El món literari actual viu supeditat a la novel·la, que té una capacitat per difondre’s inigualable i que ha relegat la narrativa breu i, sobretot, la poesia, a uns àmbits cada vegada més reduïts. Afortunadament, cultivar algun d’aquests gèneres “minoritaris” aporta una aureola de prestigi, per bé que la difusió i ja no parlem de l’èxit comercial, siguin escassos. Encara hi ha un altre gènere narratiu eclipsat completament per la novel·la i que, malauradament, no aporta prestigi als seus autors, es tracta del microrelat, vist massa sovint com un gènere poc literari o més propi d’una literatura de consum ràpid i lligat a l’actualitat.

Res més lluny de la realitat, ja que el microrelat combina el millor del text narratiu amb el treball lingüístic i l’ús de recursos retòrics de la poesia i és en aquesta síntesi on es troba Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, de Sergi G. Oset. Aquest recull consta 111 minificcions que combinen el millor de la literatura breu i de tot allò que podem aglutinar sota l’epígraf de fantàstic, amb un treball lingüístic molt acurat, que l’acosten a la prosa poètica.

Segons explica l’autor en el pròleg, Hipermatrònic és un conjunt de minificcions on es combinen dues passions. La primera és el gust pel microrelat, en tots els seus vessants, com a forma d’expressió literària. La segona és que el contingut versa exclusivament sobre el fantàstic en sentit ampli. Un cop amb els textos a la mà, el lector haurà de posar-hi de la seva part, desxifrar el significat i descobrir els jocs que l’autor ha amagat en aquests petits textos, també gaudir de la ironia. De seguida salta a la vista que els petits relats no són fruit de la improvització, sinó que porten una feinada a la motxilla i el resultat mostra que l’autor sap reeixir en els dos aspectes: crea minificcions a partir dels temes que més li agraden, que sovint sí que surten de la cultura pulp o underground, que no deixen de ser la mitologia contemporània, els nostres referents, alhora que és capaç de mostrat un bon domini lingüístic, com ja s’ha apuntat.

Els textos s’agrupen en diferents aparats. El primer, i més important pel que fa a la quantitat de textos, porta el títol d’Intertextualitza o mor i barreja dues tradicions, una de més literària, com poden ser Poe o Conan Doyle, amb una de més contemporània i audiovisual, com Star Trek o Joc de trons.

La segona part, les Estampes ucròniques, són els discursos de setze parelles impossibles que estableixen un diàleg sobre els seus atributs, un recurs que l’autor vincula amb el What if (què hagués passat si aquests personatges haguessin coincidit?). Un altre apartat interessant és el de Crims maxauberians II on apareixen tot d’assassinats curiosos amb personatges del món del fantàstic i que sorprèn l’ordinal ja que és una continuació d’una primera part que va aparèixer en un recull anterior de l’autor, El último vuelo del microraptor.

A partir d’aquí, petits textos sobre La guerra de les galàxies, conspiracions de personatges fantàstics i governs, ciberpunk… tot un gavadal de textos per a freaks o malalts del fantàstic, o simplement per amants dels microrelats fantàstics, que esdevenen uns textos ben enginyosos i capaços de ser hereus de tot un seguit de tradicions i que a més, admeten un seguit de lectures i relectures. Es poden llegir a glopades o es poden assaborir en una segona fase, que és quan t’adones que sempre hi ha algun detall que no s’ha acabat de descobrir del tot.

Per si 111 microrelats fossin pocs, l’editorial Orciny Press i l’autor han regalat durant el llançament del llibre un petit volum amb més relats, el Micromatrònic, amb un seguit de textos que si bé són breus, són bastant més llargs que els que configuren el cos de l’Hipermatrònic, però que per confecció, contingut i execució, en són un apèndix que li escau molt bé; i permet allargar la lectura.

Si l’apèndix és bo, què dir del pròleg? L’autor ha sabut buscar una veu autoritzada de la ficció especulativa a casa nostra, Sebastià Roig, que reflexiona sobre el fet que si s’escriuen aquests gèneres sembla que s’hagin d’omplir pàgines i més pàgines, quan en definitiva es pot fer molt bona literatura escrivint poques línies. I és que segons el prologuista: “Sergi G. Oset, com tots sabeu, té les natges recobertes d’adamàntium i se’n surt molt bé de tot plegat”.

Si el llegiu veureu que, efectivament, se’n surt molt bé d’escriure i té uns coneixements del fantàstic que sorprenen per profunditat i capacitat de combinar i elaborar, mentre et transporten, de manera plaent, als nostres mites audiovisuals i literaris.