Qui no coneix avui dia El senyor de les mosques (1954) de William Golding, oi? La història d’aquells adolescents, fills de bones famílies britàniques, que després d’un naufragi hauran de sobreviure a l’illa solitària on han anat a parar i com la por, la soledat i la duresa de la situació els convertirà en uns autèntics salvatges ha captivat durant dècades milions de lectors arreu del món i va ser clau perquè el jurat del premi Nobel de Literatura l’atorgués el 1983 al seu autor. Poca gent sap, en canvi, que el manuscrit de la novel·la va ser rebutjat un bon nombre de vegades abans de trobar qui el publiqués, i que hi va haver fins i tot algun “lector professional” que el va titllar de «fantasia absurda i sense interès sobre l’explosió d’una bomba atòmica damunt les colònies i un grup de nens que aterren a la selva prop de Nova Guinea.» En fi, perquè després haguem de fer cas de la crítica experta…

Durant molts anys, titllar un text de “fantasiós” era el mateix que desprestigiar-lo, que restar-li mèrits —a casa nostra d’això en sabem un niu. Va ser el cas de El senyor de les mosques, molt abans que el nostre Manuel de Pedrolo el traduís, el 1966 —per cert: què en diria si veiés com encara avui els seus editors, malcontents d’haver postergat el Mecanoscrit exclusivament a la jovenalla, etiqueten també aquesta seva traducció com de “temàtica infantil”?— i que Stephen King en fes el pròleg a l’edició anglesa de 2011. Però afortunadament no ha estat el cas d’Una bíblia infantil, la novel·la de Lydia Millet que ressenyem avui. Considerada una de les millors novel·les de l’any 2020 per la revista Time, el New York Times, el Washington Post, el Chicago Tribune, la revista Esquire o la BBC, no li han faltat padrins. Potser massa i tot. Ja sabeu què diuen de les expectatives: Que les carrega el diable!

He començat aquesta columna parlant del clàssic de Golding perquè em sembla que el llibre de Millet hi dialoga incansablement, i diria que ho fa sense dissimular. Dona la impressió que l’autora vol exposar públicament el deute o l’agraïment o el que sigui, a El senyor de les mosques, la qual cosa em sembla magnífic. Soc molt de rendir homenatges i de gaudir amb les picades d’ullet. Ja sabeu allò dels nans i les espatlles de gegant que deia Bernard de Chartres. Ara bé, un cop som damunt d’aquelles espatlles robustes, fornides i enlairadores, què? Doncs aleshores és el moment de saber-hi veure alguna cosa més lluny, més enllà, que el gegant de sota no ha pogut atènyer.

Una bíblia infantil està partida com en tres actes, a l’estil de les tragèdies clàssiques. En una primera part, que m’ha resultat la menys interessant, assistim a l’arquetípic plantejament dels personatges i de l’escenari: un seguit de famílies benestants s’instal·len en una casa al camp per passar l’estiu. Ens adonem de seguida que els pares són uns dropos despreocupats, hereus dels hippies i els beatniks dels anys 60. Sexe, drogues i rock and roll. Mentre els adults fan la seva amb despreocupació, els seus fills s’organitzen a banda, amb un menyspreu absolut —i merescut— pels seus progenitors. El segon acte comença quan esclata una terrible tempesta que els aïlla. És el detonant de l’acció i el que ens permet connectar amb els referents de la novel·la: per un costat, com ja he dit, amb El senyor de les mosques i, per l’altre, també, amb aquesta Bíblia del títol, pel que fa als temes de l’expulsió del Paradís, del Diluvi universal… És clar que des d’un punt de vista manifestament laic i irònic.

En aquesta segona part abunden en relació a la primera les referències al context. Com qui no fa la cosa, l’autora ens ha anat introduint en un futur aparentment immediat en el qual el planeta ja comença a patir de manera clara, inevitable i brutal els efectes del canvi climàtic i l’escassetat de recursos. No m’he pogut sostreure a la impressió que ens trobàvem pocs mesos abans dels successos de La carretera, l’obra mestra postapocalíptica de Cormac McCarthy, que ja sabeu que em té el cor robat. Mala cosa, comparar res amb l’obra perfecta! Però la tercera i última part de la novel·la m’hi ha ajudat: l’enfrontament dels adolescents amb els malfactors, l’alienació absurda dels pares, incapaços d’adaptar-se a unes noves normes que regeixen en un nou món, sense normes, cruel… Encara no hi seríem ben bé, en aquell punt terrible de grisor existencial i canibalisme de la novel·la de McCarthy, però es besllumaria, no gaire enllà, el desastre inevitable. Palpable. Ja hem passat la línia vermella. És clar que els estils entre els dos autors no podrien ser més distants: mentre el tremendisme d’ell resulta esborronador, ella prefereix la crítica social per la via de l’excés i la caricatura.

Com en la pel·lícula de moda d’aquest Nadal, No miris enlaire, Una bíblia infantil també ens convida a assistir en primera fila a l’absurda destrucció del món, mentre qui s’hauria de preocupar de la nostra seguretat —representats aquí per aquests adults desvagats i idiotes— passa de tot i es dedica a viure la vida abúlicament. És l’orquestra del Titànic, tocant mentre el món s’enfonsa… Potser m’han sobrat un parell de capítols, els finals —i això que ja és força curta!—, però reconec que el llibre funciona i que fa un gran retrat de les elits mundials, si ens ho prenem des d’aquesta banda. Però no només. El llibre també és una bona metàfora del xoc generacional, entre una generació —la dels pares— que s’ha dedicat a carregar-s’ho tot pel seu mal cap i una vida d’excessos i actes irresponsables, i la següent —la dels fills—, que s’hauran de menjar el marron.

De tot això va aquesta novel·la, que usa bé els materials de la ficció distòpica més convencionals per posar-nos un mirall davant la cara amb la finalitat de fer-nos posar vermells. Vergonya, senyors; vergonya! En fi, ja veieu: una altra típica fantasia absurda i sense interès.