UBIK (1969) – Philip K. Dick

Autor: Philip K. Dick
Títol: Ubik (Ubik)
Editorial: Booket
Any: 2012 (1969)
Pàgines: 222
Valoració: ★★★★★
ISBN: 9788445000274

 

Malgrat haver estat escrita l’any 1969, sembla que Ubik de Philip K. Dick ha trobat la manera de tornar a la vida. El passat 21 de desembre al videopodcast The Spoiler Club (#8) Alexander Páez, Miquel Codony, Jesús Cañadas i Ismael Ávalos ens la desbudellaven sense commiseració en una interessantíssima xerrada a quatre veus. Només dos dies més tard, Jordi Sellarès al seu bloc Especulacions d’un Neanderthal també ens en parlava, amb entusiasme. Val a dir que quan vaig enllistar Ubik per ressenyar-la no tenia ni idea que el panorama seria aquest i em proposava afrontar-la com faig sempre amb els clàssics que ressenyo: “asèpticament”, sense haver llegit cap altre ressenya o comentari amb anterioritat. No obstant això, aquesta vegada, i per raons òbvies, no serà així. Un cop vaig haver acabat el llibre i vaig haver-me’n fet la meva particular visió, em va semblar interessant contrastar les meves notes amb el que s’havia dit darrerament en aquests altres espais, més que res per comprovar si havia entès alguna cosa d’una novel·la que, ja ho avanço, dóna la impressió en alguns moments que no té ni cap ni peus. La qual cosa no és necessàriament un inconvenient.

De fet, he de dir que en aquest cas particular m’ha agradat aquest recurs de Dick de buscar el desconcert en el lector, recurs que es nota especialment en la primera part del llibre, quan l’autor ens posa a les mans una màquina complexa deliberadament sense manual d’instruccions. És el recurs, entenc, per crear familiaritat amb un món nou sense haver de realitzar les llargues i avorrides digressions de torn on, de manera acadèmica i artificial, se’ns acostumen a explicar tots els detalls de mons futurs o fantàstics i que, guanyant en claredat, perden en versemblança des del moment que s’ha optat per trossejar aquella realitat per explicar-nos-la. M’ha recordat les sensacions que vaig tenir en llegir una novel·la amb la qual manté connexions evidents: Neuromàntic (1984) de William Gibson. En ambdós casos és necessari familiaritzar-se amb una sèrie de tecnicismes per poder entendre de què va el llibre i, també en ambdós casos, els mecanismes que mouen sengles universos no ens són explicats, sinó mostrats. Innegablement, doncs, cal un esforç del lector. En ressenyar la novel·la de Gibson ja deia que cadascú haurà de valorar si aquest esforç li val la pena o no. A mi particularment no em va deixar gaire convençut. Les sensacions en aquest cas, però, han estat diferents. Potser per la presència d’un element que, ara sí, allunya diametralment una obra de l’altra: el sentit de l’humor. Ubik és una novel·la amb un potent sentit irònic, que es fa notar de la primera a l’última pàgina i que té puntes realment sublims.

La novel·la ens situa el juny de 1992 en un futur on al món hi conviuen els “normals” i persones amb tota mena de facultats psíquiques. En aquest futur, la mort del cos no és el final. S’ha desenvolupat un mètode de semivida gràcies al qual alguns afortunats resten en un estat latent de consciència, com surant en una mena de llimbs entre aquesta vida i la següent. El lector ràpidament haurà d’entrar en el joc de Dick i familiaritzar-se amb els conceptes que conformen aquest particular univers: precogs, inercials, antipsi, etc. El protagonista de la història és Joe Chip, un dels pocs personatges sense cap habilitat especial i, d’alguna manera, representació del propi lector. Chip treballa per a Glen Runciter, famós propietari d’una organització antipsi, el qual s’ha fet ric preveient intrusions de telèpates o precogs no autoritzades, és a dir, evitant el que avui coneixem com a espionatge industrial. La novel·la comença amb el fitxatge d’un nou i inquietant membre per a l’equip de prevenció de Runciter, Pat Conley, que té l’estranya facultat d’alterar el passat per canviar el present. Malgrat que ningú acaba de comprendre el seu poder, se la inclou en l’equip que Runciter prepara per a una missió a la Lluna. Quan hi arriben, són víctimes d’un atemptat (aparentment perpetrat pel seu rival en els negocis, Roy Hollis) i a partir d’aquest moment tot es torna molt confús. L’autor de Els androides somien xais elèctrics? (1968) té tendència a moure’s a gust en la fina línia que separa la realitat de la ficció, el somni de la vigília, la vida de la mort. En aquesta novel·la també.

Si el lector ha tingut paciència i ha arribat fins aquí, cal dir que el relat millora ostensiblement a partir d’aquest punt. El caos inicial comença a prendre forma i, malgrat entrar i sortir constantment del món del ciberoníric sense avisar, podem besllumar mica en mica el propòsit de la història:

-¿Está o no está muerto Runciter? Y nosotros, ¿estamos muertos o no?

Res és el que sembla. Això pot ocasionar (i de fet és gairebé impossible no caure en aquest joc) que el lector intenti imaginar possibles desenllaços, anticipar-se al final del llibre. L’autor sembla ser-ne conscient, perquè molt hàbilment inclou trampes en la història que ens duran irremeiablement a falses conclusions. En aquest sentit, la figura de Pat és certament enginyosa: creient-la tan important en la trama a causa de les seves facultats mentals, el lector li atribueix inevitablement un rol en els estranys esdeveniments que pateixen els membres de l’equip de Runciter que el durà a camins equivocats. És cert que en algun punt l’autor mostra poc respecte per les normes internes del relat, però ho fa per protegir el final, autèntic truc de màgia. De fet, podem pensar que Dick actua com aquell mag que, mentre ens crida l’atenció amb una mà, amb l’altra ens cola la carta marcada d’amagat. Però la pàtina d’humor que recobreix la història ho frivolitza tot de tal manera que, almenys en el meu cas, no m’ha molestat en excés que em prengui el pèl així. I és que a diferència de Gibson, Dick no es posa gens transcendent.

I d’aquesta manera arribem a la pregunta inevitable: què és Ubik? Un aerosol de poders màgics? Un recurs literari? La metàfora de Déu? Com el seu nom indica, Ubik es troba pertot. Dins el relat (on cobra tanta importància en el tram final, amb Chip agonitzant) i fora (a l’inici de cada capítol, en forma d’anunci publicitari dirigit al lector). Ubik és el mitjà perquè les forces positives puguin contrarestar en aquell ciberespai les negatives. Un deus ex machina. Però també el podem interpretar com el propi autor, fent i desfent com li ve de gust. Si nosaltres (lectors) som Joe Chip, Dick (l’autor, omniscient) pot ser tranquil·lament també Ubik, és a dir ubic. Però en qualsevol cas la naturalesa d’aquesta novel·la permet que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, generant un debat ampli, ric i inesgotable. Superior a Somien els androides xais elèctrics? malgrat que no ha aconseguit la popularitat d’aquella (gràcies a la Blade Runner cinematogràfica, innegablement) però inferior a la que possiblement sigui la millor obra de Dick, la ucronia L’home en el castell (1962), Ubik ha tingut una influència determinant en la literatura i el cinema posteriors: Abre los ojos (1997), Matrix (1999), Minority Report (2002), Origen (2010), etc. Un autèntic clàssic de la ciència ficció… de només 222 pàgines!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada