LA PELL FREDA (2002) – Albert Sánchez Piñol

Autor: Albert Sánchez Piñol
Títol: La pell freda
Editorial: La Campana
Any: 2002
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-95616-25-8
Valoració: ★★★★

 

Albert Sánchez Piñol, l’aclamat autor de La pell freda, representa molt probablement la millor mostra d’aquesta nova generació d’escriptors de casa nostra més interessats en fer literatura –bona literatura, afegim- que no pas en fer país. És a dir, més preocupats en la tasca creadora d’un bon llibre que no pas d’esdevenir una peça més en l’engranatge salvífic de la llengua i les essències pàtries. En una entrevista realitzada poc després de l’èxit aclaparador de la seva primera novel·la, Piñol afirmava:

Penso que durant molt de temps la literatura catalana ha tingut un dèficit: ha volgut fer una literatura molt divina, molt sofisticada, molt enrevessada.

Josep Pla, en les seves Notes disperses (1970), ja havia deixat dit que

la primera obligació de l’escriptor és interessar el poble en la literatura i, dintre de la màxima dignitat, fer-la còmoda, fàcil, donar-li el màxim d’apetència.

Piñol de ben segur que hi estaria d’acord.

Antropòleg de professió, Sánchez Piñol va viatjar a finals dels anys ’90 dues vegades al Congo per treballar en la seva tesi doctoral sobre les tribus de pigmeus d’aquell país. Obligat a abandonar-lo a causa de la guerra civil –i amb la tesi a mitges- va decidir utilitzar tot el material que havia pogut recollir en la redacció del que seria el seu primer llibre: Pallassos i monstres (2000), subtitulat “història tragicòmica de 8 dictadors africans”. Efectivament, la primera aproximació literària de Piñol al continent africà fou un assaig satíric sobre algunes de les principals figures de la història d’aquell continentIdi Amin Dada, Bokassa, Banda, Mobutu Sese Seko, Sékou Touré, Haile Selassie, Macías i Obiang-, éssers insignificants i analfabets que es van creure déus i es feren tractar com a tals: pallassos que s’atorgaren títols com “Senyor de les bèsties” o “Miracle Únic”, alhora que monstres per la desmesura de la seva crueltat.

De la realitat innegable d’aquests relats estremidors, Piñol en va treure la inspiració necessària per gestar la seva obra posterior, La pell freda, obra de gran maduresa literària i de profunda càrrega simbòlica que alguns no han dubtat a posar en relació a noms tan il·lustres com Joseph Conrad, Robert Louis Stevenson o H. P. Lovecraft. Podria semblar una desmesura, però no ho és. Piñol i la seva primera novel·la representen una de les fites més elevades de la literatura de ficció/terror a casa nostra els últims 50 anys. Un clàssic o en vies de ser-ho.

La pell freda és una novel·la circular de trama aparentment ben senzilla: dos homes tancats en el far d’una illa abandonada es defensen, dia i nit, del setge a què els sotmeten unes estranyes criatures submarines, els citauca. La complexitat, però, rau en el procés mental dels dos personatges protagonistes, i la seva manera d’afrontar la situació en què estan immersos. Escriu Sánchez Piñol:

Vaig procurar que tots els elements del conflicte fossin prou simbòlics perquè es pogués referir a tots els conflictes.

Primerament, assistim al conflicte exterior entre els homes i els citauca; en un segon moment, té lloc el conflicte entre els dos homes, entre els dos teòrics aliats; i en darrer lloc, esclata el conflicte intern a dins de cadascun dels personatges, el més suggerents dels tres nivells d’anàlisi, sens dubte.

Piñol, en alguns fragments, sembla trobar la inspiració per a la seva novel·la en El cor de les tenebres de Conrad, per indagar al voltant de la condició humana i el comportament moral de l’individu quan se’l sotmet a situacions límit. La por mou el món de la novel·la –en El cor de les tenebres aquest lloc era ocupat pel terror- i Batís Caffó –autèntic joc de paraules a partir de “batiscaf”-, veritable instrument d’aquesta por, pot ésser vist com una altra de les polièdriques cares del mític Kurtz de Joseph Conrad, evocació de la follia i la derrota de l’home civilitzat davant l’instint bàsic de la supervivència.

