Quina és la frontera que separa una obra de gènere fantàstic d’una de realista? Pot semblar una pregunta absurda per plantejar en un web com El Biblionauta, en què dediquem tantes i tantes hores a difondre els gèneres fantàstics. Tanmateix, només cal trobar-se amb una obra que jugui amb els límits de l’estrany perquè et comencin a sortir dubtes de tota mena. Una de les novel·les paradigmàtiques que provoca més discussions d’aquest estil és Un altre pas de rosca de Henry James. Durant tota la lectura, bascules entre la realitat i la fantasia, i fins al final et quedes amb el dubte si estàs llegint una història sobre una casa encantada o sobre un personatge alienat. De fet, Todorov, en la seua definició del fantàstic —amb la qual discrepo del tot—, creu que només les novel·les en què hi ha un dubte sobre si l’element distorsionador és real o no poden considerar-se fantàstiques. Una cosa semblant passa amb La ciutat i la ciutat de China Miéville. En aquest cas, em quedo amb la resposta terminant que en Ricard Ruiz Garzón va donar en una conferència al BCNegra sobre aquesta novel·la: és ciència-ficció perquè fa especulació sobre les ciències polítiques, que al cap i a la fi també són una ciència.

Una cosa semblant m’ha passat amb La casa de foc de Francesc Serés. La novel·la s’ambienta a la Vall del Ser, entre la Garrotxa i el Pla de l’Estany, i segueix les vivències en primera persona d’un mestre, que se’n va a viure al petitíssim poble del Sallent després d’haver-se divorciat i haver perdut el seu rumb vital. El protagonista-narrador ens relatarà, des d’una mirada més aviat ingènua, la seua integració com a foraster i tota la sèrie d’esdeveniments que aniran succeint al poble, sobretot els relacionats amb la família de Can Sol, amb els quals forjarà una profunda amistat en començar a fer-li classes de repàs a la neta de la casa, la Mar. De mica en mica, però, anirà descobrint que aquesta família amaga uns secrets molt tèrbols. És precisament un d’aquests secrets el tret diferencial que ens fa dubtar si ens trobem davant d’una novel·la de gènere fantàstic. L’avi de la casa, en Jordi, es dedica a fer de saurí, és a dir, que té l’habilitat de trobar aigües subterrànies. Aquí tenim el dubte de si ens trobem davant d’alguns poders sobrenaturals o coneixement científic profund. La balança es decanta cap al sobrenatural a mesura que anem avançant en la novel·la, perquè veiem que el vell pot trobar les aigües sense l’ajuda de cap mena d’aparell sinó per un instint innat que no li falla gairebé mai; i, a més, se li suma el fet que la Mar, la seua neta, també sembla haver heretat aquest do.

Sigui de gènere fantàstic o no, l’aspecte central de la novel·la no és l’habilitat d’en Jordi com a saurí, que acaba sent secundària, sinó el passat funest que amaga la família de Can Sol, que se li va revelant amb comptagotes al protagonista a mesura que va sentint insinuacions dels veïns o de la mateixa família de Can Sol. Una intriga que a estones es fa una mica forçada, perquè el fet que no coneguem el passat d’aquests personatges moltes vegades es justifica per la ingenuïtat del protagonista, que es descriu a si mateix com una persona tan innocent que no sap interpretar uns senyals bastant evidents per a la resta. l malgrat que Serés aconsegueix mantenir l’interès durant tot el llibre amb aquesta intriga, el fet que sigui una novel·la tan llarga i ambientada en un espai tan reduït fa que algunes situacions es facin redundants. De fet, de vegades tens fins i tot la sensació que llegeixes una mateixa escena diverses vegades, cosa que fa que a estones la lectura sigui un xic diagonal.

Malgrat tot, el punt fort de La casa de foc són els personatges i les seues relacions, que demostren ser d’una profunditat excepcional i que s’evidencien per una manera de parlar molt natural i, sobretot, per la seua evolució coherent i ben filada, molt especialment en la relació d’amistat que es va creant a poc a poc entre el protagonista i la família de Can Sol. Un tipus de relació que a estones recorda molt a la que tenen la Mila i el Pastor de Solitud de Víctor Català, amb referències mítiques a criatures del bosc incloses. També cal destacar l’habilitat que té Serés per saber plasmar com és la vida en un poble català, no només pel que fa a la curiositat innata dels seus habitants per assabentar-se per tot el que passa, sinó també per aquest amor-odi que acaba esdevenint la relació de coneixença tan profunda que es té amb els veïns.

La casa de foc és una novel·la molt ambiciosa que, malgrat que li sobren un bon grapat de pàgines i fluixeja en el ritme narratiu, no acaba avorrint mai i aconsegueix mantenir la curiositat gràcies a un passat dels personatges molt interessant. Una curiositat que es veu saciada per una resolució prou satisfactòria, a pesar d’insistir massa amb unes escenes de diàleg amb cada membre de la família per separat que semblen posades amb calçador i que es fan repetitives. I tot i que l’aspecte fantàstic no n’és l’element més important, això no treu que ens trobem davant d’una bona novel·la que val la pena ser llegida i que pot ser gaudida per qualsevol aficionat al gènere.