En literatura, a diferència del cinema i altres mitjans audiovisuals, hi ha dues reaccions per part del lector que són terriblement difícils d’aconseguir: fer por i fer riure. En el cas de la por, hi ha molts autors de terror que afirmen que ells no volen aterrir el lector, sinó crear-li inquietud o explicar alguna història escabrosa. En el meu cas, per exemple, malgrat que he llegit molta literatura de terror, fins i tot els casos que han aconseguit inquietar-me són escassos, de fet, només dos autors ho han aconseguit: H.P. Lovecraft i Stephen King. En el cas de l’humor, tanmateix, no hi ha excusa que valgui: si no diverteixes el lector, has fracassat. I entre les diferents maneres d’abordar aquest gènere, la ciència-ficció és un camp on l’humor ocupa un lloc ben especial i hi trobem multitud d’autors que l’han cultivat pràcticament en exclusiva, entre els quals destaquen Terry Pratchett, Frederic Brown o Robert Sheckley. Però, segurament, la corona se l’endú Douglas Adams i la seua mítica Guia galàctica per a autoestopistes (1979).

Parlar avui dia d’un llibre com aquest es fa gairebé redundant. Guia galàctica per a autoestopistes ha anat molt més enllà de ser un clàssic modern de la ciència-ficció, fins al punt de convertir-se en una autèntica icona. Ja no es pot parlar de la història de la ciència-ficció sense parlar d’aquesta obra Douglas Adams, que fins i tot ha batejat el festival de gèneres fantàstics de Barcelona, el Festival 42, en honor a la famosa pregunta sobre el sentit de la vida, l’univers i tot. La novel·la narra les peripècies d’uns autoestopistes galàctics que recorren l’univers sense pagar ni un ral de transport. No m’aventuro a explicar gaire més de la trama, perquè, al cap i a la fi, és un aspecte secundari del llibre, que està al servei de posar els nostres protagonistes en situacions terriblement divertides. Avís per a navegants: es tracta d’un llibre d’humor absurd i surrealista, al més pur estil britànic dels Monty Phyton, així que si no us fa gràcia aquest tipus d’humor, aquesta no és la vostra novel·la. Però si, com a mi, us fascina l’humor absurd, us ho passareu de primera. Llegint el llibre al metro, hi havia moments que havia d’aguantar-me el riure per no semblar un tocat del bolet i espantar els meus companys de seient.

Servint-se dels recursos de l’humor i la ciència-ficció, Adams fa una cosa que m’agradaria definir com “humor còsmic”. Malgrat que ho fan amb eines completament oposades, Adams parla d’un tema semblant al que parla Lovecraft amb els seus Mites de Cthulhu, com és la menudesa de l’ésser humà davant la immensitat de l’espai. A l’univers de la Guia galàctica per a autoestopistes la humanitat és una espècie “bàsicament inofensiva”, insignificant fins al punt que no es dubta ni un moment a destruir la Terra i tota la humanitat perquè estan al mig d’una ruta per construir una carretera espacial. I també, la famosa resposta al sentit de la vida és una altra manera d’expressar a través de l’absurd, una mica com fa Beckett a Tot esperant Godot (1949), aquesta buidor existencial i aquest caos que regna a l’univers. Adams va molt més enllà d’escriure una sàtira social i una paròdia de les novel·les de ciència-ficció més serioses, i escriu una història universal (mai millor dit) que ha superat el judici del temps i dialoga amb diferents generacions de lectors que se la fan seva, perquè quaranta-dos anys més tard (sí, quaranta-dos!) continua divertint-te i interpel·lant-te com a ésser humà en aquest món absurd.