Es commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu, un autor reconegut sobretot per la seva poesia cívica (La pell de brau) i que al final de la seva vida va esdevenir el poeta nacional de Catalunya. Malauradament, aquesta poesia cívica, compromesa políticament i social caduca quan els referents canvien i això en certa manera és el que li ha passat a l’obra d’Espriu, malgrat que moltes de les qüestions que planteja, no han perdut vigència en cap moment i són més presents que mai. Així doncs, la commemoració del centenari hauria de servir per tornar-lo a situar en el pla literari que es mereix i com apunta la cita que el commemora ens mantindrem fidels, com a poble i com a individus, a l’autor i la seva obra.

Com que la poesia i el teatre d’Espriu ja són prou coneguts, proposo una lectura d’un text en prosa. Aquest fou el gènere que va dominar les primeres produccions de l’autor de Sinera i que a la dècada de 1930 el va presentar com una novetat inquietant al panorama literari català, quan encara no havia fet 30 anys. Inquietant perquè en aquestes proses el tema de la mort hi és omnipresent (El Dr. Rip), com també una realitat descarnada, crítica, angoixant, tètrica… (Ariadna al laberint grotesc) que contrasta amb la joventut de l’autor. Aquestes proses seran refetes durant tota la vida d’Espriu, però l’esquelet ja el tenia enllestit, com és el cas de la que es presenta, Letizia. Potser són aquests elements els que fan que m’agradi aquest relat, com també la seva capacitat de fer-me por i d’inquietar-me.

Es tracta d’una prosa breu, una nouvelle, gòtica, que l’autor subtitula com Un conte de Poe sense Poe ni por, però que des del meu punt de vista, té molt de Poe i molt de por. De Poe té l’ambientació fosca i tètrica; un gat diabòlic, símbol de la mort, que recorre tot el relat, com un espectre, un element de la imaginació del narrador; i el canvi de cos de la dona del protagonista, com en el relat Ligeia, de Poe, en aquest cas Letizia és transmuta en Carola Marelli. De por, n’hi ha en una tarda d’hivern, plujosa, obscura i tètrica en la qual té lloc un enterrament; el passeig amb un cavall negre coix pel mig de carrers estrets, el gat diabòlic de nou, els talls de llum i les aparicions en la penombra a la casa familiar…

La nouvelle està dividida en 29 seccions i és narrada de manera interna per l’home de Letizia. S’inicia amb l’enterrament d’ella i durant les primeres nou seccions es descriu la tornada del seguici fúnebre cap a casa, en una descripció sòbria, fosca i que deu molt al Romanticisme més britànic. Destaca el cavall negre del carruatge del protagonista, que s’entrebanca i ranqueja, mentre els cascos ressonen pels carrers estrets.

Una d’aquestes seccions, la 7, és un flashback que descriu el moment final del funeral, unes pregàries i les primeres palades de terra sobre el taüt, una imatge molt crua i que no dóna peu a cap tipus de compassió, la realitat és la que és i la mort també.

Arribada a casa, la comitiva es presenta com el que realment són i que avui diríem una colla de friquis i es retroben amb uns parents que no desentonen del conjunt, així com amb Famagusta, la filla de la difunta i el narrador. Un d’aquests personatges, Ronchi, està obsessionat pel rellotge que s’ha aturat abans de l’enterrament, un símbol del temps feliç fora del relat, però el temps real és on hi ha la mort de Letizia i la Guerra. A casa, la situació angoixant continua i s’accentua amb els talls de llum, un element que ens transporta a un teló de fons que és la Guerra Civil i que ja havia aparegut quan la comitiva fúnebre havia passat per davant de l’església de Santa Maria Liberal cremada. Aquesta angoixa claustrofòbica creix amb el pensament de què deu estar passant a Letizia, enterrada, en una mostra de tenebrisme grotesc.

I mentre avança el vespre, tothom va oblidant Letizia, entre comportaments estranys i riures histèrics. Arriba l’hora de sopar i mentre l’oblit de Letizia és progressiu, hi ha algunes imatges inquietants de Carola Marelli, cosina de la difunta, que fan que es confonguin i espantin al lector.

El narrador ja ha anat copsant durant tot el relat que Carola s’assembla molt a Letizia i fins i tot és un punt més maca. Poc després, es trenca el dol, comencen a jugar a cartes i cantar en el que s’anomena com a “festí funerari“, el gat diabòlic es converteix en un gat d’angora real que corre per la casa, propietat d’una de les veïnes xafarderes que ha observat tota la comitiva com arribava a casa. Letizia s’oblida amb una última analepsi de com deu estar al cementiri, en el mateix sentit que la que hi havia hagut anteriorment. La comitiva marxa, excepte Carola, que amanyaga voluptuosament el gat d’angora davant del narrador. Aquest, davant d’aquesta imatge que ha inquietat la minyona i ha fet que se senyés, defenestra el gat (un símbol d’oblit de la mort) i passa la nit amb Carola-Letizia, en el que és el clímax del relat i el súmmum de la irreverència. El narrador, blasfem en silenci, no ha esperat ni una sola nit per estar amb una altra dona, conscient que, malgrat la semblança, no era Letizia.