Ciència-ficció i fantasia a les aules (III). La dignificació del gènere en els estudis postobligatoris

Fins ara, en aquesta sèrie d’articles, ens hem ocupat de la presència del fantàstic únicament en les aules de Primària (la importància dels valors intrínsecs a aquesta literatura lligats a la idoneïtat de fer llegir fantàstic als alumnes més tendres) i Secundària (la pertinença d’emprar aquest tipus de llibres com a esquer per no perdre lectors en una edat on s’ha assenyalat que molts lectors deixen de ser-ho). Però, i més enllà? I en el Batxillerat? I en els estudis superiors? La literatura fantàstica és una excel·lent eina per a docents de Primària i de l’ESO, però no ens podem limitar a deixar-ho aquí. 

Per això he volgut dedicar aquest últim article a parlar de la recepció de la literatura de gènere més enllà dels estudis obligatoris.

El drama de les lectures prescriptives…

Els professors de llengua catalana i literatura a Batxillerat tenen una tasca realment titànica. Creieu-me, sé de què parlo: han de combatre el desànim lector amb una bateria de lectures prescriptives que, molts cops, responen a criteris diversíssims, però que rares vegades tenen a veure amb els gustos dels adolescents. Sovint la tria respon a oportunitat del calendari (els famosos “Anys” sovint fan l’efecte de ser una bona excusa per encolomar entre el llistat de lectures algun autor o autora dels quals se celebra l’efemèride), tradició (aquells noms sacrosants que cap crític té els nassos de jubilar definitivament), etc.

Víctor Català, per posar només un exemple, és una autora magnífica, sublim. L’escalenca representa amb la seva novel·la Solitud un dels exemples més importants de prosa en la nostra llengua al segle XX, però podríem discutir molt si els alumnes de 17 anys són capaços de gaudir de la seva lectura. Que no és aquesta la finalitat que es busca amb la tria d’aquest llibre? Mmmm… podríem discutir també si això hauria de ser així. La literatura, en últim terme, ha de produir benestar, emocionar, somoure’ns. Si no ho aconsegueix, alguna cosa falla. Si Solitud, o El cafè de la Marina, o… no provoquen els nostres adolescents potser és perquè (simplement) encara no estan llestos per gaudir aquestes obres.

La lectura de qualitat exigeix, i en una societat poc procliu als esforços, això és un problema. No ho solucionarem obligant a la lectura d’aquests llibres sense haver fet recórrer als nostres alumnes un camí més llarg, que va de la lectura per gust a la lectura dels clàssics, també per gust. En fi, és el drama de les lectures obligatòries, que desmotiven lectors. Potser una manera d’aconseguir-ho seria ser menys conservador en les tries, sense renunciar a la qualitat, és clar. M’explico: no seria molt més senzill trobar la complicitat de l’alumne en la lectura d’Andrea Víctrix que no pas de Bearn o la sala de les nines, per esmentar només una altra obra “canònica” del mateix autor? La transgressió és, sens dubte, un dels valors amb què es pot captar més l’atenció dels joves i, en la diatriba d’aquests dos títols, personalment em sembla que no hi ha color.

El friqui vs. el crític

La literatura fantàstica, però, no s’hauria de quedar només en això, en la funció d’esquer dels més joves. La literatura fantàstica és una part fonamental de la Literatura. En altres latituds ja fa temps que se n’han adonat i està suficientment reivindicada. A casa nostra, malauradament, les coses (com tantes altres) van un xic més a poc a poc… Només cal veure els plans d’estudis dels graus de Filologia catalana (em temo que calcats del que devia cursar jo, en les extintes llicenciatures): el fantàstic i els seus màxims representants segueixen essent uns proscrits i quan resulta inexcusable parlar d’un Perucho, un Calders o un Pedrolo, quasi es passa de puntetes pel seu conreu del fantàstic. Com si cap d’ells s’hi hagués compromès a fons i fos tan sols una excusa per esquivar la censura. Tothom qui conegui la seva vida una miqueta sap que això no va ser així i que Pedrolo, per exemple, era un gran coneixedor dels clàssics universals de la ciència-ficció, amb la qual va especular de manera magnífica i complexa (molt més enllà del Mecanoscrit).

Seria, doncs, un error garrafal considerar la literatura fantàstica com una literatura exclusivament per a joves. Això la menysvalora i en el fons empobreix el conjunt de la literatura del nostre país. I fa que els lectors, a mesura que creixin, abandonin aquest gènere, o pitjor encara, abandonin la nostra llengua per passar-se al castellà, que sí que els ofereix una suculenta oferta d’obres fantàstiques per a adults.

Així doncs, què cal fer? Cal reivindicar i dignificar el gènere. I en aquest terreny la crítica literària i els estudis universitaris hi tenen molt a dir. Cal que la literatura fantàstica sigui capaç de transcendir el terreny del friquisme per atènyer el de la Literatura, del qual no s’havia d’haver desplaçat mai. El friqui és un fan acrític de qualsevol producte, moltes vegades d’un valor artístic qüestionable. El crític és algú amb coneixements i formació capaç de jutjar aquella obra en el conjunt de la literatura, independentment d’altres consideracions.

Malgrat el que deia abans, però, cal constatar que els últims anys les coses cada vegada s’estan normalitzant més, en aquest terreny. Cada dia més professors universitaris descobreixen (o s’atreveixen a usar) llibres de ciència-ficció, fantasia i terror sense manies per aconseguir que els seus alumnes desenvolupin l’hàbit lector o aprofundeixen en altres coneixements, també en nivells d’ensenyament superior.

Per exemple, des de la Universitat Pompeu Fabra, es va realitzar durant diversos anys (just els posteriors a l’estrena cinematogràfica de Peter Jackson) un curs dedicat a analitzar l’obra de Tolkien que suposava crèdits acadèmics. No es tractava d’una reunió per passar l’estona jugant a rol entre un grapat de friquis, sinó d’una aproximació seriosa i des de diversos punts de vista dels aspectes més erudits d’un autor immens i d’una obra que ha exercit una influència grandiosa en la literatura d’occident (més enllà de la pel·lícula). Només cal fer un cop d’ull al programa i al professorat que la impartia per veure que això era així: Des de Francesc Parcerisas parlant de la tasca de traducció de El senyor dels anells fins a Lola Badia analitzant les semblances entre l’obra de Tolkien i la novel·la medieval El cavaller verd. Una autèntica plantilla de luxe! Desgraciadament, el curs va tenir només 3 edicions (val a dir que molt exitoses), però entre el Pla Bolonya i les retallades va acabar-se suprimint.

Tolkien, però, dóna per a molt. L’exemple més recent el vam tenir el mes d’octubre de 2016 a Barcelona, on es va celebrar una important convenció europea de ciència-ficció i fantasia, l’EuroCON, a la qual precisament, entre les diverses conferències que es van impartir, n’hi va haver algunes que van aprofundir en el valor de la seva obra com a instrument pedagògic. I va resultar molt interessant descobrir la quantitat de recursos educatius que la Tolkien Society anglesa té penjada a la seva pàgina web, dirigida especialment als docents. Caldria prendre’n exemple.

Encara en l’àmbit universitari, una altra iniciativa que vaig conèixer fa poc i que m’ha semblat també molt interessant, té a veure altra vegada amb la literatura de fantasia, però en aquest cas força més actual. Em refereixo a l’experiència de la professora de la UAB Sara Martín amb Harry Potter. La professora Martin es va fer famosa per haver creat una optativa de quart curs al grau d’Estudis Anglesos, l’any 2013-14, titulada ‘Estudis Culturals en Anglès: El cas Harry Potter’, on analitzava amb un grup de 30 estudiants, absolutament entregats, el fenomen. El temari era molt extens, però l’experiència va ser un èxit majúscul. La construcció de l’heroi, el paper de les dones, la màgia, les dificultats en la traducció, etc.

Si a algú li sembla interessant, també pot trobar informació per la xarxa d’aquest curs així com nombrosos enllaços a articles que ha escrit Sara Martín sobre el tema. O, si ho prefereix, la pot anar a saludar en persona el proper desembre, ja que participarà també a Barcelona a la PotterCON, on impartirà una conferència sobre la figura de Syrius Black.

No en l’àmbit pròpiament universitari, però sí en el que podríem qualificar d’estudis superiors, tenen lloc d’altres iniciatives semblants. Acabo amb un parell de mencions: en primer lloc, els diversos cursos sobre literatura fantàstica que des de fa ja diversos anys està duent a terme Ricard Ruiz a l’Ateneu barcelonès, en el marc de l’escola d’escriptura, amb una gran acceptació per part dels estudiants, de totes les edats, però sobretot joves. “Hereus de la generació Potter” en diu ell. També, des de l’escola d’escriptura creativa, en aquest cas de Girona, Sebastià Roig dignifica el gènere fantàstic amb els seves classes a joves escriptors.

Cloenda

Avui en dia, la tasca de fer periòdicament crítica literària de manera especialitzada de literatura fantàstica recau a Catalunya de manera exclusiva en mitjans com aquest, absolutament amateurs. Malgrat que tots els tripulants som gent de lletres, en alguna de les seves diverses facetes (escriptors, professors, etc.), no hauria de ser així. Haurien d’existir de manera molt més orquestrada, seriosa, institucionalitzada (professionalitzada), publicacions per destriar el gra de la palla en el món de la literatura catalana de gènere fantàstic.

Antoni Munné-Jordà, Margarida Aritzeta, Carme Torras, Montserrat Galícia, Salvador Macip, Víctor Martínez-Gil, Ricard Ruiz, Jordi de Manuel, Sara Martín, Lola Badia, Sebastià Roig, Alfons Gregori… són noms a tenir en compte en aquesta tasca de dignificació i, en últim terme, de normalització del gènere. També nous editors i editorials miren de sumar-hi esforços. Però s’ha de reconèixer que encara som lluny de les literatures serioses, en aquest aspecte. I no és una qüestió de quantitat de parlants. Ni tan sols de política. És només qüestió de creure-s’ho o no.

Unes lleus pinzellades, però em sembla que prou significatives, per fer veure que el fantàstic pot ser un bon gènere per a l’inici en la lectura, però no només. També pot ser un bon gènere per a qualsevol tipus de lector. De qualsevol edat.

 (II) Gaudir llegint a Secundària


He de donar les gràcies a una sèrie de persones, a les quals he consultat tant per a l’elaboració de la conferència “Gaudir llegint: La literatura fantàstica a les aules” com per a l’elaboració d’aquest article, i a les quals dec un munt de coses valuoses que han servit per enriquir el que dic aquí: Salvador Macip, Ricard Ruiz Garzón, Jordi de Manuel, Miquel CodonyEloi Puig, Antoni Munné-Jordà, Sebastià Roig, Lola Badia, Sergi Viciana i Sara Martín. Sense la seva experiència, el bo que hi ha en aquests articles seria molt menys.

 

Compra els teus llibres online a





Ens ajudes amb una donació?