Creieu-me si us dic que la millor ressenya que podeu llegir d’aquest llibre és la pròpia introducció que l’enceta, obra de l’escriptor i editor Hugo Camacho. Així que ja ho sabeu: compreu el llibre! No sempre conèixer l’autor és un valor afegit per parlar de la seva obra, és cert, però en aquest cas sembla que sí, ja que parlar de l’Edgar Cotes és parlar d’un autor pertinaç, preparat i que du en això de les lletres fantàstiques una colla d’anys, malgrat la seva tendra edat.

Els híbrids minvants és el primer llibre que publica. No obstant això, l’Edgar és un clàssic en els clubs de lectura de gènere, en les presentacions de llibres i en les xerrades. I també en els concursos literaris de caire fantàstic, com el de microrelats que promou des de ja fa uns anys aquesta casa a través de Twitter i en el qual l’Edgar pot dir orgullós que ha estat guardonat dos anys seguits en la categoria de microrelat més popular.

De fet, és aquí, en el petit format, on l’Edgar Cotes se sent més a gust, almenys durant aquests seus primers compassos. No és debades, tampoc, que en la llista d’agraïments que hi ha al final del llibre, l’autor es recordi del que és possiblement a dia d’avui l’autor més reputat en això dels microcontes en català, en Sergi G. Oset, que ha publicat fa poc una obra del mateix caire amb un èxit notable en el nostre panorama literari, Hipermatrònic. L’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund.

Si aquest llibre d’en Sergi estava estructurat en diversos apartats temàtics, el de l’Edgar, que dona la impressió que li segueix les passes fidelment, fa tres quarts del mateix. “Els petits monstres de sota el llit”, “Microtransmissions de l’espai exterior”, “Els fòssils perduts de l’arqueòleg”, “Cròniques de la màgia oculta” i “L’eco de la distòpia futura” en són els títols. Ara bé, dir que l’Edgar aprofita intel·ligentment el mestratge d’en Sergi no és pas restar mèrits a aquests Híbrids minvants. Al contrari: és ben ruc l’escriptor novell que en ares d’un orgull desmesurat creu que pot prescindir de l’experiència dels més grans.

L’Edgar, doncs, actua amb encert de forma perfectament calculada per presentar-nos al llarg d’aquest centenar de pàgines el seu particularíssim món. I és en el detall, en el contingut de cada microrelat més que no pas en la disposició general del llibre, on podem apreciar la seva literatura. M’agrada molt constatar el coneixement que les noves generacions tenen dels clàssics. No he entès mai aquells autors que confessen que no llegeixen, i els referents dels qual són únicament televisius. Calders, Poe, Stoker… fins i tot un indissimulat homenatge al famós poema de Gabriel Celaya “La poesia es una arma cargada de futuro”. Bravo per l’Edgar!

Però en la millor tradició futurista, al jove Cotes l’enamora el vell en la mateixa mesura que l’exalta el nou. Allà tenim com a mostra d’això aquell títol brillantíssim, “Sant Jordi 451”, que marida perfectament aquesta voluntat, o les múltiples referències al cinema, la televisió i la cultura pop que hi ha en diversos dels seus microcontes. El millor de tots? A parer meu potser el relat “Pigmalió”, mescla d’això que deia amb una altra característica pròpia de l’autor (però extensible a tot el gènere a casa nostra): el sentit de l’humor i la ironia. Aquest conte acaba amb un final d’aquells que fan que esclatis en una sorollosa riallada.

Pel que fa al tema de l’humor, destacar també un microconte de títol més llarg inclús que el conte en si, “Primers indicis de millora en la comunicació humana”, que no obstant aquesta peculiaritat engloba en el relat una gran broma, sí, però alhora una gran veritat. Molt aconseguit. Com en Calders i els altres clàssics nostrats, Edgar Cotes es serveix hàbilment de l’humor per satiritzar la realitat, la funció més apreciable segurament del gènere fantàstic. Així doncs, l’autor passa per l’adreçador i fa crítica social d’aspectes i personatges de candent actualitat, en un llibre que, per a qui el llegeixi amb cura, trobarà que és absolutament ple de detalls deliciosos.

Nosaltres, que hem procurat llegir-lo amb l’atenció que es mereix, ens quedem amb aquell relat titulat “B-612”, potser perquè ens recorda la nostra llar, allà a la Via Làctia…

Menció a part es mereix l’original tasca experimental que ha assajat en alguns dels relats, com a “La cúpula marciana”, on posa en pràctica el difícil recurs de l’al·literació, o a “Galàxia esdrúixola”, on farceix el text de paraules esdrúixoles de manera suficientment plausible com per a què no ens xiulin les orelles. Al contrari, una característica de la prosa de l’autor ja podem dir que és l’elaboració estilística, perfectament treballada, i que fa que s’apropi més d’un cop a autèntica prosa poètica.

Els híbrids minvants és, a més, una de les primeres obres publicades per una (també) jove editorial que ha vingut a ocupar un lloc en aquest espai cada cop més interessant que és el de la ficció en llengua catalana. Edicions SECC, al capdavant de la qual cal situar l’Alicia Gili, representa l’expressió mínima de l’empresa editorial. No hi havia un lloc millor perquè apareguessin publicats aquests microcontes, doncs.

I si algú s’ha quedat amb ganes de més, sàpiga que aquests Híbrids minvants té un germà encara més petit: es tracta de Els híbrids encara més minvants, autèntica nanoficció amb un màxim de 140 caràcters.

Alehop!