ENXARXATS (2017) – Carme Torras

Autor: Carme Torras
Títol: Enxarxats
Editorial: Males Herbes
Any: 2017
Pàgines: 423
ISBN: 9788494587771
Valoració: ★★★★

 

Recent sortit del forn, Males Herbes ens serveix l’última novel·la de Carme Torras, aquesta distòpia (o potser no?) de títol ben suggeridor: Enxarxats. L’autora, doctora en informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), és tot un clàssic en això de la ciència-ficció a les nostres lletres (posats a destacar-ne un títol, podem recordar, per exemple, la premiada novel·la La mutació sentimental). Però l’obra, en canvi, no és clàssica, convencional ni servil (resultaria impossible de concebre tenint en compte que qui l’ha parit és l’editorial de les cobertes verdes). Des de bon començament, Torras ja ens deixa ben clar el pa que s’hi donarà, amb dues citacions que descol·loquen i, alhora, ens situen en unes coordenades literàries molt concretes i que ens acompanyaran al llarg de tota la novel·la: si El Llibre d’Amic de Vinyoli ens remet (via la referència inclosa en el títol a Ramon Llull) a la literatura catalana, el Joc de l’Ender d’Orson Scott Card és la proclamació alta i desacomplexada que som davant d’una obra de gènere fantàstic.

El llibre, situat en un present immediat amb regust a futur proper (a l’estil Black Mirror) transcorre en diversos moments diferents, protagonitzats per dos personatges diferents. Tot i que al principi pot resultar un pèl desconcertant, no resulta complicat, un cop ens hi habituem, submergir-nos en el joc literari que ens proposa l’autora. Enxarxats és la història d’una professora universitària, la Júlia, que torna dels Estats Units a Barcelona per substituir una col·lega a la qual amb prou feines coneix, l’Ariadna Mestres, que s’ha jubilat. En prendre possessió del despatx de Mestres, però, la Júlia aviat s’adonarà que en la memòria del seu ordinador hi ha uns antics arxius, que semblen pertànyer a la seva predecessora. En no aconseguir posar-s’hi en contacte, i vençuda per la curiositat, començarà a tafanejar-hi i, gairebé sense adonar-se’n, en suplantarà la identitat, precipitant d’aquesta manera una sèrie d’esdeveniments que, malgrat puguin semblar-ho, en realitat no tenen res de casuals.

El camp de treball de la Júlia és la robòtica, igual que el de Carme Torras (de fet, tot el que fa referència a les digressions al voltant del món universitari fa l’efecte d’ésser inspirat en aspectes biogràfics de qui ho ha escrit, fins al punt que la protagonista sembla autènticament una alter ego de l’autora, molts moments). El seu projecte estrella és anomenat “robots a les aules” i, com el nom indica, pretén implementar la figura d’acompanyants o vetlladors robòtics a les aules per tal de prestar un suport afegit als alumnes amb algun tipus de dificultat. Malgrat que aquest projecte i la feina que duia a terme Mestres no semblin tenir res a veure en un principi, aviat descobrirem que sí, que estan relacionats. Estranys missatges d’un programari desconegut anomenat SPiDeR, coincidències inversemblants, sospites cada cop més paranoiques… La Júlia començarà a dubtar si realment els missatges van dirigits a l’antiga propietària d’aquell maquinari o bé a ella mateixa. Així doncs, al mateix temps que anem coneixent la Júlia, també anem descobrint més i més facetes de l’Ariadna (nom que remet, inevitablement, al personatge de la mitologia i a la història del laberint, una altra xarxa, a la seva manera). Curiosament, s’esdevé una mena de transferència entre totes dues, de tal manera que en diversos moments podem dubtar de si Torras ens està parlant d’una o de l’altra. És a partir de llavors que la novel·la s’endinsarà pels viaranys del misteri i el suspens.

Com en una xarxa (social, de relacions) o una teranyina (o un laberint), tot està connectat, controlat, dissenyat… perfectament per a què ocorri el que està previst que ocorri, en el moment que cal que ocorri. Enxarxats ens acara a diversos dilemes morals, un dels quals (segurament el més interessant) és el que ens planteja la disjuntiva entre seguretat i llibertat, tema tractat abastament moltes vegades abans en la literatura especulativa, però des de perspectives molt diferents: aquí, la pregunta que ens fa Carme Torras és si davant la multiplicitat d’escenaris que ens obre internet (la xarxa), hem de permetre que l’atzar guiï els nostres destins, a risc de fracassar o, en canvi, hem d’acceptar el control d’organitzacions que ens dirigeixin cap al millor port, malgrat que això impliqui anar contra el nostre lliure albir.

Enxarxats beu de molts clàssics del gènere (des de la “psicohistòria” d’Asimov i el seu sistema de predicció d’esdeveniments a gran escala a moltíssims anys vista, fins a Philip K. Dick i la idea de la precognició, passant, com ja he comentat en esmentar la citació inicial, per la idea de l’aprendre jugant transmès a la brillant El joc de l’Ender), però és una obra nova, fresca i original. Els nous temps canvien de pressa, i la ciència ha d’enfrontar-se constantment a reptes de tot tipus: tecnològics i també morals. Superada la vella societat analògica, Enxarxats es planteja quines han de ser les bases de la nova societat digital, i si pertoca a algú de dissenyar-les interessadament. Carme Torras escriu des de dins mateix de la teranyina de possibilitats a què ens veiem abocats com a societat canviant, i això atorga al llibre un plus de versemblança. Deia Antoni Munné-Jordà que en la nostra literatura de ciència-ficció feien falta més científics que fessin literatura, que especulessin amb coneixements fonamentats a propòsit dels futurs possibles. Carme Torras en seria un dels millors exemples, però no l’únic (allà tenim a Salvador Macip, també, que apareix citat fins i tot en aquesta novel·la en clar homenatge).

Escrita amb una prosa eixuta i directa, Torras no pot dissimular quan escriu el seu esperit científic, però la novel·la, com la d’altres grans autors de gènere fantàstic que també provenien del camp de la ciència, té una forta càrrega humanística. Si bé és cert que l’autora aposta molt més per la narració que per la descripció, despullant la novel·la d’excessius artificis literaris, aquest recurs a la llarga juga a favor del lector, que acostumat molts cops a les digressions gratuïtes, agrairà al final de les més de 400 pàgines que l’autora hagi economitzat el seu temps en ares d’una història clara, directa i molt ben escrita.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari