema, drogues, fama i frivolitats diverses són els temes de “Diamants de tequila”, una bona història  que serveix per donar pas a la millor part del recull. La qual cosa em fa pensar que una altra distribució dels relats, més equilibrada, hauria afavorit la valoració dels lectors del conjunt. Però Déu me’n guard d’esmenar-li la plana a Martin!

“La caravana a cap lloc” ha estat una gratíssima sorpresa, ja que reconec que desconeixia l’autor. Es tracta d’una història de fantasia, però molt ben desenvolupada i resolta, on s’acaren la vida i les cançons i s’acaba amb un interessant dilema moral. Grandiós, també, el relat de Lisa Tuttle. Es tracta d’una mena de versió femenina dels detectius Sherlock Holmes i Watson, però meravellosament ben escrita i, en cap moment, desmereixedora del mestre Conan Doyle. A més, la reivindicació femenina del relat queda perfectament inserida i, a part de digna, és, doncs, literàriament impecable.

Els fans de Neil Gaiman tampoc quedaran decebuts: el relat que ens regala aquí, “Com el marquès va recuperar l’abric”, ens transporta a aquell Londres Davall que vam descobrir a la seva novel·la Neverwhere i ens explica un dels seus característics contes de fades amb ressons clàssics, però tremendament contemporanis. I abans d’emprendre la recta final, el volum encara té temps de descobrir-nos una altra joia: “Pròxima sessió”, un relat exquisit i irònic sobre el futur del món del cinema. Surrealista, hil·larant, estremidor. Tingueu a punt les crispetes, abans de llegir-lo.

El penúltim relat és una nova aproximació de Patrick Rothfuss al seu món de La crònica de l’assassí de reis, de la qual els fans segueixen esperant pacientment la conclusió amb el tercer i últim volum. Rothfuss passa per ser un dels deixebles més eixerits de Martin i, almenys en aquest aspecte, li trepitja els talons. Qui hagi llegit les meves ressenyes dels seus llibres anteriors ja sap que no en sóc gaire admirador… Rothfuss tendeix a caure en els tòpics del gènere, en la carrincloneria i a dilatar els episodis innecessàriament. Ara bé, he d’admetre que el conte que en ofereix aquí, “L’arbre del llamp”, és realment magnífic. Protagonitzat per Bast a la fonda Pedra Fita, és una nova ocasió (mentre esperem) per gaudir altre cop el seu estil senzill, tranquil, d’autèntic contacontes i retrobar-nos amb Kvothe, Felúrian, les criatures de Fae…

I ja per acabar, la traca final: “El príncep canalla o el germà d’un rei”. Cal dir que Martin, sabedor de l’enorme interès que suscita tot allò que té a veure amb la seva saga de la Cançó de gel i foc, s’ha reservat el lloc d’honor del volum per a aquesta història. Ara bé, no és ni de bon tros el millor que li podem llegir. El conte ens situa just abans dels fets que llegim a Joc de trons i ens explica la història de Daemon Targaryen, el príncep que no va arribar a ser mai rei. Martin s’embolica amb un munt d’històries, dates, referències… de manera que el text pren més la forma d’uns annals o una crònica que d’un relat literari. Fa l’efecte de ser més els apunts de l’autor que un conte pensat per desplegar-se convincentment en format literari. En qualsevol cas, resulta una excusa meravellosa per submergir-nos de nou en el món de Ponent, a l’espera que, algun dia, puguem acabar de llegir la saga.

No voldria acabar aquesta ressenya sense dir quatre coses de la llengua triada en la traducció. Llibres de l’Encobert ha fet l’esforç editorial que altres editorials, més grans, no han fet i ha traduït aquest recull al valencià. I, a més, com deia al començament, han dissenyat una campanya on l’edició en valencià s’avançava uns mesos a la castellana precisament per aconseguir que els lector potencials la compressin. Enhorabona per la iniciativa, en aquest aspecte.

