Manuel de Pedrolo, escriptor de ciència-ficció (1973-1987) [per A. Munné-Jordà*]

Al llibre Pedrolo, perillós?, en què Jordi Coca recull un llarg diàleg mantingut de 1972 a 1973 amb l’autor del qual ara celebrem el centenari del naixement, Pedrolo explica:

De la mateixa manera que he escrit novel·les policíaques, o sia amb aquell desig de no deixar gaires coses al marge, m’agradaria també escriure una novel·la de ciència-ficció. És un gènere que m’atreu perquè hi ha poques obres que siguin bones però en el qual, les que ho són, ho són de debò. És possible que, si res no me’n destorba, n’escrigui una l’any vinent. Cosa excepcional, fins i tot tinc el títol: Mecanoscrit del segon origen. És la segona fundació de la humanitat a ran d’una invasió extraplanetària que ho destrueix tot. Només queden una noia d’uns tretze anys i un noi, negre, d’uns sis o set. Ells ho recomencen tot. Bé, no cal que t’ho conti en detall. Serà una mena de Gènesi i potser s’hi assemblarà també una mica per l’estil; ja ho veurem… Tot just s’està gestant, i de vegades les meves gestacions són d’una duració inhumana.

Ja s’ha escrit en altres llocs que des del primer llibre de contes, de 1953, Pedrolo ja s’havia acostat al gènere, però respectem aquest inici que anuncia i fem-lo servir de punt de partida. El Mecanoscrit està datat a la tardor de 1973, i la història segueix el projecte que havia anticipat Pedrolo a Coca un any abans. Al final d’aquell mateix 1973 Serra d’Or va publicar un almanac per a 1974, amb col·laboracions d’una cinquantena d’autors, de Tomàs Garcés i Joan Fuster a Josep Albanell i Jaume Fuster, entre els quals Manuel de Pedrolo va publicar un conte de ciència-ficció, «Darrer comunicat de la Terra», el seu primer conte «oficialment» del gènere, datat també el 1973, sobre el tràgic fracàs del projecte d’enviar tota la humanitat noranta-nou anys en el futur, per estalviar-los la guerra definitiva. L’octubre de 1975 el conte va ser reeditat, sota l’epígraf «Contes fora recull», dins el volum 3 de l’obra completa de Pedrolo, Contes i narracions 1956-1974, que també inclou el recull, fins aleshores inèdit, Trajecte final.

Mecanoscrit del segon origen va aparèixer un any després d’escrit, el novembre de 1974, com a número 24 de la col·lecció «El trapezi». El juny de 1976, tancada la col·lecció, la novel·la va passar a la col·lecció de butxaca «El cangur»; es va reeditar el novembre de 1977, i el 1978 ja se’n van fer dues edicions, en l’arrencada de la difusió multitudinària que va obligar a fer-ne quatre edicions durant el 1979, i des d’aleshores no ha deixat de ser el clàssic contemporani més llegit.

Dels contes de Trajecte final, el primer, «El cens total», va aparèixer a la revista El Pont a principi de 1975. El març de 1978, seguint l’empenta del Mecanoscrit, el llibre també va ser publicat com a volum independent a la col·lecció de butxaca «El cangur», i des d’aleshores s’ha convertit en l’altre clàssic indiscutit de la ciència-ficció de Pedrolo. El recull aplega set contes: «El cens total», amb la idea que, quan algú mor, després reneix amb un altre nom; «Un món distant i veí», amb un personatge que ha vingut d’un món paral·lel; «Servei oficial», amb una agència que suposadament es dedica a enviar a altres èpoques la gent inadaptada; «Cadàvers», amb una empresa que fabrica prostitutes robòtiques; «Urn, de Djln», amb un extraterrestre fugitiu que té plasticitat molecular; «La noia que venia del futur», amb una noia que viatja al temps d’abans de la seva naixença i queda prenyada, i «El regressiu», amb alguns ancians que experimenten un rejoveniment en un món superpoblat.

