FUNDACIÓ I IMPERI (1952) – Isaac Asimov

RESSENYA

FUNDACIÓ I IMPERI (1952) – Isaac Asimov

Culminació de la trilogia original de La Fundació, tot i que segurament seria més adequat de valorar els tres volums en conjunt, ja que la història dels relats és complementària i indestriable.

Autor: Isaac Asimov
Títol: Fundació i Imperi (Foundation and Empire)
Editorial: Pleniluni
Any: 1997 (1952)
Pàgines: 292
ISBN: 978-84-85752-31-7
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Tot conspira matemàticament i per tant inevitablement per al desenvolupament d’un Imperi Universal.

Els llibres de La Fundació són la gran saga espacial d’Isaac Asimov, una mena d’extraordinària “història del futur”, com ell mateix l’anomenava. Composta en la seva totalitat per 15 llibres escrits al llarg de pràcticament tota la seva vida, s’ha articulat tradicionalment en tres sèries, o cicles, ordenats cronològicament: La sèrie dels robots (o cicle de la Terra); la trilogia de l’Imperi Galàctic, i el Cicle de la Fundació (o cicle de Tràntor). Fundació i Imperi és la segona novel·la del denominat Cicle de Tràntor, o Trilogia original de la Fundació, i està precedida per Fundació (1951) i seguida per Segona Fundació (1953). Amb posterioritat, quan la saga ja era considerada una de les obres més rellevants de la història de la ciència ficció, Asimov decidí engrandir el cicle amb dues preqüeles (Preludi a la Fundació (1988) i Cap a la Fundació (1993)) i dues seqüeles (Els límits de la Fundació (1982) i Fundació i Terra (1983)), que dotaren la seva “galàxia” d’una major unitat, malgrat que aquestes últimes obres no assoleixen la grandesa de les originals.

Fundació i Imperi, com bona part dels llibres que tenim actualment d’Asimov, és la compilació de reculls més breus que havien anat apareixent independentment, anys abans, en diverses publicacions de ciència ficció. En el cas que ens ocupa, l’obra s’articula en dues parts, que es corresponen a dos relats llargs que Asimov va publicar el 1945 a Astounding Magazine amb els títols de “La mà morta” i “El Mul” (aquest darrer guanyador del prestigiós premi Hugo). Donada la complexitat i magnitud del tema de la Fundació, l’autor va preveure un breu pròleg en la novel·la, on se’ns posa en antecedents. D’aquesta manera, el lector neòfit o poc avesat a la mitologia galàctica d’Asimov es pot familiaritzar ràpidament amb la història de la saga: Hari Seldon fou l’únic científic del seu temps que, mercè a la psicohistòria, s’adonà de la lenta però inevitable decadència del grandiós Imperi Galàctic, i per tal d’evitar el llarg i enutjós període entre la decadència d’un Imperi i el ressorgiment del següent, va establir dues fundacions a «extrems oposats de la Galàxia», situades de tal forma i manera que allò que havia de durar mil·lennis succeís en un lapse de temps molt més raonable. En aquesta segona part de la trilogia assistim precisament a l’enfrontament entre el vell Imperi agonitzant i la (primera) Fundació.

La primera part de la novel·la, força més breu que la segona, du per títol El General i ens parla de l’enfrontament entre l’últim gran general de l’Imperi Galàctic, Bel Riose, i la Fundació, en aquells moments un petit reducte insignificant que comença a prendre protagonisme des del silenci i l’anonimat de la perifèria. Si entenem aquesta part en un sentit introductori, de presa de contacte i aprofundiment en els budells de la psicohistòria, resulta ben interessant i formativa. Segons hi llegim, aquesta teoria matemàtica va demostrar ser l’instrument més poderós que mai hagi estat inventat per a l’estudi de la humanitat. Sense pretendre predir les accions d’individus humans, va formular lleis definides capaces d’anàlisi i extrapolació per governar i predir l’acció en massa de grans grups humans.

És a dir, qui pugui entendre els designis de la psicohistòria serà capaç de predir què succeirà en el futur i, en conseqüència, de controlar-lo. I aquest és el paper que jugà en el passat Hari Seldon, organitzant dues Fundacions col·locades en extrems oposats de la galàxia que preconitzarien l’arribada d’un Segon Imperi Galàctic.

La segona part, situada força anys més tard i amb la Fundació en ple apogeu, es titula El Mul. Ultra ser força més extensa, presenta també una trama més elaborada i amb personatges molt més fascinants: el matrimoni format per Toran i Bayta, el capità Pritcher, el psicòleg Ebling Mis, el grotesc clown Magnífico o el seu alter ego-antagonista, un mutant misteriós a qui pràcticament ningú no ha vist mai però de qui s’explica que té un poder mental capaç d’alterar les emocions humanes, denominat el Mul. Armat amb aquesta habilitat, el Mul malda per unir els regnes perifèrics de la Fundació i erigir-se en governant d’un nou Imperi. I en contra de qualsevol predicció, sembla que està en disposició d’aconseguir-ho.

De la mateixa manera que en la sèrie dels robots Asimov ens explicava primer les tres lleis de la robòtica per desafiar-les després, aquí ens ha explicat les línies mestres d’un pla infal•lible en el primer relat per narrar-nos en el segon com, a causa d’aquesta aberració impossible de preveure que és el Mul, el Pla de Seldon sembla contra tot pronòstic abocat al fracàs. L’única esperança és localitzar la Segona Fundació i posar-s’hi en contacte perquè siguin ells qui deturin els plans del Mul. Només així es podran redreçar els destins traçats per Hari Seldon.

El desenllaç del relat és una autèntica obra mestra, on Asimov ens demostra que rere la seva formació científica hi havia un esperit plenament humanístic. Rere la tecnologia, ens ve dir, sempre hi ha un cor que batega. Amb prodigiosa habilitat, doncs, relata un dramàtic acte final on assistim a la revelació de la identitat del temut Mul, un autèntic titellaire que els ha fet ballar a tots (gairebé literalment) al so de la seva melodia mental. Esborrada la pista fins a la Segona Fundació, ni els membres de la resistència els podran advertir del Mul ni el Mul podrà esborrar-los del mapa abans d’hora. Com a la fi de la primera part, aquesta cloenda ens convida a llegir (inevitablement) l’episodi final de la trilogia (Segona Fundació), on s’esdevindrà el xoc definitiu i es dilucidaran els destins de la Galàxia. Només llavors sabrem, per fi, fins on arriba la infal·libilitat de la psicohistòria i el do profètic d’Hari Seldon.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments