LA BARCA D’ISIS (1933) – Joan Oller

Autor: Joan Oller
Títol: La barca d’Isis
Editorial: Males Herbes
Any: 2014 (1933)
Pàgines: 220
ISBN: 9788494188817
Valoració: ★★★★

 

Aquesta novel·la va ser publicada per primera vegada l’any 1933. El seu autor, Joan Oller, fill de Narcís Oller, hi va fer un hàbil retrat de la Barcelona benestant de l’època d’entreguerres. Les seves llums i, sobretot, les seves ombres. A la contraportada, molt encertadament, s’hi fan notar les semblances amb una altra novel·la apareguda aquells mateixos anys, Vida privada (1932), de Josep Maria de Sagarra. Si aquesta darrera, però, s’ha convertit (per mèrits propis) en un clàssic, l’altra va caure inexplicablement en l’oblit. Fins que l’any passat l’editorial Males Herbes va tenir la bona pensada de rescatar-la’n. Autors novells, clàssics estrangers no traduïts al català i reivindicació d’obres catalanes que no han tingut èxit. Aquests són els principis fundacionals al voltant dels quals pivota el joc editorial de Males Herbes. La barca d’Isis, evidentment, cal incloure-la en l’últim apartat: és la reivindicació d’una obra que, a causa potser d’alguna fatalitat kàrmica, ha anat passant sense pena ni glòria pels anals de la nostra literatura. Fins avui dia.

El llibre, número 10 de la col·lecció “Distorsions”, segueix els estàndards de qualitat habituals de l’editorial. Si de cas, aquesta vegada, però, s’ha tingut el detall d’incloure-hi un pròleg, titulat “Enlluernats i esperitats”. Potser per tractar-se d’una obra històrica, aquesta necessitat era més palmària que en d’altres ocasions. Un encert majúscul, que dignifica el llibre. Malgrat la seva brevetat, és de lectura inexcusable. La tasca de confeccionar-lo va recaure en Sebastià Roig, historiador del gènere fantàstic (Els malsons dels nostres avis, El futur dels nostres avis) i prolífic novel·lista (El cogombre sideral, Mugrons de Titani, Ullals, etc.).

Joan Oller i Rabassa, sense desviar-se del realisme psicològic que havia mamat a casa de petit, retratava la fal·lera esotèrica que s’estenia des de la Bonanova i Sant Gervasi fins a Horta i la Placeta de Sants.

Naturisme, ocultisme, esoterisme, espiritisme, la lectura de les línies de les mans, els somnis premonitoris, hipnotitzadors, mèdiums… fins i tot el vegetarianisme apareix en aquesta corrua d’excentricitats que afecten la vida dels protagonistes de la nostra novel·la, tots representants de la classe alta barcelonina. Aquesta societat que s’aproximava amb un cert esnobisme a les ciències ocultes, alternatives a les convencionals i que, en el fons, es movia més per curiositat o ànim de provocar que no pas per convicció. Per això gairebé tots els personatges, en major o menor mesura, s’hi mostren escèptics en algun moment donat, la qual cosa exaspera sempre Dionís Ribera, el mestre hermètic. Ribera és una mena de gurú, un xaman sanador, un espiritista iniciat que posa en contacte els seus amics amb hipnotistes, mèdiums, sensualistes i demés freaks quan necessiten solucionar qualsevol de les seves foteses. Ara bé, Ribera es pren ben seriosament la seva ciència i no s’està d’advertir contra els falsos practicants els seus ingenus amics, més preocupats per aconseguir solucions fàcils que per les explicacions sobre el karma, l’equilibri còsmic i les vides futures de Ribera.

Vós, com jo, com tots els mortals, no som sinó tripulants de la gran barca que Isis dirigeix!… La barca invisible, la barca dels milions d’anys, en la qual naveguem, a través de la vida i de la mort, cap a la llum d’Osiris, que és la llum divina, la Unitat.

Si al principi apareixen molts personatges, mica en mica es va individuant l’acció de la novel·la i anem centrant-nos en un dels “deixebles” de Ribera, Soter Feliu. Soter representa el burgès amb tots els vicis propis de la seva classe: la gasiveria, el masclisme, la voluntat de domini, freqüenta bordells i, per sobre de qualsevol altre, la ira. Precisament la violència i el mal caràcter que el persegueixen no paren de procurar-li fracassos a la vida, que ell no afronta lúcidament, sinó buscant enemics exteriors. I remeis exteriors, com l’espiritisme. Precisament, d’una d’aquestes experiències Soter en treu l’esbojarrada idea que ell és la reencarnació d’un malvat bucaner, Braç de Foc, un personatge literari. Ribera, que paradoxalment representa l’home de ciència (malgrat que sigui alternativa), apel·la al seu seny i prova de treure-li aquesta idea del cap, però no ho aconsegueix, ja que Soter és una personalitat absolutament desequilibrada. No té remei.

Lluiteu contra vós mateix, contra una passió que no és pas, pròpiament, la d’un bucaner; contra la vostra avarícia.

El final (val a dir que tan bellament escrit com repugnant) es veu a venir només que atenguem als principis del determinisme científic. Efectivament, tal i com Sebastià Roig apuntava breument en el pròleg, aquesta novel·leta no és sinó un altre retrat psicològic d’una passió ben humana i gens espiritual (l’amor als diners). El seu pare, Narcís Oller, ja havia escrit sobre l’avarícia en algunes de les seves cèlebres novel·les, com ara L’escanyapobres (1884) o La febre d’or (1890-1892), amb les quals manté algunes evidents analogies aquesta del seu fill. Però la referència que llegim en La barca d’Isis a “la ciència positiva”, és a dir, al positivisme, ens l’aproxima molt més a l’obra més plenament Naturalista del seu pare, La bogeria (1899). Que potser l’avarícia no acaba duent al pobre Soteres a la bogeria? La truculència del final no és sinó un tret més d’aquest realisme extrem que havien preconitzat ja feia uns anys Zola i el moviment del Naturalisme i al qual, passat de moda i tot, apel·la encara Joan Oller.

Cal acordar que la novel·la, en alguns punts, peca d’ingènua i que el final és moralista, la qual cosa no fa sinó aproximar Joan a la prosa del seu pare. Però si en Narcís això era un llast que encara avui ha d’arrossegar quan se l’estudia, per la prosa del fill no és un problema tan carregós. L’escepticisme i el to desenfadat amb què es refereix a tot l’assumpte li resta la transcendència que de vegades teníem la impressió que el seu pare volia insuflar en les seves històries. Així doncs, personalment m’ha fet l’efecte que la seva escassa pretensió és la major virtut d’aquesta novel·la, que més enllà de retratar unes conductes socials que de ben segur devien ser molt pròpies d’aquelles classes benestants, només busca entretenir i divertir el lector. I tot això amb una llengua viva, suggeridora i carregada d’ironia. Molt notable.

 

 


Aquesta ressenya l’he elaborada a partir de la que vaig publicar originalment el 13 de maig de 2015 al web FantàstiK.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari