Corria l’any 1984, el de la profecia orwelliana, quan un jove autor de ciència-ficció anomenat William Gibson va publicar Neuromancer –Neuromàntic, en català. Llavors, però, el perill ja no es trobava en els mitjans convencionals, sinó en una inquietant realitat virtual: les xarxes. No era el primer que escrivia Gibson; ni tan sols era la primera novel·la del denominat subgènere del ciberpunk, però el fet és que la seva publicació va ocasionar un autèntic terratrèmol literari i va quedar, justament o injusta, com l’obra fundacional de tot aquest gènere.

Amb els anys, Neuromàntic, lluny de perdre vigència, l’ha guanyat, esdevenint un llibre de culte i un referent inexcusable per entendre l’evolució de la literatura distòpica i la ficció especulativa, amb influències que van molt més enllà del terreny estrictament literari. Música, disseny, tecnologia… Fins i tot el món dels videojocs beu d’aquesta novel·la. Quan el professor Louis Lemkow, que es va encarregar de prologar la traducció al català de l’any 1988, deia que els elogis al llibre “per bé que justificats, han estat gairebé excessius”, segurament no es podia imaginar que quaranta anys més tard continuaríem imaginant els horrors del futur igual com ens el pintava William Gibson a la seva novel·la.

William Ford Gibson, nascut el 17 de març de 1948 a Conway, Carolina del Sud, EUA, va créixer al sud-oest de Virgínia. Després d’abandonar el batxillerat el 1967, va viatjar al Canadà, on es va establir. Va començar escrivint relats curts, molts d’ells publicats a la popular revista Omni de ciència-ficció i fantasia. És el cas de “Johnny Mnemonic”, “New Rose Hotel” i “Burning Chrome”, contes relacionats pel que fa a personatges o esdeveniments amb l’univers del nostre llibre. Neuromàntic (1984), la seva primera novel·la, ens planteja de forma absolutament revolucionària una història detectivesca a cavall del món físic i el món virtual, en un futur cada cop més proper –el del segle XXII– on coexisteixen intel·ligències artificials,  magnats de grans corporacions comercials que controlen la societat i hackers informàtics al servei del millor postor –autèntics cibercowboys d’aquest wild west postmodern.

Gibson ha tornat a l’univers de Neuromàntic en un parell d’ocasions més, a Count Zero (1986) i a Mona Lisa Overdrive (1988) –totes tres novel·les configuren el que s’ha anomenat la Trilogia de l’Sprawl–, però tot i la bona acollida del públic i la crítica, no ha aconseguit mai més repetir l’èxit de la seva primera novel·la.

Amb la publicació de Neuromàntic, Gibson es va convertir –gairebé podríem dir que sense voler-ho– en el màxim exponent del que es donaria a conèixer com el moviment ciberpunk, una mena de subgènere dins de la ciència-ficció, aparegut aquells inicis de la dècada dels ’80, i que combinava perfectament la sensibilitat cínica i dura de la música “punk” amb la tecnologia cibernètica futurista. No havia nascut del no-res. Tenia les arrels en el moviment de la “New Wave” dels ’60 i ’70, quan escriptors com Philip K. Dick o J.G. Ballard es van proposar allunyar-se de les visions excessivament utòpiques de la ciència-ficció anterior i aproximar-se a la cultura de les drogues, la tecnologia i la revolució sexual. La seva influència ha estat enorme i  podem rastrejar-la fins a obres d’autors actuals com Pat Cadigan, Neal Stephenson, Richard Morgan o Ian McDonald, entre d’altres.

El ciberpunk no només ha sobreviscut en el temps, sinó que s’ha vigoritzat, perquè ha sabut oferir una visió postnacional i globalitzada de la societat en la qual aquells que saben com manipular la informació estan al capdamunt, una visió del món que ha anat cristal·litzant amb el temps i ha esdevingut, a mesura que passaven els anys, de major actualitat. En una entrevista de l’any 2012 al diari El País, William Gibson deia que “les nostres ideologies són reaccions a les nostres tecnologies. Marx responia a la realitat de la industrialització”. A què respon Neuromàntic, sinó a la realitat de la informatització? Potser per això mateix avui sigui una obra que fins i tot s’entén més bé que no pas en el moment que es va publicar. Gairebé fa mal de dir, però el futur de Neuromàntic ja no ens és tan llunyà. Ni tan estrany.