CATALUNYA MÍTICA (2015) – Diversos autors

RESSENYA

CATALUNYA MÍTICA (2015) – Diversos autors

Antologia que aplega reformulacions de contes i llegendes clàssiques del nostre folklore.

Autor: Diversos autors
Títol: Catalunya mítica
Editorial: Orciny Press
Any: 2015
Pàgines: 164
ISBN: 9788494318146
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Fa uns mesos em va fer molta il·lusió ressenyar el primer llibre d’Orciny Press: l’antologia de relats fantàstics El espectrocopio del alma (2015), d’Edward Page Mitchell. No només era un recull extraordinari, sinó el primer pas d’una editorial jove que naixia amb l’empenta decidida del seu editor, l’Hugo Camacho. Doncs bé, uns mesos més tard, el mateix Hugo ha materialitzat un altre projecte que havia endegat temps enrere: aquesta antologia amb 11 relats fantàstics d’11 autors diferents inspirats en la mitologia catalana, a partir d’una convocatòria realitzada per internet. Fantasmes, vampirs, fades, el comte Arnau, etc. Com totes les antologies d’aquesta naturalesa té alts i baixos, és heterogènia en el fons i en la forma, però he de confessar que el conjunt m’ha semblat molt satisfactori.

El primer relat, “La font de l’animeta” de Joaquim Casals, se centra en el mite de les aparicions. En aquest cas concret el d’una noia que s’apareix en una font d’Oristà, al Lluçanès. Aprofitant aquest mite popular, l’autor teixeix un relat interessant, usant de vegades un punt d’humor, que malgrat desinflar-se en alguns moments, acaba funcionant.

La temàtica de “Blanca”, de Mercè Bagaria, és la de les bruixes. Ambientada en un passat indeterminat però ben present en l’imaginari col·lectiu, l’autora ens endinsa en una atmosfera ben construïda de misticisme i fanatisme. A aquest tema clàssic, hi aporta la visió moderna i reivindica el paper de la dona en el món, sobretot en les pàgines finals. Destaca per la llengua, ben trobada i rica en recursos. Un dels relats que més m’ha agradat, especialment la seva primera meitat.

“La meva bella guàrdia” d’Ignacio J. Borraz és un breu conte que ocorre al castell de Bellaguarda, al Vallespir. Aprofundint en el tema de les aparicions i els fantasmes, l’autor ens parla d’una llegenda d’aquelles contrades, però de manera planera i molt poc elaborada, la qual cosa apropa més la història a la simple exposició d’una llegenda com la que ens pugui fer un guia turístic que a un autèntic relat literari.

El relat “La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de plaer” de Víctor N. Monterroso és del més originals del recull, però alhora dels més barrocs. En aquest conte, el seu autor basteix un futur dominat pel denominat neofeudalisme i les seves pràctiques, entre bèl·liques i comercials. Metàfora del moment actual, denúncia del capitalisme, etc. Tot amb l’excusa de la llegenda de Guillem de Pinós al darrere. El relat, però, se m’ha fet llarg. Hauria agraït una major contenció i més maduració de la història.

“La llauna”, d’Alícia Gili, és una senzilla aproximació al mite de les dones d’aigua, les goges de què parla Verdaguer en el seu poema El Canigó (1886), i a d’altres follets i fades protectors de la natura. Aprofundint en aquest sentit, l’autora centra l’argument del seu relat en un missatge ecologista, força convincent i original, val a dir. L’enfrontament entre el món real i el de la màgia, igual que en mossèn Cinto, encara demostra tenir corda per estona. Si de cas com a aspecte més fluix i previsible, en canvi, el final, un pèl  precipitat i infantil, i que sembla acusar ésser poc treballat.

Què puc dir del següent relat? “Llers, 1939” és obra de l’amic i col·laborador d’aquesta pàgina Enric Bassegoda, per la qual cosa resulta difícil ésser imparcial a l’hora de jutjar-lo. Tot i així, crec que qualsevol que el llegeixi coincidirà amb mi que és un dels més reeixits del recull. L’Enric és novell, en això de la ficció, però el seu relat d’aquest vampir basat en el mite empordanès del comte Estruc, en el marc del final de la guerra civil, combina amb habilitat realitat i ficció, i el fa ben interessant del cap a la fi.

“L’aviador” de Rubén Guallar, en canvi, he de confessar que m’ha desconcertat. És un relat breu dividit en capítols encara més breus. Per un costat m’ha fet pensar, malgrat que potser l’únic punt en contacte sigui la professió del protagonista, en El petit príncep (1943) d’Exupéry. Per una altra, pel cripticisme i brevetat de les parts, en la magnífica novel·la Res no és real (2015) de David Gálvez. La sensació final, però, no és del tot satisfactòria, ja que he acabat pensant que m’havia perdut alguna cosa.

“El jurament de la molsosa”, de Ferran d’Armengol és una història senzilla sobre els esperits familiars i de la llar, però ben escrita. Sense pretensions, l’autor escull la llegenda d’aquesta dona misteriosa que viu embolcallada en molsa i suro per construir el seu conte. La conclusió, amb sorpresa final i moralitat inclosos, l’apropa als contes de fades de tota la vida. Força rodó.

Sobre “Tymbala Erdal Vrük” de Marc Martorell, la primera reacció en acabar-lo de llegir va ser d’aclaparament. La història es basa en diversos mites, el més evident el que sorgeix de la deformació del títol, la del timbaler del Bruc. De fet, una de les coses que més m’han agradat ha estat precisament la capacitat fabulosa que mostra l’autor per crear noms. De persones, de llocs. S’entreveu tota un mitologia pròpia darrere aquest relat que, si algun problema té, és que no pot donar cabuda a tot el que vol dir. Vaja, que el format se li queda petit.

“La dona d’aigua”, d’Anabel Pérez Real incideix de nou en el mite de les dones d’aigua, una mena de fades que han aparegut, sota diversos noms i atributs, en altres contes del recull. L’emplaçament, aquesta vegada, és al Gorg Negre de Gualba. El relat és correcte, però possiblement abusi dels tòpics i sigui excessivament previsible. La literaturització de la llegenda no és gaire aconseguida i he de dir que en cap moment m’ha sorprès el que anava llegint. Un altre conte que demana una major maduració estilística, al meu entendre.

Tot el contrari que “Verd gasós sobre fons de neu i cendra”, de Sergi G. Oset, un relat força extens i que destaca especialment per la tasca d’elaboració del seu autor. En aquest cas, el mite a què ens acosta Oset és el del dip, un gos vampíric de característiques monstruoses que apareix per primer cop a casa nostra en les pàgines de Les històries naturals (1960) de Joan Perucho. No content amb aquest repte, Oset n’hi afegeix un altre: l’ambientació històrica del relat, en un passat alternatiu (torres de Tesla, dirigibles, fronteres geopolítiques alterades, etc.) que insereix aquest conte dins el gènere de l’steampunk. M’ha convençut molt, a estones.

En conclusió, penso que bastants relats acusen una certa precipitació en l’execució, o una manca clara d’objectiu en el plantejament, però he de dir que en termes generals m’ho he passat molt bé llegint aquesta antologia. La tria d’aquesta temàtica, la participació oberta a tothom a través de la xarxa, la primera aproximació d’Orciny Press a la llengua catalana, la disponibilitat d’una versió electrònica del recull, etc. són excel·lents notícies per a la nostra literatura de gènere. I per als lectors (i escriptors), és clar. Tenint en compte la quantitat de mites i llegendes que encara hi ha per explotar (gegants, nans, llegendes locals, etc.) la iniciativa clama tenir continuïtat en una segona edició.

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

4 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Enric
Enric
8 years ago

Molt bona ressenya i moltes gràcies pel que hi dius. Ja us vaig dir que contentar lectors tan exigents com tu és un plaer i una sorpresa també.

homefosc
8 years ago

Gràcies per la ressenya del llibre en general, i pel comentari del meu relat en particular. He tingut la gran sort de formar-ne part, entre un grup genial d’escriptors i m’agradaria que aquesta aposta tingues continuïtat, mal que no hi participes jo, que tampoc passaria res, idees com la de l’Hugo han de tenir més volada dins del fantàstic en català.