“Difendimi dalle forze contrarie, la notte, nel sonno, quando non sono cosciente, quando il mio percorso, si fa incerto, e non abbandonarmi mai… Non mi abbandonare mai!” cantava Franco Battiato sobre uns sintetitzadors lànguids, esotèrics. Quins tremolors pregons sacsegen la Ciutat Blanca quan les sinagogues, les catedrals, les mesquites es remouen a les profunditats, inquietes, sota tants anys de ciment i silenci? Res que pugui destorbar l’harmonia dels humans traspassarà les parets de vidre dels apartaments que ara habiten. Efendi és la narració del viatge interior que fa un d’aquests habitants; cap al centre de si mateix, cap a l’origen de tot. En aquest futur especulat que ha publicat aquest any Males Herbes, Elisabet Riera fa servir el despertar espiritual del protagonista per criticar la deriva distòpica que poden prendre certs discursos actuals sobre el benestar.

Totes desitgem el confort. La comoditat. Que tot sigui lleugerament més fàcil. Però què passaria si apostéssim per la versió més extrema de l’harmonia i la pau? Doncs que ens podríem trobar a la Ciutat Blanca d’Efendi, on tot és calculat, regulat i pautat per a tal que l’existència humana sigui agradable. Cap conflicte, cap emoció massa punyent; tot en la seva justa mesura, les hores de son, els estiraments, els descansos programants, l’habitació a la temperatura correcta, “gràcies, Efendi.” El ritme de producció sempre observat, recompensat, és clar. Millores en la qualitat de vida en relació al rendiment de cada treballadora de les Corporacions. I per a gestionar tot això existeix Efendi, una IA que fa les funcions de cuidadora des de la més tendra edat de cada persona fins a la mort. Efendi, la més servicial intel·ligència que coneixerà cap humà.

En aquest ecosistema a priori estable, dolç, somniolent, el nostre protagonista és un dels millors en la feina que fa: calibrar les píndoles lexicocromàtiques que s’administren a aquelles que tenen algun desajust emocional. Ell juga amb els colors (sempre suaus, sempre pastels) lligant-los a paraules agradables que procurin serenitat a aquelles que les consumeixin. Perquè els colors estridents estan prohibits, a la Ciutat Blanca. Massa enrenou, un roig sang o un blau cobalt. Colors perillosos i descarats. Així que quan el nostre protagonista comença a tenir uns somnis vividíssims, emplaçats en paratges naturals, descarnats, plens de colors que no ha vist mai abans amb els seus propis ulls, sap que està en perill. I que la seva vida pot canviar.

Efendi és una narració curta, que es pot llegir d’una tirada en una tarda suficientment tranquil·la. Els capítols, molt breus, van saltant de la realitat desperta del nostre protagonista als estranys somnis que l’atormenten de nit. Aquesta estructura ajuda a contraposar els dos mons que ens presenta l’autora i els elements simbòlics que equipara per antagonia: la calma d’una ciutat urbanitzada, mecanitzada i anònima contra una natura ruda, real, salvatge, amb una casa solitària i hipnòtica al capdamunt del turó. Així com els elements que Riera fa servir a la Ciutat Blanca es mouen en el pla semàntic de la distopia i el futurisme, els elements dels somnis ens transporten al pla d’allò mitològic, simbòlic i religiós. Què se n’ha fet del nostre esperit en aquesta societat cada cop més tecnologitzada? On (i com) operen les nostres passions quan la majoria de les interaccions es donen en un pla digital?

Tot i que desconec si l’obra va ser escrita abans, durant o després del confinament, és inevitable fer-ne una lectura des de la nostra experiència recent amb la reclusió. En aquest futur distòpic, els humans no tenen contacte, no es troben. Només en relacions institucionals necessàries (bàsicament, revisions psiquiàtriques o mèdiques). Però tampoc hi ha comunicació indirecta, digital. Els humans existeixen com a individu. Per a mi, Efendi posa també sobre la taula el camí que agafa la nostra societat individualista: què som sense els altres? Som suficients de manera aïllada, no només per a la nostra supervivència emocional, sinó per a la supervivència com a conjunt? No existeix la comunitat a la Ciutat Blanca. Només l’individu, l’harmonia i la Corporació.

Al ser una novel·la tan curta, és difícil parlar-ne gaire més sense desvelar-ne detalls que aporten textura i respostes a aquestes preguntes que he plantejat. Com a lectora que no ha estudiat religió ni tan sols a classe, tinc la sensació que hi ha una capa de significats que s’entrelliguen més enllà de la meva comprensió; però agraeixo a Riera que hagi tingut prou mà dreta com per no fer recaure la desencriptació de l’obra en el coneixement d’aquests símbols. Alguns, més bàsics, poden ressonar en l’imaginari comú i relacionar-los lleugerament amb el cristianisme; el seu misticisme queda palès per la concatenació de successos i la contraposició amb altres símbols que son explicats en la mateixa novel·la. En aquest sentit, l’autora fa molt bona feina en trobar recursos per aclarir allò que serà més necessari per a comprendre els símbols i deixar a la imaginació i a l’eteri aquells altres que potser desconeguem.

Suposo que és aquesta aura de misticisme que m’ha fet començar la ressenya amb una cita de Battiato. El cert és que mentre llegia la novel·la no podia deixar de pensar en ell. Tinc la sensació que, en aquesta obra, Riera connecta amb aquesta tradició de mags tel·lúrico-espirituals que ens proposen no oblidar l’esfera de l’ànima en les nostres vides. És possible que com a éssers vivents, com a conjunt, com a societat, necessitem tornar a entrar en contacte amb aquestes forces que van més enllà del nostre coneixement si volem tenir possibilitats de sobreviure. Com diu Riera a la novel·la: “Siamo coraggiosi, noi che vogliamo essere una leggenda”.