NIT (2015) – Joan Maria Arenas

Autor: Joan Maria Arenas
Títol: Nit
Editorial: Voliana
Any: 2015
Pàgines: 243
ISBN: 978-84-943631-3-9
Valoració:★★★★★

 

Havia sentit a dir coses molt bones de l’anterior novel·la de Joan Maria Arenas, L’eco del temps (2013), una inquietant història amb el temps com a epicentre del relat. Per això mateix, quan dos anys més tard va aparèixer Nit, vaig parar atenció a com la rebia la crítica. Som un país petit, de vegades molt més petit del que sembla, i la veritat és que l’enrenou suscitat per la seva aparició va ser més aviat escàs. Poca cosa més que una entusiàstica ressenya al web de referència La biblioteca del Kraken i una notícia de David Monteagudo a Núvol. Massa poc si es té en compte que Nit és, possiblement, una de les dues o tres millors novel·les de gènere fantàstic escrita en llengua catalana l’any passatAquí va, doncs, la meva llança per aquest llibre:

Com en l’ocasió anterior, Arenas ens acara de nou en aquesta obra a la problemàtica del temps. A la problemàtica de la percepció del temps. La novel·la s’estructura en cinc parts desiguals, de les quals la primera és la més extensa. Aquesta part, narrada en primera persona del singular, està protagonitzada per un pare de família que, obsedit amb la idea d’estar aïllat de l’enrenou de la gran ciutat, ha convençut la seva família per adquirir i restaurar una vella masia en un dels indrets més solitaris, primitius i foscos de Catalunya: la serralada de Carreu, al Pallars.

Perquè la seva dona i el seu fill ho trobin tot llest quan hi arribin, decideix anar-hi el dia abans i fer-hi nit tot sol. Les nits d’hivern són molt llargues, en aquells indrets… I aquesta se li farà eterna, al protagonista. No és broma. Tothom acostumat a les llums de la ciutat o de la costa queda aclaparat per la foscor d’aquell cel negre com una gola de llop. Qualsevol cosa sembla ésser possible que s’amagui en aquelles ombres pregones. De fet, alguna de les llegendes més negres del nostre llegendari més macabre s’ha forjat emparada precisament en aquella foscor (recordem Tor, per exemple). És un món primari, que amaga terrors atàvics. L’escenari, doncs, posseeix un magnetisme inigualable per ambientar-hi una història de terror com aquesta.

Amb un ritme tranquil però mai tediós, l’autor ens va duent poc a poc on vol: al terreny de l’angoixa i la desorientació. Sense referents temporals, el temps esdevé subjectiu, tant, que acaba per no significar res. Passa i no passa. D’aquesta manera, el protagonista es va obsessionant amb la idea que la nit no transcorre a fora, mentre a dins la casa sí. El món gira a una velocitat i ell a una altra. En la fosca més absoluta, només pot pensar. I precisament el pensament és el seu pitjor enemic.

Em costa acceptar-ho, però tinc por. La pitjor de les pors, la que no té motiu ni imatge. La que jo mateix m’estic creant.

La premissa és interessant, enganxa. Bé és cert que l’autor espigola alguna història paral·lela de la vida anterior del protagonista que no acaba de venir gaire a tomb, però s’excusa pel nus central de la narració i per l’estil àgil, que no s’entreté gaire en bagatel·les contextuals i ràpidament ens permet tornar al que interessa. Ara bé, al cap d’una estona de llegir sobre el particular dia de la marmota del nostre protagonista, s’esdevé el temor fundat que aquest primer acte pugui esdevenir tediós, ja que després de la sorpresa inicial, la història cau en un cert estancament (un bucle temporal, podríem dir). Molt encertadament, llavors, Arenas enceta la segona part. En aquesta nova secció, deixem estar el protagonista de la primera i veiem els fets a través dels ulls de la seva dona. El focus narratiu s’ha traslladat de l’un a l’altra i, d’aquesta forma, assistim a un temps ja viscut, però des d’una òptica diferent. Resulta interessant, ric i aconseguit (malgrat que no és una tècnica original ni nova). Amb aquest canvi de punt de vista, que a priori resulta arriscat, el ritme del relat s’accelera i, inevitablement, la lectura es torna molt més fluïda.