Ara bé (potser per defecte professional) he de dir que la tria del valencià com la varietat escollida a l’hora de traduir aquest text, m’ha suscitat una sèrie de dubtes, no resolts. La llengua catalana ha estat víctima modernament d’innombrables utilitzacions partidistes i malintencionades, dirigides només a la seva fragmentació i al seu empobriment. I de retruc, a l’erosió del sentiment de pertinença a una mateixa comunitat dels parlants dels diferents territoris. La restitució per part del blaverisme i el secessionisme lingüístic de l’Institut d’Estudis Valencians, contraposició de l’Institut d’Estudis Catalans, n’és una de les últimes i més tristes mostres.

L’existència d’una llengua estàndar va néixer precisament de la voluntat d’establir una forma al màxim de neutra possible perquè tots els parlants d’una mateixa comunitat lingüística s’hi poguessin sentir representats, malgrat no ser reflex al 100% de cap varietat lingüística en concret (almenys aquesta era la idea original). No obstant això, per diferents causes, modernament, s’ha produït un canvi en l’estàndar de la llengua catalana, que al model antic ha sumat un nou estàndar, el denominat pluricèntric, fet a partir de diferents estàndards elaborats per diferents organismes (bàsicament incorpora les varietats cultes parlades al País Valencià).

Explicat així resulta difícil d’oposar-s’hi, ja que hi serien representades molt més totes les varietats geogràfiques del català, la qual cosa és positiva. Però com dur-ho a la pràctica, de manera… pràctica? Per això la solució de dos estàndars em fa dubtar de fins a quin punt tot això no obeeix més a criteris polítics que lingüístics. En conseqüència, la tria del valencià en aquesta antologia, doncs, em porta a pensar si ha estat una bona idea, i si, encara que hagi estat absolutament respectable i benintencionada, en comptes d’afavorir precisament la llengua pròpia de València (caldria veure també quin ha estat l’impacte del llibre en aquelles terres), la tria en la traducció (diferent seria en una obra original) no juga en contra de la normalització del català en el seu conjunt.

Preguntes que no pretenen generar polèmica, sinó únicament posar de relleu l’anormalitat en què encara avui viu la nostra llengua, li diguem com li diguem, català, valencià o mallorquí. I encara una altra pregunta, abans de plegar: A algú a Espanya li hauria passat pel cap de traduir Joc de trons, per exemple, a alguna varietat del castellà que no fos l’estàndard? Però aquesta no la respongueu, és una pregunta retòrica.

Relats continguts en aquesta antologia:
“Temps durs sempre”, per Joe Abercrombie ★★★
“A què et dediques?”, per Gillian Flynn ★★★★
“La posada de les set benediccions”, per Matthew Hughes ★★★
“Un branquilló tort”, per Joe R. Lansdale ★★★★
“Bruna Sinagües”, per Michael Swanwick ★★★
“Procedència”, per David W. Ball ★★★
“Els turbulents anys vint”, per Carrie Vaughn ★★★
“Un any i un dia a l’antiga Theradane”, per Scott Lynch ★★
“Tira més una nota de metall…”, per Bradley Denton ★★★
“Metall pesat”, per Cherie Priest ★★★
“El significat de l’amor”, per Daniel Abraham ★★★★
“Una manera millor de morir”, per Paul Cornell ★★
“Mal vistos a Tir”, per Steven Saylor ★★★★
“Una càrrega d’ivoris”, per Garth Nix ★★★
“Diamants de tequila”, per Walter Jon Williams ★★★★
“La caravana a cap de lloc”, per Phyllis Eisenstein ★★★★★
“El curiós cas de les esposes mortes”, per Lisa Tuttle ★★★★★
“Com el marquès va recuperar l’abric”, per Neil Gaiman ★★★★
“Pròxima sessió”, per Connie Willis ★★★★★
“L’arbre del llamp”, per Patrick Rothfuss ★★★★★
“El príncep canalla o el germà d’un rei”, per George R. R. Martin ★★★★
Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada