Quan es van publicar els resultats de les eleccions, ens trobàvem rodant una escena de sexe. Formava part de Channel Zero, una sèrie antològica de terror surrealista que he creat per a la televisió. Estàvem rodant la segona temporada, que porta per nom La casa sense fi (No-End House), que tracta d’un grup de joves que es veuen atrapats en una realitat falsa i sinistra.
El to de l’escena de sexe no és tant romàntic com ominós —els personatges estan espantats i es senten sols i, sense que ells ho sàpiguen, al pis de baix està passant quelcom força pertorbador —i a mida que la nit avançava, l’estat d’ànim dels que ens trobàvem rere la càmera era cada vegada més tenebrós.
Els pocs estatunidencs de l’equip (rodàvem a Manitoba, Canadà) de seguida es van enganxar a les notícies. Els altres no deixaven de repetir, amb una combinació d’orgull i alarma:
Ei, que has sentit que la pàgina d’immigració de Canadà ha caigut pel número de visites?.
L’únic actor estatunidenc que hi havia al set aquella nit, el meu amic Jeff Ward, saltava del llit entre presa i presa, s’envoltava en un llençol i corria cap al seu telèfon fent cara de mareig i terror.
Ara, quan torno a veure aquella escena, gairebé no puc separar la sensació que teníem aquella nit que ens estàvem imbuint del sentiment de temor de la pròpia sèrie. El gènere de terror ha sigut sempre un lloc al qual els estatunidencs hi van per realitzar la seva catarsi cultural, però mai abans per a la meva generació el dia a dia de la vida als Estats Units s’havia semblat tant a una pel·lícula de por.
De manera tradicional, mai s’ha respectat gaire el gènere del terror. Quan és dolent, no és més que un pastitx d’ensurts i vísceres gratuïts. Però quan és bo de veritat, el terror és un vehicle per a conduir la catarsi d’una manera que els altres gèneres no aconsegueixen. El terror ben fet treu a la llum els temes sensibles, serveix de mirall que ens retorna el reflex de la nostra pròpia inquietud. Per això el terror agafa tanta importància en èpoques d’afilicció nacional.
Com molts altres han assenyalat abans, no és una coincidència que It, amb aquest pallasso aterrador que destrueix la innocència de tota una comunitat, hagi suposat un èxit de taquilla tan impactant. O que Get Out (Deixa’m sortir), que canalitza l’ansietat i la tensió racial en una història de por, hagi ficat tant el dit a la nafra quan es va estrenar a començaments d’any. Vivim dies inestables; allò mundà ha estat permeat per la paüra i les coses paoroses s’han convertit en mundanes.
Les pel·lícules de terror sempre han sigut un reflex de les nostres tensions nacionals. La nit dels morts vivents és una de les grans paràboles socials que tracta d’una mostra representativa de la societat estatunidenca dels anys setanta que es troba rodejada per totes bandes d’una amenaça creixent i implacable (que cadascú ho interpreti com vulgui). L’exorcista tracta d’una adolescent rebel de principis dels setanta. La matança de Texas —encara rellevant avui dia— parla d’una família del Sud que és molt apassionada en tot allò que té a veure amb protegir la seva herència i les seves tradicions.
Channel Zero s’emet a SyFy i, quan la cadena va donar llum verda al projecte al 2015, el clima polític era totalment diferent. La sèrie mai es va pensar per tractar de manera directa sobre la política (i no ho farà pas mai) però, d’una manera estranya, els processos d’escriptura i producció de les dues grans primeres temporades van coincidir gairebé del tot amb les eleccions primàries i generals. Mai se’m va ocórrer que Donald Trump pogués tenir la oportunitat de guanyar, però el nostre director de producció, Don Mancini, em va dir una vegada:
Jo no sóc tan optimista amb la humanitat com ho ets tu.
Mesos després de les eleccions, quan intentàvem crear una atmosfera de neguit persistent durant la postproducció de La casa sense fi, no ens va ser gaire difícil de trobar la inspiració. Hi ha pocs horrors més grans que descobrir que els teus éssers estimats no són el que pensaves que eren i que no et pots refiar del món. Sense haver estat la nostra intenció, La casa sense fi es va convertir en un reflex del clima cultural de paranoia i paüra de la societat. I per descomptat que ho va ser: aquesta és la naturalesa mateixa de la narrativa del terror.
Això suscita una pregunta: Si és així, quina és la responsabilitat dels escriptors de terror? Una història de terror ha d’espantar i entretenir. Però si només fa aquestes dues coses, s’està perdent una oportunitat. En nua èpica en la que vivim amb aquest sentiment de futilitat i de pèrdua de confiança l’audiència s’atansa a les històries de por amb més ganes que mai, és important explicar històries humanes: històries de terror que no només parlen de monstres sinó també de la gent que els hi planta cara. El terror com a gènere és especialment adecuat per a explicar històries sobre la pèrdua, la paranoia i la desconfiança. I és també particularment adequat per a fer el més valuós que qualsevol tipus de forma narrativa pot fer: crear empatia.
La casa sense fi s’emet en aquests moments, però vam escriure i rodar la tercera part de Channel Zero una mica després de les eleccions. No és un retrat dels Estats Units sota el mandat de Trump de la mateixa manera que ho fa American Horrror Story: Cult, però és una història sobre la pèrdua i la follia, sobre depredadors i preses, un somni febril en una ciutat moribunda. Reflecteix l’atmosfera de caos i esgotament. Com no podia ser així?
* Nick Antosca ha escrit cinc llibres, entre els quals es troben Obesos, The Girlfriend Game i Pícnic a la luz de la luna, que va guanyar el premi Shirley Jackson el 2009 i que tot just acaba de ser publicat per Orciny Press. És el creador i showrunner de la sèrie de televisió Channel Zero, i també va ser guionista i productor d’Hannibal per a la NBC. És de Nova Orleans però viu a Califòrnia.