De manera molt simbòlica, doncs, La pell freda parla de la guerra i de les relacions amb l’altre. Aquell altre que en les guerres es tendeix a bestialitzar, a inhumanitzar, perquè d’aquesta manera és més senzill aniquilar-lo. Ja ho varen provar eficaçment els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Primo Levi en la seva impressionant Si això és un home (1958) va deixar gravades amb lletres de sang aquestes paraules:

Els personatges d’aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells l’han enterrada, sota l’ofensa soferta o infligida als altres.

La lliçó a aprendre en La pell freda –si és que podem parlar en aquests termes- és també aquesta: en l’horror de la guerra, tant els condemnats com els botxins perden a la fi la seva condició humana. En la nostra novel·la, cada episodi violent que presenciem ens porta a qüestionar-nos el món entès com un enfrontament entre bons i dolents.

Que els individus puguin ser millors o pitjors per naturalesa és totalment irrellevant,

hi llegim, en un atac frontal a les teories de Rousseau. La qüestió de fons és si les societats que formen els individus poden ser bones; i pel que veiem en la convivència entre els dos protagonistes, la resposta és poc esperançadora.

Els homes tendim a perdre’ns en inútils judicis morals sobre les coses –tendim a crear enemics i monstres allà on no n’hi ha- en comptes de meravellar-nos per l’existència de l’altre. En comptes de buscar la nostra condició humana en l’altre. L’enemic no és mai una bèstia i són poques les vegades que realment es lluita pel que es diu que es lluita.

L’illa és la metàfora de la pàtria.

I quina millor pàtria que l’altre? “Je est l’autre” digué Rimbaud.

 


Publicat originalment a la revista Míra’m el desembre 2006 a la secció Històries del guardià de la cripta.
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 292 posts and counting.See all posts by dgenis

4 thoughts on “LA PELL FREDA (2002) – Albert Sánchez Piñol

  • agus
    14 de setembre de 2015 at 17:31
    Permalink

    Lectura obligatòria d’ESO, em va fascinar i introduir a la passió que tinc ara mateix per la literatura. Et felicito per l’article, m’ha fet molta gràcia recordar una novel·la que haig de llegir per necessitat existencial.

    Reply
    • Daniel Genís
      14 de setembre de 2015 at 19:42
      Permalink

      M’alegro que t’agradés. No només em sembla ben escrita, sinó amb valors morals importants. Si a més ha servit per despertar-te el gust lector encara millor!

      Reply
  • 14 de setembre de 2015 at 21:11
    Permalink

    “Je est l’autre” és la frase més meravellosament certa que he sentit mai. Jo he tingut la sort de poder estudiar antropologia a la mateixa universitat i amb els mateixos professors que Piñol, i realment s’intueix que d’aquesta disciplina li ha vingut la inspiració sobre el tema de l’alteritat, traslladada a un escenari de terror fantàstic (que és una metàfora perfecta pel que és la trobada amb el desconegut. L’home és un alien per l’home, al cap i a la fi). Tinc moltes ganes de llegir la ressenya de Pandora al Congo; és una novel·la que es complementa molt amb aquesta. És com una revisió definitiva de tots els conceptes plasmats a la Pell freda.

    Reply
    • Daniel Genís
      14 de setembre de 2015 at 21:28
      Permalink

      Certament, la frase de Rimbaud és magnífica i difícil de traduir, ja que no diu jo só l’altre, sinó jo ÉS l’altre, com si ja s’hagués començat a produir aquest fenomen de transferència de la pròpia personalitat. Una meravella en tots els sentits. Pandora al Congo la vaig llegir fa temps i no em va deixar un gran regust de boca, però crec que toca rellegir-la, ja que hi ha llibres que demanen tornar-hi al cap d’un temps, i aquest crec que és un d’aquests. Gràcies pel comentari.

      Reply

Deixa un comentari