HERBA NEGRA (2016) – Macip Garzón

RESSENYA

HERBA NEGRA (2016) – Macip Garzón

Excel·lent novel·la per a joves que encantarà als adults, plagada (sic) de picades d’ullet a clàssics del gènere.

Autors: Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón
Títol: Herba negra
Editorial: Fanbooks
Any: 2016
Pàgines: 321
ISBN: 9788416716111
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

L’any passat, quantitativament parlant, no va ser un gran any per al gènere fantàstic en llengua catalana. Si el 2015 havien aparegut un bon grapat de novel·les de gènere, 2016, en canvi, en va veure aparèixer unes quantes menys. Una de les més interessants (ha guanyat fa poc el nostre Premi Imperdible a la millor novel·la en llengua catalana publicada el 2016), a més, es va fer esperar fins a les acaballes. Només tres mesos després d’haver-se endut el Premi Ramon Muntaner a la millor novel·la juvenil, el 23 de novembre va sortir al mercat aquesta Herba negra, la primera col·laboració entre dos autors avesats a escriure per als lectors més joves, Ricard Ruiz Garzón i Salvador Macip.

Tot sovint hem expressat la nostra contrarietat pel tema de les etiquetes des d’aquest espai, així que no hi tornarem ara. No obstant això, cal advertir de la perillositat d’encasellar la literatura per tipus, excloent-ne d’altres. La literatura, en termes absoluts, és bona o dolenta. I punt. En el cas d’Herba negra, podem afirmar que es tracta d’una novel·la molt ben escrita, entretinguda en el desenvolupament, actual en el plantejament i que es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Vaja, una bona novel·la, doncs. L’etiqueta, si de cas, respon al fet que la novel·la en alguns aspectes repeteix clixés coneguts pel lector adult, però que sens dubte el neòfit poc avesat al gènere llegirà àvidament, potser per primer cop: el tema de la diferència, el viatge de descoberta, les relacions sentimentals, la identitat sexual, la crítica social… Però cal dir que el lector adult també es trobarà recompensat amb innombrables referències a clàssics del gènere fantàstic.

El propi nom de la protagonista (que trobem només començar el llibre), Eva, i la temàtica apocalíptica del mateix, faran pensar als lectors veterans irresolublement en l’Alba protagonista del Mecanoscrit del segon origen (1974), l’epopeia pedroliana que va seduir generacions i generacions de lectors d’aquest país d’ençà la seva estrena els anys ’70. No només. El fet que la novel·la arranqui en una institució mental (un hospital), associat al fet que l’apocalipsi vingui donat per una planta, aquesta herba negra del títol, remet a un altre clàssic del gènere, en aquest cas estranger: El dia dels trífids (1962), de John Wyndham. A casa nostra la temàtica ja havia estat revisionada en un altre llibre, avui ja en vies d’esdevenir també un clàssic (modern), L’any de la plaga (2010) de Marc Pastor, el qual, val a dir, també apareix homenatjat en aquesta Herba negra.

Més enllà de les múltiples picades d’ullet, referències i préstecs, Herba negra, però, és una obra força original. La novel·la ens parla de com una planta en aparença inofensiva (la fada verda), de la nit al dia comença a proliferar descontroladament per tot arreu. Ningú en fa cas, al principi. Fins que poc a poc es descobreix el que hi ha darrere. Si en el plantejament assistim de manera controlada a l’exposició dels misteris entorn de l’herba negra, en el nus de la novel·la els autors despleguen a pler tots els temes que volen tocar, i que són una bona colla. Des del bonisme amb què la societat moderna aborda tot allò relacionat amb els cultius ecològics fins a la manipulació genètica i, de retruc, els transgènics (el cultiu de la fada verda s’assembla sospitosament als cultius intensius de soja que es duen practicant des de fa anys en la realitat).

Des del punt de vista de l’estructura, la novel·la alterna els capítols en què l’acció es focalitza en el personatge de l’Eva amb els què es focalitza en el personatge del Salva. Al principi aquesta manera de fer té més sentit, ja que realment el lector va descobrint paulatinament les coses a través del que saben els dos personatges, que és diferent. Però a partir d’un cert moment aquesta estructura perd sentit, ja que tant l’Eva com en Salva són allà mateix, fent el mateix i saben el mateix. En qualsevol cas, però, s’agraeix l’esforç per servir l’argument amb un punt més d’originalitat, que abasti també el continent, donat que el contingut és, en les seves línies mestres, força tronat.

Per altra part, les referències al Walden de Thoreau resulten una conya ecocrítica realment deliciosa. Per bé que és precisament un missatge ecologista el que hi ha en el fons de la novel·la. Ecofuturista, podríem dir. No és un gènere nou, a casa nostra. Des del relat disbauxat de Pere VerdaguerLa vedella de míster Bigmoney” (1967) fins als recents relats publicats per Males Herbes (ni més ni menys), l’ecofuturisme ha estat material literari dels nostres autors de ficció. En la línia, doncs, de l’ecofuturisme apocalíptic, Macip-Garzón semblen apostar aquí per un futur sostenible, on hi tinguin cabuda els homes i la resta d’organismes vius del planeta. Potser en el fons la resposta estigui en una mena de retorn al passat, a una societat preindustrial, com semblava apuntar Thoreau. Un retorn al jardí de l’Edèn, en definitiva.

En qualsevol cas, la resolució del llibre corre més pel terreny de l’acció que pel de l’especulació. El clímax té lloc en un complex científic amagat en el Pirineu lleidatà (per bé que la novel·la és tot un itinerari per la geografia gironina, des de la capital fins a Santa Pau, passant per Sant Hilari, Olot…) que recordarà potser un pèl massa el centre d’internament d’estudiants rebecs de la novel·la Ullals (2011), del propi Salvador Macip i de Sebastià Roig. Pel que fa al tancament de tots els fronts oberts, exigeix una llargada i unes giragonses argumentals que a més d’un lector li poden semblar que demoren la resolució més del desitjat, amb massa sacrificis heroics. I és que deixant de banda la contenció mostrada en la resta de la novel·la, els autors han apostat per un final farcit de pirotècnia i espectacularitat. Efectiu i efectista. Potser massa i tot.

Sigui com sigui, però, en conjunt la novel·la aconsegueix el que es proposa: jugar amb tòpics del gènere per bastir una obra força original i actual, amb dosis mesurades d’acció i reflexió, que sens dubte agradarà els lectors de totes les edats. Especialment els més joves, és cert, pel que dèiem abans d’ésser el primer cop que potser aborden certes situacions i que, per tant, els faran l’efecte d’ésser encara més originals. En qualsevol cas, però, la cirereta final (una nova picada d’ullet al Mecanoscrit, tal vegada?), agradarà tothom i ens convidarà amb encert a estar atents a una continuació de les aventures entorn la fada verda. Ja se sap: mala herba no mor mai…

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments