R.U.R. (Rossum’s Universal Robots) (1920) – Karel Capek

Títol: R.U.R. Rossum’s Universal Robots (R.U.R. Rossumovi univerzální roboti)
Autor: Karel Capek
Editorial: Males Herbes
Any: 2017 (1920)
Pàgines: 227
ISBN: 9788494725838
Valoració: ★★★★★

 

Difícilment algú diria abans de llegir aquest llibre que el teatre és un gènere gaire adequat per escriure ciència-ficció. Difícilment algú dirà que el gènere és una limitació per a escriure ciència-ficció, després de llegir-lo. Karel Capek, que setze anys més tard serà capaç de construir una de les sàtires més extraordinàries de tots els temps precisament a través del gènere de la ciència-ficció, ens va donar amb aquesta obra una primera lliçó, un primer advertiment: no jutgis mai (tampoc un llibre) pel seu embolcall.

R.U.R. no és cap desconeguda, és aquí on apareix per primera vegada la paraula “robot” per a referir-se a autòmats mecànics dotats de certes qualitats pròpies dels humans. Però no podem quedar-nos únicament amb aquesta anècdota. Seria un crim no llegir aquest llibre, ara que Males Herbes ens el posa tan fàcilment a l’abast, amb una magnífica traducció directament del txec de la mà de Núria Mirabet.

R.U.R està dividida en una Obertura i tres actes, i amaga rere una estructura força clàssica un relat valent i original, que posa ja en el punt de mira algunes de les contradiccions que tant li agradava constatar a Capek a propòsit de la nostra societat (quant no de la nostra espècie!), contradiccions que acabaran d’esclatar en la seva obra mestra indiscutible La guerra de les salamandres. De fet, hi ha molts més punts en comú entre totes dues del que pot semblar a simple vista. En primer lloc, aquí també assistim a l’enlairament d’uns espècimens menyspreats pels humans (els robots, en aquest cas) que acabaran esdevenint superiors en tots els aspectes als seus “amos”. En últim terme, sembla dir-nos l’autor, serà el propi Home qui crearà l’eina de la seva aniquilació.

La tasca de Rossum, aquesta mena d’home-déu obsessionat per la idea de dur els robots a tots els racons del planeta i fer-los indispensables per a qualsevol cosa, acabarà amb la fam, certament, però també amb la feina. I amb els fills! Segons sembla, en un moment donat d’aquesta escalada evolutiva, els humans han començat a perdre la facultat de tenir fills, per la qual cosa la permanència de l’espècie comença a veure’s amenaçada. Ho aprofita l’autor per fer un dels seus acostumats i irreverents paral·lelismes: parla del retorn al Paradís, pel fet que els humans ni han de treballar ni els cal infantar. Però en el fons és una trampa, fruit de la ingenuïtat intrínseca a la natura humana.

La humanitat mor pels seus dividends.

Aquesta ingenuïtat serà un dels temes cabdals de l’obra de Capek. La ingenuïtat de Rossum, juntament amb la seva cobdícia, que el duen sense adonar-se’n a l’autodestrucció; la ingenuïtat d’Helena, que vol emancipar els robots de la seva condició d’esclaus, de pàries, i no s’adona dels riscos de certes idees revolucionàries, fins que ja és massa tard.

Amb la seva perspicàcia habitual, Capek exposa així una de les principals contradiccions dels sistema capitalista, una de les fonts de tots els mals, almenys en l’Europa que ell va viure. També el nacionalisme i la seva pitjor cara, el totalitarisme, apareix retratat paròdicament en aquesta obra primerenca, encara que sense la força amb què apareix a La guerra de les salamandres.

Això vol dir que de cada fàbrica sortiran Robots d’un color diferent, amb cabells diferents, amb llengües diferents. Que seran desconeguts entre ells, com les pedres; que mai més no podran entendre’s; i que nosaltres, les persones, serem tan pocs que els educarem d’una altra manera, m’entens? Perquè els Robots, fins a la mort, fins al taüt, eternament odiïn els Robots d’una altra fàbrica.

Ultra aquestes disquisicions de tipus més social, cal assenyalar també d’altres discussions ben interessants a l’obra, que van en la línia apuntada més tard també per altres autors, com E.T.A. Hofmann, a propòsit de la naturalesa metafísica dels robots. Si la seva superioritat intel·lectual i física és menystinguda a l’inici pels homes a causa que ningú creu en la seva condició d’éssers morals, per no tenir ànima, aquesta determinació sembla perdre validesa a mesura que avancem en la lectura. Els robots deixen de ser màquines quan adquireixen consciència de si mateixos i de la seva superioritat, aproximant-nos a una temàtica que travessa la literatura de ciència ficció de dalt a baix, des dels seus inicis amb Frankenstein i fins al Blade Runner de Ridley Scott (més que no pas el de K. Dick).

Un clàssic imprescindible. Ara és feina nostra fer-lo imperible.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari