DRÀCULA. LA NOVEL·LA I LA LLEGENDA (2001) – Clive Leatherdale

Autor: Clive Leatherdale
Títol: Dràcula. La novel·la i la llegenda (Dracula: The Novel & the Legend)
Editorial: Gregal
Any: 2015 (2001)
Pàgines: 351
ISBN: 9788494389863
Valoració: ★★★★

 

He de llegir més assaig. Aquesta és la conclusió última després d’haver enllestit aquesta petita meravella que ens aproxima l’editorial Gregal. Dràcula. La novel·la i la llegenda, del britànic Clive Leatherdale, és una d’aquelles peces que qualsevol amant de la literatura hauria de llegir. Ja no diguem els amants del terror gòtic i en especial de la literatura de vampirs! Els assidus al blog ja saben que aquí som molt de vampirs i que tenim una debilitat especial per al terror més clàssic. Així doncs, aquesta lectura resultava inexcusable i, inevitablement, estava condemnada també a merèixer els nostres més encesos elogis. Però anem a pams.

El llibre comença amb una nota de l’autor on ens diu que l’any 2001 va decidir publicar una tercera edició de l’assaig, revisada, a causa de l’aparició de nous estudis amb enfocaments nous sobre el llibre de Bram Stoker. Alguns d’aquests enfocament corroboraven algunes de les coses que havia dit anteriorment i d’altres els posaven en dubte. Era necessària, doncs, una tasca d’actualització dels materials si aquest llibre volia continuar esdevenint un referent acadèmic (s’ha traduït a diversos idiomes i es recomana a moltes universitats) en la literatura sobre el comte. És aquesta tercera i última edició la que ha estat traduïda amb brillantor per Albert Beteta.

El llibre s’estructura en tres parts força homogènies. A la primera, titulada “Els orígens”, Leatherdale, al llarg de cinc capítols, ens fa una semblança “biogràfica” del protagonista vampíric de la novel·la d’Stoker. En primer lloc, recull totes aquelles notícies antropològiques de societats familiaritzades (més o menys) amb l’estranya criatura, subratllant la importància de l’ancestral connexió que estableixen entre la sang i la vida (o el poder). Des d’Orient a l’Àfrica, des d’Amèrica a Europa, des de Plató a l’actualitat no hi ha un pam de net, ni en l’espai ni en el temps. El vampir és present a totes les cultures, a totes les èpoques.

Ja més centrats en Europa, Leatherdale s’entreté a posar de relleu les relacions entre el vampir i el cristianisme, una de les fonts més evidents d’Stoker, que l’interpreta com una figura autènticament anticristiana. El per què de la nit, els alls, els miralls, les maneres de destruir-lo, etc. també són objecte d’anàlisi aquí per part de l’autor. Una informació curiosa és que el folklore britànic no era precisament gaire procliu a les llegendes vampíriques. De fet, el vampir hi arriba a través de la literatura continental. D’aquesta manera l’autor fa una interessant anàlisi a propòsit del moviment literari que va donar major rellevància al monstre: el Romanticisme.

Amb profusió però sense enfarfegar, i sempre procurant tenir present que el llibre va dirigit a un públic ampli, l’autor fa un repàs als precedents literaris de la bèstia d’Stoker. He de reconèixer que m’han sorprès algunes analogies, i que mai havia sentit a parlar d’algunes de les fonts, per la qual cosa aquest apartat m’ha resultat especialment apreciable. Evidentment, també he retrobat vells “coneguts” del gènere (però no per això ha estat menys grat) com Keats, Hoffman, El vampir (1819) de Polidori (amb el consegüent paral·lelisme amb Frankenstein de Mary Shelley, gairebé parits alhora i al mateix lloc) o la Carmilla (1872) de LeFanu.

Un cop hem abordat la biografia del monstre en el folklore, Leatherdale ens proposa posar al dia la vida de l’autor de la novel·la. De Bram Stoker és curiós, però no se’n tenen tantes notícies com podria fer suposar la popularitat de la seva millor obra. En qualsevol cas, resulta un periple interessantíssim deixar-se dur de la mà per l’autor d’aquest assaig. Ens trobarem, si ho fem, que Stoker no va ser ni de bon tros un sant, ni un prodigi, ni un home de gran determinació. Va tenir poc èxit, fou feble de caràcter, masclista, tossut i faldiller. O almenys així ens el presenta Leatherdale, que confegeix unes pàgines (i de fet és una sensació que s’expandeix per tot el llibre) desmitificadores i gens dolces d’Stoker. No hi ha admiració per la persona, malgrat que sí, evidentment, per la seva obra. Almenys per Dràcula.

Ningú no va afirmar que fos un “gran” escriptor. Stoker era un home extremista que oscil·lava entre romanços sentimentals que feien patir el lector i l’exploració de mons sobrenaturals que sempre estaven a un nivell molt superior.

