Fa un parell d’anys ja vam parlar de Montserrat Galícia en aquest mateix web, a propòsit de la seva novel·la El vent entre els saguaros. Va ser el meu primer contacte amb la narrativa de Galícia, component de la junta de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia i l’autora de ciència-ficció més prolífica en llengua catalana, i val a dir que va ser molt satisfactori. Si bé la novel·la que ressenyo avui, Estirant el fil escarlata, té poc a veure argumentalment amb aquella, també és cert que no són poques les valoracions que en vaig fer d’aquella que em semblen pertinents també per aquesta.

Estirant el fil escarlata, per exemple, torna a ser una novel·la breu. L’autora fa gala d’un pla molt ben estructurat i s’hi cenyeix sense floritures literàries i no es desvia ni s’allunya de l’assumpte principal en quasi cap moment. Així doncs, l’acció predominarà per sobre de la descripció o la reflexió. Ho veiem ja en l’inici. Acabem d’encetar la novel·la i ja assistim al viatge en el temps del protagonista, que es trasllada de la Cervera del segle XXI al Londres del segle XIX. I tots just prenem consciència del que ha passat, quan Galícia dóna un gir de timó i en el següent capítol ens du novament al present, on el protagonisme recaurà en una noia recent separada a qui encarreguen d’escriure unes memòries.

Dues premises intrigants i prometedores per començar el relat. Efectivament, es tracta d’una novel·la dividida en dos eixos temporals protagonitzats aparentment per dos personatges diferents. En els primers compassos del llibre l’alternança entre un i altre marca el ritme. No triguem, però, en confirmar les sospites i en descobrir que ambdues històries estan estretament relacionades i s’acaben lligant. La referència no és casual: les dues trames són veritablement dos fils que el lector va seguint fins que s’emboliquen com en una troca, inextricablement.

Tot allò que a El vent entre els saguaros era element cienciaficcional i un clar i bonic homenatge al Solaris de Lem, aquí es transforma en fantasia. Galícia s’allunya de les estrelles, en aquest llibre, per cenyir-se a l’element fantàstic dels viatges temporals. Ara bé, cal ser curosos a l’hora de referir-nos a això i no donar l’efecte en cap moment als lectors que es trobaran amb cap tipus d’homenatge a Wells o a la seva màquina del temps. La pròpia Galícia ja s’encarrega d’apartar cap ombra de dubte sobre això. De fet, aquí ni tans sols és una màquina el catalitzador dels cronoviatges, sinó un carrer a Cervera.

Un recurs engrescador, pedrolià a la seva manera, però que no obstant això no sembla ser el que interessa més a Galícia. L’element fantàstic en aquesta novel·la és una simple excusa per parlar-nos del que realment li ve de gust a l’autora: l’època, l’ambient. Estirant el fil escarlata és per sobre d’una novel·la de viatges en el temps un precís retrat de l’Anglaterra victoriana, amb els seus salons de te, les seves tertúlies sobre espiritisme i els seus escàndols i xafarderies. Tot el que no té de Wells, ho té de la seva admirada Virginia Wolfe o del pintoresquisme de Dickens.

També de Conan Doyle i de Jack l’esbudellador, els assassinats del qual trobaran igualment el seu moment de glòria en la novel·la. Estirant el fil escarlata realment pren la forma d’un fil, que a mesura que l’anem estirant es va embolicant i ens va duent per un seguit de gèneres diferents: de la fantasia a la novel·la de fulletó, a la de misteri, a la costumista… Personalment, són aquests episodis (aquells que dóna l’efecte que l’autora va gaudir més escrivint), els que m’han entusiasmat menys. En canvi, m’han resultat molt més engrescadors aquells en què el misteri prenia protagonisme.

No descarto que sigui un defecte més meu que del propi llibre, però vaig notar com que allò que havia estat fins aleshores directe i expeditiu, s’encallava una miqueta, es distreia, en arribar a aquest capítols de la novel·la. La qual cosa em du a pensar que potser els mateixos dubtes que expressa la protagonista a l’hora d’escriure les memòries que li encarreguen són els que acusa el llibre i que precisament per això hi ha el risc que el llibre no acabi deixant ningú satisfet del tot, ni qui busca llegir una novel·la d’època ni qui busca una novel·la de gènere fantàstic.

Ara bé, això no treu que la trama realment valgui la pena, que hi hagi manifestament una voluntat d’escriure una història complexa ni que l’execució sigui absolutament convincent. 

En qualsevol cas, assenyalar en aquest “Any Pedrolo” que Estirant el fil escarlata va guanyar l’any 2016 el XVI Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo-ciutat de Mataró, de manera ben merescuda.