FARISHTA (2017) – Marc Pastor

Autor: Marc Pastor
Títol: Farishta
Editorial: Amsterdam
Any: 2017
Pàgines: 466
ISBN: 978-84-16743-19-3
Valoració: ★★★★★

 

Hi ha molt pocs autors de gènere fantàstic en llengua catalana capaços de convertir la publicació d’una novel·la en un autèntic esdeveniment mediàtic. Encara són menys els que són capaços de publicar de manera (quasi) simultània l’original català i la traducció al castellà. Marc Pastor és un d’aquests casos, per no dir el cas, i la seva última novel·la, Farishta (publicada en català a Amsterdam i en castellà a Catedral) l’exemple més recent. I això pocs dies després que s’hagi sabut que La mala dona (2010), segurament la seva novel·la més reconeguda i traduïda, es podrà llegir properament també en japonès. Del tot inaudit en el nostre panorama literari, sobretot perquè l’autor mai ha defugit l’etiqueta d’escriptor de gènere fantàstic o de ciència-ficció, denominacions de les quals molts autors i editorials fugen més que de la pesta, en un país que acostuma a associar massa sovint gènere fantàstic amb literatura infantil i juvenil.

De fet, els primers compassos de Farishta (terriblement cinematogràfics, tant, que quasi podem escoltar la melodia mentre passen per davant del nostre nas els títols de crèdit) poden confondre el lector, fins al punt de fer-li creure que es troba davant d’una novel·la encarada a un públic eminentment juvenil. I és que el punt de vista narratiu, focalitzat en una jove (la Farishta del títol), que moltes vegades s’expressa a través d’un diari o dels seus gustos musicals, ens aboca irremissiblement al món de les inseguretats i els anhels d’una adolescent tardana. És clar que no és una adolescent convencional i que ja ha conegut com se les gasta la vida. Farishta és doblement òrfena: essent molt petita va perdre els seus pares biològics a l’Afganistan i, anys més tard, es va quedar sense els pares adoptius a causa d’un accident aeri. La solitud, el desarrelament i els orígens seran els temes clau de l’obra, al voltant dels quals reflexionarà amb brillantor l’autor.

Tots necessitem saber d’on venim per poder avançar.

Som l’any 1993. Farishta, sense res que la lligui al món, acceptarà una misteriosa oferta de feina per anar-se’n durant una llarga temporada al “complex Sànnikov”, una mena de centre turístic a la Polinèsia francesa, on una sèrie de famílies viuen voluntàriament aïllades de la resta del món. Es tracta, doncs, d’un retir a la solitud remota, al qual no tothom és capaç d’acostumar-se. Allà, Farishta hi coneixerà Manse, pel qual se li desvetllarà ben aviat una potent atracció romàntica. Són els capítols que ens poden fer pensar que estem llegint una obra juvenil. No és el cas, però. És cert que el primer terç de l’obra transcorre amb un ritme més aviat pausat i que l’evolució de la relació Farishta-Manse i el coneixement íntim de les famílies n’és l’eix central. Però mica en mica també se’ns van presentant alguns interrogants. Besllumem el misteri que s’oculta rere la pàtina d’aparent normalitat d’aquelles famílies, que voluntàriament han renunciat a viure en societat per estar, aïllades, en aquelles illes al cul del món. Per què persones d’èxit renuncien a tot per ésser allà? Què hi ha rere la misteriosa organització Iefremov-Strugatski?

A diferència d’altres obres anteriors, aquí Pastor sembla haver apostat per una mena d’ “in crescendo” en la tensió, de tal manera que no és fins que comencem a estar una miqueta embafats de la relació Farishta-Manse que vira hàbilment el rumb i ens endinsa en una altra aventura, molt menys convencional. És llavors, quan es fa evident que estem llegint un thriller fantàstic, que ens retrobem amb sensacions conegudes. Amb les velles, i bones, sensacions conegudes. L’arxipèlag ja no és només un arxipèlag, és un experiment, una presó, un portal a l’inexplicable. Una font de misteris que posarà a prova la nostra imaginació i que inevitablement ens convidarà (ens desafiarà) a imaginar solucions possibles a les trampes parades per l’autor.

