Els últims anys Barcelona ha esdevingut font d’inspiració per a algunes interessants novel·les distòpiques, és a dir, aquelles en què es planteja un futur antiutòpic. Aiguafang (Joan-Lluís Lluís, 2008), Emet o la revolta (Sebastià Jovani, 2011), La dona que es va perdre (Marina Espasa, 2012), El regal de Gliese (Víctor Nubla, 2013), Terra inhòspita: Barcelona 2048 (M. Dolors Millat, 2013), La peixera (Maiol de Gràcia Clotet, 2013) o Barcelona no existeix (David Castillo, 2014) en serien només algunes mostres. No pot ser casualitat que aquest boom hagi coincidit en el temps amb la crisi econòmica i de llibertats a Occident en general i de manera molt especial al nostre país. I és que aquells que creuen que la ciència ficció neix i creix deslligada de la realitat no entenen res.

La peixera és l’òpera prima de Maiol de Gràcia Clotet. Lector d’Steinbeck, Hemingway o Auster, en aquest cas serà en autors com Huxley o Orwell on identificarem més clarament les influències d’aquesta seva primera novel·la, situada en una Barcelona irreconeixible on, pràcticament de la nit al dia i sense que el protagonista se n’adoni, s’ha instaurat una dictadura d’algun tipus que ha conculcat els drets dels ciutadans i ha parcel·lat la ciutat en zones lliures i zones vigilades. És precisament la manca de definició del conflicte, el desconeixement de les causes que han produït aquest capgirament de l’ordre mundial, la ignorància dels motius que han dut Josep E. a ésser detingut, interrogat i brutalment torturat durant anys i anys, el que du el lector a voler saber més i més d’aquesta història, a devorar àvidament les seves pàgines.

L’element psicològic juga un paper important en aquestes primeres parts de la novel·la (titulades per l’autor l’Interior, ). Detingut i empresonat, Josep E., un escriptor més aviat desconegut, sobreviu dia dia als interrogatoris a què el sotmet una veu impersonal negant-se a revelar res als seus captors d’allò que li demanen, en un acte tan heroic com inútil. I entre sessió i sessió coneix un altre pres en una situació idèntica a la seva, en Chen, però amb el qual no es pot comunicar, ja que parlen idiomes diferents. Ara bé, la barrera idiomàtica es revela insuficient davant la necessitat de comunicació, i així els dos homes aconsegueixen de teixir un sistema (en forma de dos monòlegs paral·lels) que els salvarà d’ensorrar-se en els pitjors moments i perdre el seny.

Es tracta d’una relació semblant a la que teixeixen els dos presoners, també molt diferents però alhora molt iguals, de la novel·la El beso de la mujer araña (Manuel Puig, 1976). Tant aquesta com aquella són obres més d’idees que d’acció desbordant, i és en el diàleg carcerari dels homes on gaudim més del relat. En l’obra de l’argentí eren les narracions dels films que explicava Molina al seu company el que els acabava unint; en la del català són les intimitats personals de cadascú, que explica en veu alta com si el seu company pogués entendre’l, quan sabem que no és així. A la fi, la connexió entre ambdós, en els dos casos, serà total.

També en aquest punt la lleialtat, la confiança (o la falta de lleialtat i de confiança), són temes que tracten per igual les dues obres, i que resulten claus en els compassos finals tant de l’una com de l’altra.

La segona part de la novel·la correspondria a l’excarceració miraculosa (o no tant, com descobrim al final) de Josep E. Amb la mateixa perplexitat que va viure el seu empresonament, un bon dia és expulsat del captiveri i abocat a l’exterior (Exterior és precisament el títol d’aquestes parts). Retornat a la seva antiga vida, ni ell ni el món són els mateixos. Habituat a les drogues que li controlen la ment, es veurà abocat a un consum compulsiu que el farà el seu propi carceller; les autoritats no hauran de fer res més que subministrar-li les quantitats adients d’aquest soma particular per tenir-lo en l’apropiat estat vegetatiu.

Per altra banda, Gràcia (escenari també d’algunes altres d’aquelles distòpies que citàvem abans), és un d’aquells barris vigilats, una zona d’exclusió, en la qual la gent, com autòmats, deambulen fantasmagòricament, igual que els peixos que es limiten a créixer en la peixera virtual que li fa de fons d’escriptori a Josep E. i que dóna títol a la novel·la.

A La peixera res és casual, malgrat que a vegades ho sembla. Així, quan Josep E. entra en contacte casualment amb “la resistència”, en realitat respon a un pla molt ben travat que el té a ell mateix en el punt de mira d’una ambiciosa operació que pretén acabar amb aquest règim totalitari. El senyor Maalef i una antiga amant, l’Anna, seran els nexes amb aquest grup dissident i els que li exposaran els seus plans: volen que escrigui una novel·la de la seva experiència a la presó per donar a conèixer al món què ocorre realment al subsòl amb totes aquelles persones (polítics, periodistes, escriptors) que han desaparegut misteriosament. La idea és que la seva obra en primera persona colpeixi la consciència de les bones gents perquè simpatitzin amb la resistència, que ja comença a tenir la força suficient en algunes altres zones del món per poder plantar cara al nou ordre totalitari.

Resulten interessants les disquisicions a propòsit de la literatura i els llibres en aquests capítols. Com en el Fahrenheit 451 de Bradbury, al microcosmos de Maiol de Gràcia els llibres estan controlats, gairebé prohibits. A les biblioteques només es troben llibres de temàtiques científiques o tècniques, però res de literatura.

Sempre els règims totalitaris han estat enemics de la literatura, i en especial la de ficció que és on els homes se senten més lliures per imaginar mons millors, més justos, menys com els que els toca de viure. Per altra banda, en aquests capítols és també on Josep E. ha de preguntar-se si es veu capaç de tornar enrere i fer el que li demanen (reviure tot aquell dolor), precisament quan havia decidit a causa de la seva experiència radical a la presó que recuperaria la dona i els fills i es dedicaria a viure la vida i no pas a escriure.

Lluny d’aportar-li respostes, tot i tothom li genera nous dubtes, més interrogants. Sobre els motius del seu alliberament. Sobre el grau de confiança que es mereixen els seus nous amics. Sobre les seves intencions. Sobre les casualitats gens casuals. Josep E. s’adona que ni abans ni ara controla la seva vida, perquè no té la informació necessària. No comprèn el món, malgrat viure-hi. És per això que a la fi decideix prendre les regnes i ésser ell qui decideixi cap on va. I se’n va a una illa. Quina victòria hi pot haver en això? Res és casual. Tampoc aquesta novel·la. Maiol de Gràcia ha emprat una colla d’anys en polir-la, i es nota. El resultat és una obra llegidora, interessant, àgil i molt recomanable. L’inici, esperem, d’alguna cosa encara millor.