L’ESPIRAL (1956) – Pere Calders

RESSENYA

L’ESPIRAL (1956) – Pere Calders

Exemple reeixit de conte de ciència-ficció d’un dels nostres millors contistes.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Pere Calders
Títol: L’espiral
Editorial: Edicions 62
Any: 2013 (1956)
Pàgines: 18 [dins Futurs imperfectes, pàg. 130-148]
ISBN: 978-84-15192-82-4
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Així nasqué la vigilància a l’inrevés, cap enfora del botó vermell.

L’espiral, de Pere Calders, és possiblement un dels millors relats inclosos en l’antologia fantàstica Futurs imperfectes, d’Antoni Munné-Jordà. Es tracta d’una nova aproximació al tema de la fi del món, en aquest cas a causa d’un excés de zel dels humans. Amb evidents referències al moment actual, els anys de la Guerra Freda, tan obsessionats amb la idea del botó vermell i l’apocalipsi atòmic, el conte posa en joc també una idea crucial en dos dels grans clàssics de la ciència ficció universal, Un món feliç (1932) d’Aldous Huxley i Mil nou-cents vuitanta-quatre (1948), de George Orwell: la dicotomia entre felicitat (en el cas de Calders és, però, seguretat) i llibertat. En Huxley i en Orwell el dilema es dirimia a favor de la felicitat. En Calders, a favor de la seguretat. En cap cas prevaldrà, però, la llibertat.

La història arrenca quan la civilització occidental assoleix el seu moment de màxima esplendor (tecnològica, s’entén), que coincideix amb la invenció d’un botó, el qual en ésser premut podia destruir totalment la Terra. Davant aquesta demostració de força dels humans (evident paral·lelisme amb la carrera atòmica que els EUA i la URSS estaven duent a terme llavors), calia posar algú a càrrec de vigilar el botó, no fos cas que algun despistat accionés l’interruptor i tot s’acabés per error. Després de moltes deliberacions s’acorda que aquesta responsabilitat ha de recaure sobre el seu inventor, un tal doctor Robins. Ensems que un gran honor, però, aquesta tasca comporta un gran sacrifici. Tancat en un edifici amb el botó a la vista tothora, el doctor romandria per sempre més vigilant-lo, sense poder sortir mai d’allà.

Ara bé, resulta que el bon doctor és somnàmbul i, en adonar-se que la seva incòmode raresa pot posar en risc el propi futur del món, ho posa en coneixement de les autoritats, les quals, després de deliberar de nou, acorden que el doctor Robins seguiria tenint cura del botó, però haurien de vigilar-lo a ell. Aquesta responsabilitat recaurà en un coronel, home disciplinat i inflexible, que s’instal·la en una habitació paral·lela a la del doctor en el complex del botó. Ara bé, al cap de poc l’avorriment du el coronel a perdre el seny, de tal manera que també es veu en l’obligació de posar-ho en coneixement del govern, el qual, el comptes de rellevar-lo, decideix nomenar un diputat com a vigilant del coronel i instal·lar-lo també al complex. I així, anar fent. Sempre amarat de la fantasia que es va endur d’Hispanoamèrica (el realisme màgic), Calders ens transporta en aquest punt exacte del relat del versemblant al meravellós, sense gairebé adonar-nos-en.

En resum, que el món va ser un gran embolic, un laberint a la manera de Borges. Però no només això. No només el món. També els humans. Envoltat d’una pàtina irònica, el pinyol de l’os de la literatura de Calders (també d’aquest relat menor), és d’una mala llet tremenda. No només l’embolic era a fora, ens diu, també a dins la gent (la gent de nord enllà almenys, aquella de qui Espriu cantava que era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç). Al centre d’aquest espiral interior hi havia un sentiment patriòtic, vigilat per una idea política, controlada per una preocupació social que, al seu torn, era vetllada per una o més filosofies. I ja tenim dibuixats tots els papers de l’auca. Microcosmos i macrocosmos reunits.

Malgrat tota aquesta gran obra d’enginyera, però, va resultar que la gent no era feliç, perquè el fet d’haver d’estar sempre vigilant els produïa neguit. En una visió distòpica perfectament equiparable al món d’Orwell i el seu Gran Germà, Calders ens diu que la Terra s’omplí d’ulls oberts i opacs i d’esperits que feien esforços emocionants per sobreviure a la falta de ventilació.

I d’aquesta forma, va néixer la desconfiança i la necessitat de protegir-se dels vigilants, de tal manera que la gent no es sentia més protegida amb el botó vermell, sinó tot el contrari.

Malauradament, no estem tan lluny dels excessos de zel produïts després dels atacs de l’11S a les Torres Bessones que dugueren a les guerres d’Iraq i Afganistan, i on estigué a l’ordre del dia en la premsa occidental la discussió de què era primordial, si la seguretat de les persones o la seva llibertat individual. Tota aquesta absurditat de civilització (la de Calders en la ficció i la nostra en el dia a dia) no pot acabar sinó de la pitjor manera. Apoteosi final a l’alçada d’una altra hilarant fi del món, la retratada per Stanley Kubrick al seu film Doctor Strangelove (1964). Si en Calers era el botó vermell, en la pel·lícula de Kubrick la raça humana es procurava la seva absurda aniquilació mercè també a una desesperada recerca de seguretat que els du a la confecció del denominat Dispositiu de la fi del Món.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.