No em preguntin per què, però aquestes pàgines m’han semblat de les més valuoses del llibre, almenys per abordar amb major confiança les següents, ja que algú capaç de mantenir una mirada tan crítica sobre l’objecte estimat del seu estudi bé es mereix que confiem en la seva objectivitat. Pensant que llegiria una hagiografia, m’he trobat gratament sorprès per un llibre autèntic i crític, de mirada lúcida i desmitificadora. Així doncs, el geni incommensurable d’Stoker és jutjat en la seva justa mesura: no era un gran escriptor, ens diu Leatherdale, el seu estil no era res de l’altre món; el que el va fer immortal va ser la seva increïble facultat imaginativa.

El darrer capítol d’aquesta primera part es dedica a resseguir els precedents històrics del nostre comte. S’ha parlat molt de Vlad Tepes, János Hunyadi, Elizabeth Bathory… com a referents reals del nostre vampir fictici. Amb el mateix pols ferm que en el capítol anterior, Leatherdale desbudella què hi ha de cert i què no en cadascun dels casos. És el capítol més esborronador del llibre, a fe, ja que a diferència de la resta, aquest fa referència a innombrables atrocitats reals, comeses per monstres ben reals, també. Però això no treu que la majoria de vegades no foren coneguts per Stoker. De fet, aquest capítol resulta inexcusable per depurar d’incongruències i tòpics infundats el mite.

La segona part de l’assaig, titulat “Dramatis personae”, està compost de tres capítols. Resulten uns capítols clau per entendre tota la complexitat que hi ha en la novel·la, des dels orígens i, especialment, fins al final. L’autor s’hi entreté a descabdellar la personalitat dels personatges principals de la novel·la d’Stoker: Jonathan Harker, Van Helsing, etc. És aquí on recomanem que llegiu atentament la hipòtesi de què es fa ressò l’autor d’aquest llibre, a propòsit de la mort final del comte vampíric. És realment mort, Dràcula? Quin és el veritable paper d’un dels personatges més secundaris i aparentment insignificants de l’obra, Quincey Morris?

Possiblement el comte es va dissoldre just a temps i en adonar-se que havia escapat per ben poc va preferir retirar-se a l’espera que Stoker el ressucités en una seqüela.

Aquesta segona part ja ha insinuat alguns dels aspectes més coneguts, a nivell metafòric, de la novel·la: la seva simbologia sexual. De fet, el repàs al final del vuitè capítol dels personatges femenins, Lucy i Mina, encara ja la qüestió de la naturalesa sexual de la novel·la, que protagonitzarà l’últim apartat.

“Perspectives”, la conclusió del treball, està format per cinc capítols més. Els primers compassos serveixen per posar de relleu totes aquelles interpretacions que, des de l’òptica del psicoanàlisi, s’han anat fent dels diferents elements de la novel·la: el petó (coit), la sang (semen), l’estaca (fal·lus), etc. És de sobres coneguda l’afició de Freud a trobar referències sexuals en gairebé tot. En una novel·la tan clarament connotada en aquest aspecte (només cal recordar el Nosferatu de Murnau) les seves idees són una font inesgotable.

No content amb dames voluptuoses que exhalen l’alè sobre el coll de Harker i Godalming martellejant Lucy fins a fer-la arribar al clímax, Stoker s’atreveix a descriure una fel·lació. La sang, per descomptat, no surt “a raig” i Mina no és capaç de descriure el que s’ha empassat, però ja ens ha dit que és com la “llet”.

Costa imaginar la reacció del reprimit Stoker davant de lectures com aquesta de la seva obra… Personalment, les aproximacions des d’aquesta òptica no m’han acabat de seduir gaire mai, així que no són els capítols que he apreciat més. No obstant això, és una qüestió estrictament personal i cal dir que Leatherdale actua de manera ben sistemàtica i raonada en aquests capítols, per la qual cosa no desmereixen en res la resta del llibre.

En la mateixa línia, els capítols finals serveixen al propòsit de constatar les manipulacions que ha sofert el mite de Dràcula (o més ben dit, el mite vampíric en general, del qual aquesta novel·la és l’exemple més reeixit i popular) al llarg del segle XX: el marxisme, el nazisme, l’ocultisme, etc. Fins i tot les possibles (i sorprenents) connexions amb el tarot i el sant Graal! Un epíleg i una bibliografia seleccionada clouen aquest extraordinari treball que cap amant exigent dels vampirs (abstinguin-se’n els fans adolescents de subproductes crepusculars) pot deixar passar. I ara, per primera vegada, també en llengua catalana. Donat que inexplicablement no n’existeix traducció a l’espanyol, resulta encara més imprescindible. L’enhorabona, doncs, a l’editorial Gregal per la bona pensada;  són notícies així que donen ganes de dir.

lectura patrocinada per:
logo-editorial-gregal-150x150
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 285 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari