LA SENYORETA KEATON I ALTRES BÈSTIES (2015) – Teresa Colom

Autor: Teresa Colom
Títol: La senyoreta Keaton i altres bèsties
Editorial: Empúries
Any: 2015
Pàgines: 170
ISBN: 9788497879842
Valoració: ★★★

 

Si no hagués estat perquè Joan Manuel Soldevilla, col·lega, amic i membre del jurat del Premi Maria Àngels Anglada que aquest any ha distingit aquesta novel·la me’n va parlar, és bastant possible que mai l’hagués arribat a llegir. No coneixia l’autora, i dins del que podem considerar les editorials de gènere fantàstic, no acostumo a tenir gaire en compte Empúries. Potser m’ho hauré de replantejar, en el futur. En qualsevol cas, he d’agrair a en Solde l’haver-me empès a llegir La senyoreta Keaton i altres bèsties, primera obra narrativa de l’andorrana Teresa Colom.

L’acabo de definir com a obra narrativa premeditadament. No he volgut usar l’etiqueta de novel·la, perquè no es tracta de cap novel·la, malgrat que tampoc és exactament una antologia de relats breus. La senyoreta Keaton i altres bèsties és un original exercici literari, que ha dut l’autora a bastir en cinc contes o relats interconnectats circumstancialment un microcosmos estrany i meravellós alhora. No sé si amb aquesta sumària descripció us ha vingut al cap el gran Pere Calders, però en qualsevol cas aquesta era la meva intenció. Calders, amb el seu estil tan poc nostrat, va saber introduir com ningú el motiu del real meravellós en la nostra literatura, i ho va fer a partir del relat curt, de la càpsula narrativa, de la concentració expositiva.

En la mateixa línia escriu Teresa Colom aquests cinc relats. Cinc històries fantàstiques amb el nexe comú del naixement i la mort entre totes elles, al cap i a la fi ambdós tan lligats a la vida. La melangia, el lirisme, la poesia (que és del terreny d’on prové Colom) són presents ben clarament en el seu estil narratiu, que es veu enriquit per aquests matisos i ens acosta, per posar un exemple de ben segur conegut per la majoria de lectors, als bells (i horribles) contes de fades del britànic Neil Gaiman.

El primer de tots, titulat “La senyoreta Clock”, és una bona presa de contacte amb la ploma tan particular de l’autora. El simbolisme dels noms (ni un de sol propi de casa nostra, sinó tots de ressons centreuropeus o clarament anglosaxons) és una constant al llarg de tot el llibre, començant per aquest. En aquest relat, la protagonista, al senyoreta Clock, és una nena que creix desmesuradament de pressa, a l’estil d’un Benjamin Button, però a l’inrevés. En el segon relat, “Caterina”, l’autora aprofundeix en el tema de l’arrelament, o desarrelament, a partir d’una història terriblement estranya: la de la desaparició i estrany retrobament d’una nena a alta mar. “El nen de Mortson” torna a tractar el mateix tema, el de la diferència, causada aquest cop per la malformació d’un nen;  té una mà en forma de peu de porc. És en aquest relat, precisament, que pren protagonisme la senyoreta Keaton del títol. El quart conte es titula “El fill de l’enterramorts” i és potser un dels que m’ha satisfet més. La Mort vol tenir descendència, però no es pot viure feliç tenint per pare la Mort. Excel·lents les reflexions que s’hi basteixen tot voltant, amb una càrrega simbòlica dels personatges (la Vida, la Mort) molt ben aconseguida. El darrer relat, “La Maison Desirchamp”, és la història d’un nadó trobat a la neu, de qui es desconeix la identitat dels pares i que sembla viure estranyament a gust en la fred.

Cinc històries amb un part com a excusa per parlar-nos de la vida i la mort. Cinc històries amb un clar regust femení: moltes protagonistes són femenines o bé els protagonistes estan envoltats de dones. Cinc històries desubicades en el temps i en l’espai, no hi ha context, no sabem on agafar-nos, de tal manera que se’ns fan terriblement estranyes.  Cinc històries al voltant d’un tema de per si delicat, el de l’allumament. No tots els lectors (especialment els femenins) s’hi trobaran a gust llegint sobre aquestes coses, d’aquesta manera que ha triat per parlar-ne l’autora. Més d’un sentirà incomoditat i no podrà evitar una ganyota de fàstig a la cara. Lluny d’ésser un inconvenient, personalment em sembla que és una de les principals virtuts del llibre: la capacitat per no deixar-nos indiferents.

Tan de bo el gènere fantàstic no quedi circumscrit a les trinxeres dels aficionats acèrrims i pugui agafar volada en les nostres lletres. Tan de bo editorials com Empúries prenguin per costum publicar obres de fantasia per a adults valentes i originals com aquesta.

Relats continguts en aquesta antologia:
La senyoreta Clock ★★★
Caterina ★★★
El nen de Mortson ★★★
El fill de l’enterramorts ★★★★
La Maison Desirchamp ★★★

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 293 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari