Haruki Murakami és un altre d’aquells eterns candidats al Premi Nobel que, un bon dia, deixen de ser-ho. O bé perquè finalment el reben i tothom alaba l’encertat de la decisió, ja que més tard més d’hora s’ha fet justícia, o bé perquè mor sense haver rebut mai el guardó i tothom es posa les mans al cap, renega dels premis i els jurats i recorda casos d’una injustícia semblant (Borges, Virginia Wolf, Joyce, Tolstoi).

Després del terratrèmol, escrita pel japonès l’any 2000 i editada a casa nostra el 2013 (Empúries, en català i Tusquets, en castellà), el mateix any que s’ha llançat al mercat internacional la seva darrera i aclamada novel·la El noi sense color, corrobora que alguna cosa passa amb Murakami. Però què? Potser, com altres grans autors, en el fons ha estat un precursor tan avançat, un autor tan original, que ha costat de començar a apreciar-lo. I no tant el públic lector (que de fet s’hi ha mostrat sempre encantat), última baula d’una cadena molt més llarga, sinó més aviat els editors i l’empresa editorial, peça fonamental de l’engranatge, puix en el fons són ells qui decideixen què val la pena d’ésser llegit i què no. D’aquesta manera, és paral•lelament a l’aparició de les últimes novetats (com l’aclamada 1Q84), que les editorials del nostre país van traduint i editant els seus llibres anteriors, com Tòquio Blues (1987), Balla, balla, balla (1988) o Crònica de l’ocell que dóna corda al món (1994).

Així doncs, llegir per primer cop enguany sobre el terratrèmol de Kobe de l’any 1995 com d’un daltabaix de dimensions apocalíptiques per a la societat japonesa, quan s’ha esdevingut fa un parell d’anys una desgràcia molt major, com fou el tsunami i posterior desastre nuclear de Fukushima, no deixa de ser d’una certa atemporalitat que incomoda. Si som capaços de passar per alt aquesta qüestió, però, no atribuïble al llibre, Deprés del terratrèmol resulta una lectura del tot recomanable, en la línia dels millors relats del mestre japonès. Com en d’altres ocasions, Murakami recorre aquest cop a la barreja de la realitat i la ficció per endinsar-se en una de les obsessions més arrelades a la seva cultura: la idea de la fi del món. Ja havia tocat el tema (a la seva manera) en una obra anterior, Despietat país de les meravelles i la fi del món (1985), però aquí la idea de l’acabament de tot resulta més protagonista. Potser pel perill sísmic permanent, potser pel trauma col·lectiu que significaren l’esclat de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, el fet és que la societat japonesa dóna des de fa molt la impressió de viure en un permanent estat de vetlla, de posseir una consciència de la finitud de les coses molt major que el món occidental. I això es trasllueix en els seus productes culturals, especialment els més populars (des del cinema de monstres, amb la rica mitologia dels Godzilla, Gamera i tota la pesca, fins al món del manga, aparegut després de la Segona Guerra Mundial i conegut a Occident sobretot a partir de l’Akira de Katsuhiro Otomo).

Després del terratrèmol està compost de sis relats curts, amb protagonistes, ambients i temàtiques ben variades. El llibre, malgrat aquesta diversitat, està travessat de dalt a baix pel nexe comú del terratrèmol de Kobe. El primer conte, “Un ovni aterra a Kushiro”, ens presenta alguns dels trets característics de la narrativa de Murakami, que anirem trobant espigolats en la resta de relats: la solitud, l’abandonament, la frustració amorosa, el sexe, la mort, la persistent sensació de buidor existencial dels protagonistes, el misteri (aquí representat per aquesta estranya caixa que Komura, el protagonista, ha de dur a Hokkaido) i, evidentment, també el terratrèmol, aquella catàstrofe exterior que ha somogut també els fonaments interiors de la societat nipona. “Paisatge amb planxa”, el segon relat, és una senzilla història, però d’una extraordinària bellesa onírica. Ens parla de la feina del senyor Miyake, un vell que es dedica a encendre fogueres a la platja amb les fustes que arrossega el mar. Junko, una joveneta que el ronda, se sent atreta pel seu foc, com una arna. Junts descobriran que la terrible solitud de la vida pot ésser compensada per una mort en companyia.

“Tots els fills de Déu ballen”, sobre la idea de Déu i el fanatisme religiós (tema que Murakami té molt present després de l’atac amb gas sarín perpetrat al metro de Tòquio per la secta Veritat Suprema) i “Tailàndia”, una mena de viatge a dins d’un mateix a la recerca del sentit de la pròpia existència, resulten potser menys sublims, però igualment apreciables. Quant a l’últim relat del recull, “Pastissos de mel”, esdevé interessant a propòsit de les confessions del propi autor a través del contacontes Junpei.

“En Granota salva Tòquio”, en canvi, es mereix un comentari a part. Si en algun dels relats llegim més a propòsit d’aquella fantasia desbordant del mestre japonès és aquí, tot un homenatge a aquell món de la mitologia finimundista dels monstres del còmic i la cultura pop a què ens referíem abans. Katagiri, un trist treballador de la Caixa de Crèdit i Seguretat de Tòquio, es troba en arribar a casa un bon dia una granota enorme que, amb tota la naturalitat del món, li diu que l’ha d’ajudar a salvar la ciutat de Tòquio d’un terratrèmol imminent, molt pitjor que el de Kobe, causat per un gran cuc que viu al seu subsòl. Farcit de referències literàries (Nietzsche, Conrad, Hemingway, Dostoievski) aquest relat és en el fons un homenatge a l’absurditat d’un dels seus autors més admirats, malgrat que no aparegui aquí citat explícitament: Kafka.

Al final, Katagiri fracassarà en la seva missió, en Granota s’enfrontarà al temible Cuc tot sol i, malgrat que aconseguirà endarrerir el desastre, la victòria serà pírrica i tindrà conseqüències nefastes: ell mateix en resultarà ferit de mort i davant els propis ulls astorats i embogits de Katagiri desapareixerà en un espectacle vomitiu que recorda als dibuixos del gran Hayao Miyazaki: el porc senglar diabòlic de La princesa Mononoke (1997), per exemple, o els espectres canviants de El viatge de Chihiro (2001), la seva obra mestra.