Ja posat a escriure ciència-ficció, Pedrolo va datar de gener a març de 1976 la novel·la Aquesta matinada i potser per sempre, que es va publicar el gener de 1980. De la mateixa manera que per a la jove parella supervivent que recomença la història humana al Mecanoscrit hi podríem intuir un origen en el conte pedrolià «Les civilitzacions són mortals», del recull Crèdits humans (1957), també podríem rastrejar la idea d’Aquesta matinada i potser per sempre en el conte «Un món distant i veí» de Trajecte final. Aquí també trobem una escletxa per on podrien accedir al nostre món éssers d’un altre univers. Pedrolo apreciava especialment aquesta obra com la seva principal novel·la de ciència-ficció, tal com expressa en una carta a Jordi Castellanos, discutint l’article que li havia dedicat a la Història de la literatura catalana, perquè

En referir-vos a la ciència-ficció citeu el Mecanoscrit i calleu l’existència de Successimultani i d’Aquesta matinada i potser per sempre, prou remarcable, la darrera, per la quantitat de teories sobre el temps que discuteix o inventa.

Successimultani, l’altra novel·la que esmenta Pedrolo, és datada novembre-desembre 1979 i publicada el gener de 1981. També podem pensar que reprèn la idea d’un conte de Trajecte final, «La noia que venia del futur», i en desenvolupa més possibilitats, potser per esmenar la tragèdia que es donava al conte. Aquí també els personatges viatgen pel temps i poden alterar el passat per millorar el futur, de tal manera que el doctor psicoanalista Manuel de Pedrolo rep el manuscrit de la novel·la, adreçat a un suposat Manuel de Pedrolo novel·lista, que hauria viscut una guerra que no s’ha produït mai.

També hi ha el recurs a una novel·la escrita en el futur a La creació de la realitat, punt i seguit, datada el 1984 i publicada el novembre de 1987. És la penúltima novel·la que va escriure Pedrolo, i està situada en un futur en què la Federació i la Confederació són els dos grans blocs absolutistes que dominen la Terra, separats per la faixa dels Països Associats, que els impedeixen tenir fronteres comunes, i planteja una reflexió sobre la manera com la novel·la que descriu aquesta distopia influeix en la realitat política del moment.

Altres contes d’aquesta època, publicats en revistes i diaris, es van recuperar en llibres: «Fragmentària», publicat a la revista Ciència el 1981, amb un document fragmentari de l’any 9913 que parla d’una humanitat ensalvatgida i decadent, dins Caus a cada cantonada (1985); «Asèl·lia», publicat a l’Avui el 1984, amb una noia seduïda per un extraterrestre que la fecunda, dins Patologies diversament obscures (1986), que també inclou «La doble plaça de les donzelles», amb un edifici que transgredeix el temps; «El bon ciutadà», versió A, publicat a l’Avui el 1987, amb una mà que surt del mur de la presó, dins Disset contes i una excepció (pòstum, 1990), que també inclou la versió B, amb el director que talla la mà. I també el 1987 Pedrolo va transgredir la seva proclamada jubilació redactant l’argument que lligava els sis relats del volum Sis temps, de la col·lecció «2001» de Pleniluni.

Mecanoscrit del segon origen i Trajecte final no han deixat d’estar presents a les llibreries. Aquesta matinada i potser per sempre i Successimultani han estat reeditats no fa gaires anys per Pagès editors i estan disponibles. La creació de la realitat, punt i seguit, el Grup Planeta, amo d’Edicions 62, el té descatalogat. Un homenatge a Pedrolo en el seu centenari podria ser llegir si més no els seus quatre títols canònics i tenir-los en un lloc preferent de la llibreria de casa.

Un dissabte d’aquest febrer passat, anant amb tren a l’assemblea de la SCCFF, la professora Sara Martín Alegre suggeria que es podria mirar d’establir, i marcar-lo amb una placa, l’indret del barri del Carmel, a Barcelona, on Pedrolo situa l’escletxa que comunica el nostre món amb un univers paral·lel, a la seva novel·la de ciència-ficció predilecta, Aquesta matinada i potser per sempre. Qui sap si algun dia algú s’engrescarà a fer-ho.

© Antoni Munné-Jordà


* Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és escriptor, corrector lingüístic i redactor de la revista Serra d’Or. La narrativa és el gènere que més sovint ha assajat dins la seva obra literària. Destaca la seva dedicació a la fantasia i la ciència-ficció, tant com a escriptor, amb la trilogia que conformen les novel·les La paciència del mar (1994), L’única mort (1999) i Poso el comptaquilòmetres a zero (2008), com amb la seva tasca al front de la col·lecció “Ciència-Ficció” de l’Editorial Pagès. El 2015 publica Michelíada, que és guardonada l’any següent amb el Premi Ictineu a la millor novel·la de ciència-ficció en llengua catalana. Forma part i ha estat president diversos anys de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. [Informació extreta de la pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.]

 

Compra els teus llibres online a



Ens ajudes amb una donació?

+info