MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN (1974) – Manuel de Pedrolo

RESSENYA

MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN (1974) – Manuel de Pedrolo

Peça clau de la literatura catalana contemporània, fou el llibre que va canviar la ciència-ficció en català.

Autor: Manuel de Pedrolo
Títol: Mecanoscrit del segon origen
Editorial: Edicions 62
Any: 2009 (1974)
Pàgines: 255
ISBN: 9788429760262
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Si bé és cert que les últimes dècades el panorama ha canviat força, tradicionalment el gènere de la ciència-ficció, dins la nostra literatura, ha destacat més per la seva marginalitat, per ésser bandejat al racó dels trastos inútils, oblidat al calaix dels mals endreços, que no pas per la llarga nòmina de títols o la popularitat d’aquests. Potser únicament un nom, el de Manuel de Pedrolo, mereix una menció en aquest apartat si girem la vista enrere. Escriptor de masses com pocs, entre la gran quantitat de gèneres que tocà hi destaca la ciència-ficció, mercè sobretot a dues obres: la novel·la Mecanoscrit del segon origen i el recull de relats Trajecte final (1974).

Inspirada en la novel·la de ciència-ficció de John Wyndham El dia dels trífids (1951), on uns estranys meteorits enceguen a la població del nostre planeta, el Mecanoscrit del segon origen arrenca amb l’atac d’uns plats voladors que arrasen la Terra de dalt a baix, acabant amb la població mundial en qüestió de segons. Únicament sembla haver-hi dos supervivents, l’Alba i en Dídac, un noi de color, que en el just moment de l’atac estaven capbussats sota l’aigua. Com en tantes altres novel·les de ciència-ficció un cataclisme ve a sotragar els fonaments de la nostra civilització, però Pedrolo no cau en el tòpic, i ens dóna un nou i prometedor enfocament: les runes no esdevenen per a l’Alba i en Dídac l’enderrocament d’un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou. I per què no, un de millor.

S’escau aquí de recordar com en d’altres religions diferents a la nostra, com la hindú, la mort i el naixement (o renaixement) no són sinó dues cares de la mateixa moneda: Siva no representa només la mort, sinó que també és el vencedor de la mort, el gran déu hindú de la procreació i la sexualitat. Com uns nous Adam i Eva, com uns altres Robinson Crusoe, l’Alba i en Dídac hauran d’afrontar reflexions terribles, com les que es feia el nàufrag de Daniel Defoe a la seva illa.

La llibertat és, precisament, un dels temes recurrents de Pedrolo en tota la seva obra, i també en aquesta. La destrucció del món suposa també la destrucció dels seus antics valors, i l’Alba i en Dídac seran els encarregats de construir-ne de nous, uns valors basats en l’absoluta llibertat dels homes: ni la tirania dels diners, ni la de Déu, ni la dels tabús sexuals. Únicament l’home i la seva consciència. Déu ha mort! llarga vida als homes, doncs.

També Siva, amb la garlanda de cranis que du, s’identifica amb el temps i ens ve a assegurar la mort de totes les coses, i el cercle de foc que sol envoltar les seves imatges vol simbolitzar el cercle còsmic de la destrucció i la creació. Com en aquell meravellós conte de Borges titulat “Las ruinas circulares”, entenem que la vida no són els rius d’Heràclit, sinó un cercle sense principi ni fi: “… se repitió lo acontecido hace muchos siglos. Las ruinas del santuario del dios del Fuego fueron destruidas por el fuego.”

Tot es repeteix eternament: el dia i la nit, l’estiu i l’hivern… Tot es mou en cercles. I aquest incansable camí de regeneració passa pel foc purificador, que destrueix el present per assegurar el futur; el cercle de foc que sosté a la mà Siva, el foc que crema les ruïnes circulars del conte de Borges, el foc dels plats voladors de la nostra novel·la.

 

Publicat originalment a la revista Mira’m el juliol de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des del juliol de 2004.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Xenia Casanovas
Xenia Casanovas
9 years ago

No sé por dónde empezar. A ver, considero que éste es un clásico en el campo de literatura catalana sobretodo. Es un tipo de ciencia – ficción como la que creo que actualmente se intenta recuperar con series como Falling Skies o incluso The Walking Dead! Siempre manteniendo sus diferencias, claro está.
A pesar de ser una novela realmente catastrofista, aquello que narra tiene sus bases razonables. Para explicarme, un mundo que ha sufrido un gran cataclismo del cual solo sobreviven unos cuantos afortunados (o no afortunados), en que la probabilidad de que coincidan en área es muy baja solo puede llevar a la demencia, cosa que se espera claramente y el autor nos concede la razón mostrándonoslo en algún extra.
Por otro lado, la serenidad de Alba enfrente de la catástrofe es un tanto irritante. A ver, es una joven muy centrada y todo eso, pero no quita el hecho de que siga siendo muy joven para tomárselo, desde mi punto de vista, tan a la ligera.
En general, la novela al principio se hace un poco pesada por la repetición de los paisajes (está claro que la Tierra está destruida, pero no hace falta repetir cada párrafo como son las runas con un mes de diferencia entre la primera y la segunda descripción), es cuando se deciden movilizarse constantemente que el ritmo se ve agilizado.
La, llamémosla, ‘tragedia final’ me resulto un fiasco, me esperaba algo un poco más elaborado o que al menos hubiese indagado para descubrir el motivo que llevo a Dídac a tomar esa decisión (no digo más).
En conclusión, personajes incompletos, poco realistas y un poco irritantes en varias ocasiones; descripciones repetitivamente innecesarias; historia buena para ser del género que es.