CRUCIFEMINACIÓ (1986) – Manuel de Pedrolo

Autor: Manuel de Pedrolo
Títol: Crucifeminació
Editorial: OrcinyPress
Any: 2017 (1986)
Pàgines: 156
ISBN: 978-84-945181-7-1
Valoració: ★★★

 

Aquest 2018 se celebra l’Any Pedrolo que commemora el centenari del naixement d’aquest autor, que, a més del Mecanoscrit del segon origen, compta amb una amplíssima i variada obra que a vegades sembla que hagi quedat sepultada per l’èxit del primer. Lluny de les grans celebracions, però compromesa amb recuperar els textos d’aquest aquest autor, hi ha l’editorial OrcinyPress que el 2016 va publicar la novel·la Procés de contradicció suficient i a finals de 2017 ha continuat aquesta tasca amb Crucifeminació. Ambdues formen part de la trilogia dels Mites ancestrals, que completaria Múltiples notícies de l’Edèn

No és arriscat considerar Crucifeminació com una novel·la experimental perquè compta amb dos aspectes que la fan sorprenent i interessant. El primer, és en un pla formal, el text es conforma en una successió de quatre parts i un epíleg, amb una nota final a cada part per explicar-ne el contingut. No només això, sinó que la disposició del text és com a mínim curiosa. En la primera part, que porta el títol de “Document de l’infiltrat”, el lector veu com la primera pàgina té una sola línia a la part de baix i cada pàgina successiva té una línia més que l’anterior fins que s’arriba al clímax del capítol, amb una imatge que ocupa la part superior. A partir d’aquí, les línies es redueixen fins a arribar a una sola línia a l’última pàgina del capítol. El segon, “L’escollida”, està format per una entrevista de tres metges a una noia, doncs bé, l’entrevista es disposa en columnes i aconsegueix un efecte molt interessant de concatenació de diàlegs. La tercera part, “L’informe Manti” són les notes d’un periodista que investiga el cas, amb fragments desordenats que formen un tot. Finalment, la darrera part és la carta d’un confessor; i una última part on s’intenta donar forma a tot el que s’ha llegit anteriorment. És de celebrar que l’editor s’hagi atrevit a mantenir aquesta disposició i no pas optar per una edició còmoda que hauria desvirtuat completament el conjunt.

El contingut també mostra aquesta experimentació perquè aborda un interessant discurs sobre la construcció del poder i com a través del que avui dia podem anomenar com a postveritat es fa creure el que es vol a la població per exercir-hi un control. Cada part és un text redactat en diferents moments a posteriori dels fets que s’expliquen en la primera part, aquests fets no són altres que veure com una dona, crucificada, infanta un nadó de nom Definitiu i que és considerat com la segona encarnació de Déu a la terra. Ho fa amb tots els poders públics que l’observen i l’examinen, perquè la noia és verge abans i després de parir, i amb una munió de gent que arriba a la plaça on succeeix l’acció i hi diu la seva, talment com les línies d’aquest episodi. Al final, la noia mor amb moltes preguntes per respondre encara com algunes que es formulen a posteriori d’aquest tipus:

La divinitat sempre que es manifesta ho fa aparatosament, sense una mesquinesa que s’observa en aquesta circumstància; em refereixo al fet que la dona ha estat lligada per tal d’estalviar-li sacrifici. I això és més propi de l’home que de Déu.

I que rep una resposta elaborada en clau mística a la darrera part i que pretén donar una resposta que elimini tota possibilitat d’interpretació:

I el Senyor va donar-li l’alegria de veure el nou nat i de recollir el seu primer somriure abans d’extingir-li la vida sense dolor per tal que morís en el moment de la seva joia més gran.

Les altres parts explicaran altres moments que expliquen com es va arribar a la situació esmentada i d’aquesta manera els lectors tindrem abundant material per decidir què va passar en aquella plaça, però no se’ns explicarà directament, sinó que la feina serà nostra per reconstruir el que va passar. Es tracta d’una magistral jugada de Pedrolo per criticar com els poders manipulen la informació i que si la gent no té sentit crític és impossible de concebre quina va ser la realitat. Fins al punt, que en l’epíleg, amb caràcter molt místic, una última veu intentarà donar una lectura controlada del recull de materials que s’han llegit fins llavors, en un intent de control de les paraules escrites fins llavors.

El curiós del material recollit en els diferents capítols rau en les notes que se situen al final del text de l’episodi, que són una mena d’explicacions sobre la naturalesa del text en sí, quan va ser escrit, com s’ha conservat, qui en pot ser l’autor… Talment com un comentarista bíblic que recull un seguit de materials per elaborar un llibre sagrat o com si fossin aquells estudiosos que es van reunir per decidir quins eren els llibres canònics i els que no, en el que fou una construcció d’una institució de poder i del control, talment com els textos que s’agrupen a Crucifeminació.

De nou, Pedrolo, va ser capaç de construir una novel·la molt en la seva línia de crítica a la societat i als poders establerts, malgrat que es va escriure el 1981 i es va publicar el 1986, conté unes temàtiques que són perfectament vigents en la nostra actualitat. Molt més del que ens podem imaginar quan comencem a llegir-la; a poc a poc ens adonem que les coses no han canviat tant i que l’abús sobre les dones, un poder completament masculí o la construcció del relat que en fa el poder i que intenta fer empassar a la societat mentre s’allunya de la veritat… El pitjor de tot, és que encara no s’han avançat prou per corregir-los des que es va escriure aquesta novel·la i en els darrers temps que vivim, potser s’han agreujat més.


Trilogia dels Mites ancestrals
Crucifeminació ★★★
Múltiples notícies de l’Edén

 

Compra els teus llibres online a



Ens ajudes amb una donació?

+info