Els que hagin seguit una miqueta la carrera literària de Marc Pastor, sabran de les referències creuades entre les seves obres, de tal manera que des de la primera novel·la que va escriure i fins a aquesta, totes estan íntimament connectades, en el que alguns ja han anomenat el “corvovers”. Un nom apropiat per a fer-nos una idea de la seva ambició literària. I de la innegable complicació que du associada, ja que entre totes aquestes obres transcorren molts anys de diferència i, no obstant això, aquesta particularitat cronològica no és obstacle per a què comparteixin personatges. Com és possible, aquest prodigi? Pastor és un autor molt rigorós en aquests aspectes temporals (potser més que mai en aquesta última novel·la, que està cridada a ocupar un lloc fonamental en la trama general que ens està servint), i el rigor du inevitablement a una certa complexitat. Evitar les paradoxes indesitjades que desbaratin la versemblança de l’argument i el facin plausible als lectors és el gran repte de qualsevol escriptor que s’atreveix a enfrontar-se a l’arriscada tasca de desafiar els límits del temps.

És millor que no sàpigues res del teu futur, o no en podràs escapar.

Hi ha molt de joc de mans i de necessària complicitat autor-lector en tot això. Evidentment, l’autor juga a despistar, ens fa anar per pistes falses, dissimula amb una mà mentre amb l’altra ens amaga la veritat. I nosaltres ens hi hem d’avenir de gust. Però lluny d’esdevenir trampós, el lector ho agrairà, al final, perquè quedarà inevitablement bocabadat, sorprès, entendrit, com un nen petit en un espectacle d’il·lusionisme. No hi ha el temut “efecte Lost” i el desenllaç, no per inesperat, resulta incongruent. Al contrari, la resolució no podia ser sinó la que és. Potser sigui una de les majors virtuts de Pastor en aquesta obra: la capacitat per fer-nos dubtar de tot. Si el lector sap llegir entre línies, el llibre està farcit de referències que són pistes que el menen cap al futur (o és al passat?), tant en els noms propis dels personatges com en els dels llocs, com en marques comercials o d’entitats (Moreau, Melville, Obrutxev, Sànnikov, Valjean… fins i tot qui sàpiga llegir bé percebrà l’evocadora presència d’un os polar en aquesta illa tropical).

No es pot dir que amb aquesta novel·la Pastor s’hagi convertit en un dels valors en alça de l’actual narrativa catalana, o en el millor autor de gènere fantàstic en català. Això ja ho havia aconseguit feia temps, amb obres com L’any de la plaga (2010) o Bioko (2013). Però sí que Pastor aconsegueix una cosa tan o més difícil que arribar a ser el número u, i és consolidar-se. Farishta és la confirmació d’un fet crucial: existeix a casa nostra un mercat adult preparat per a consumir desacomplexadament literatura de gènere fantàstic, que es reconegui com a tal. I a fer-ho de manera massiva. La societat (també la d’aquí) ha canviat el suficient els últims anys com per a donar passaport definitivament a la idea que l’única literatura fantàstica que té sortida és la que va adreçada als joves. La bona literatura, sigui del gènere que sigui, pot esdevenir també literatura de masses.

En el cas català, El mecanoscrit del segon origen (1974) del gran Manuel de Pedrolo va marcar un punt d’inflexió que, malauradament, no es va saber aprofitar. Una cosa semblant es va donar anys després amb La pell freda (2002) d’Albert Sánchez PiñolEl conjunt de l’obra de Marc Pastor és una nova oportunitat per a què la literatura catalana accepti normalitzar-se en un dels últims reductes que encara avui no està plenament normalitzada: la que fa referència a l’acceptació de la literatura de gènere fantàstic com a Literatura de ple dret, exactament igual que qualsevol altre gènere. Exactament igual que en qualsevol altra literatura. Ho sabrem aprofitar?

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 294 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “FARISHTA (2017) – Marc Pastor

  • 14 de març de 2017 at 14:28
    Permalink

    Un comentari completíssim. No havia escoltat parlar mai de Marc Pastor, però ara aniré amb les orelles ben preparades. Pel que comentes, crec que m’agradarà i segur que el llegiré (la meua primera novel·la de fantasia d’un autor català).

    Reply
    • Daniel Genís
      14 de març de 2017 at 18:33
      Permalink

      El primer? Estic convençut que si llegeixes Farishta no serà l’últim. Ni llibre de l’autor, ni autor de gènere fantàstic en català que llegeixes.

      Reply

Deixa un comentari