Els canvis de punt de vista s’alternen en la recta final i la història ens du fins molt més enllà del que podríem imaginar en un principi. De vegades he expressat al meva queixa en relats d’aquesta índole quan (la majoria de cops en el tram final) l’autor s’estén massa en detalls justificatius. No fa falta explicar-ho tot. El paranormal, el fantàstic… de vegades és bo que romanguin en terreny ignot. Inexplicats. Inexplicables. Descriure el monstre, aquell error… Però personalment no li he fet escarafalls, aquesta vegada, a una conclusió un pèl dilatada. Potser precisament perquè l’autor no s’ha trencat les banyes per fornir una versemblança impossible a un relat fantàstic.

Com han fet notar alguns, és cert que podem trobar en aquest relat algunes pegues. Incoherències. No hi deu haver res més difícil, segurament, que escriure sobre paradoxes temporals i no caure en contradiccions. Però si suspenem la nostra visió crítica el punt just per saber gaudir del relat sense parar gaire atenció a aquests detalls, la sensació és molt plaent. Si, en canvi, pretenem que al final tot resti lligat i ben lligat és possible que quedem decebuts. Menció a part, en canvi, les insistents errades ortogràfiques que poblen el text: aquell ús incorrecte del relatiu “què”, aquella mania en el “vàries” en comptes del “diverses”… fan mal a la vista. Una repassada a temps per un bon corrector (un d’humà, d’aquells que estudien a les facultats i es treuen títols per a això) hauria estat d’agrair. Una llàstima, en aquest aspecte.

No descarto que en una segona lectura, amb una visió més crítica, l’efecte no sigui tan enlluernador. Però amb l’experiència d’aquesta primera i, de moment, única aproximació, no puc sinó recomanar molt-molt la lectura d’aquest llibre.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 292 posts and counting.See all posts by dgenis

4 thoughts on “NIT (2015) – Joan Maria Arenas

  • 29 d'abril de 2016 at 17:15
    Permalink

    Molt interessant la teva ressenya. Gràcies. Al final un acaba escrivint per a un mateix, cercant històries i paisatges molt concrets que no trobes en altres llibres. Si hi ha un sol lector amb sentit crític al que li ha agradat la història, en aquest cas tu, objectiu assolit. Tota la resta no deixen de ser petites victòries i èxits efímers que en el millor dels casos cauen en l’oblit. Com el temps, és tot tan relatiu!

    Reply
    • Daniel Genís
      29 d'abril de 2016 at 21:01
      Permalink

      Moltes gràcies pel comentari, Joan Maria. Em sembla ben interessant i honest el teu punt de vista sobre l’acte d’escriure. Però t’equivoques en una cosa: no hi ha només UN lector amb sentit crític a qui hagi captivat Nit. Pel cap baix som dos. I sé de bona tinta que algun més està en procés de llegir-se-la arran d’aquesta ressenya 😉
      Espero amb ganes la teva propera novel·la!

      Reply
      • 30 d'abril de 2016 at 0:32
        Permalink

        Tens raó. Però em referia a un lector com a mínim. Per cert, quina coincidència, avui he estat en contacte amb dos persones amb el cognom Genís: tu i un anestesista amb el que he estat operant pel matí.

        Reply
        • Daniel Genís
          30 d'abril de 2016 at 8:42
          Permalink

          Estic convençut que n’acabarà tenint un munt de lectors, si mica en mica se’n parla. Però això costa, en aquest país, i més en literatura “de gènere”.
          Els Genís (de cognom) no som gaires, que sàpiga. Els que conec són tots de l’Empordà: Pau, Castelló d’Empúries… i Figueres, on precisament hi ha un Genís (amb el qual no tinc res a veure) que és metge.

          Reply

Deixa un comentari