No només de pa viu l’home. I no únicament de Sherlock Holmes va viure Arthur Conan Doyle. Referent (a part de la novel·la policíaca) dels relats de terror, Doyle es va revelar com un apassionat de l’arqueologia i l’egiptologia, i bona part dels seus relats més terrorífics tenen com a teló de fons aquest escenari. Doyle participa de l’aurèola romàntica que aquells anys del segle XIX envoltava el món de l’antic Egipte i els faraons. Julià Guillamon ens explica com, d’ençà les expedicions napoleòniques i la seva efímera conquesta d’Egipte, aquella antiga i oblidada civilització comença a cobrar una enorme popularitat entre els europeus occidentals. Amb posterioritat, l’espoli britànic d’alguns dels temples i tresors més espectaculars va esdevenir crucial en el coneixement de l’art i la iconografia faraòniques. El relat de les excavacions de Belonzi, com anteriorment el de les de Denon, presenta la imatge d’un Egipte feréstec, sotmès a la depredació inclement dels exploradors, a les lluites entre expedicions rivals àvides de tresors i amb l’oposició cruenta dels natius, moguda per tresors ancestrals.

Eren massa atractius els ingredients perquè Egipte i les seves històries fossin únicament material de treball dels historiadors i els geògrafs. Així doncs, aviat els novel·listes van començar a prendre cartes en l’assumpte. D’aquesta manera, Chateaubriand en el seu Itinéraire de Paris a Jerusalem o el propi Flaubert viatgen a Egipte i en constaten els seus misteris. Dut d’aquest sentiment va escriure Chateaubriand: “Aquest sepulcre no és el límit que anuncia el final d’una carrera d’un dia, sinó que assenyala l’entrada en una vida eterna; és una mena de porta construïda en els confins de l’eternitat.”

Però és Théophile Gautier (1811-1872) qui aconsegueix la mitificació d’Egipte a partir d’obres com Une nuit de Cleopatre (1838) o Le pied de la momie (1840), precedents de la seva major obra Le roman de la momie (1857). En aquesta novel·la s’explica com un lord anglès i un estudiós alemany descobreixen una tomba inviolada i com a l’interior troben el cadàver, encara bellíssim, d’una dona i el pergamí on s’explica la seva meravellosa història d’amor. La figura de la dona fascina els investigadors, però ni rastre de res de sobrenatural. Ni una engruna de terror per enlloc. Seran d’altres, a partir del que deixà escrit Gautier, els que faran aixecar les mòmies dels seus sarcòfags per aterrir els pobres europeus. És el cas de Lovecraft a Imprisoned with the Pharaohs o Poe i els seus Some word with a mummy. I també, inevitablement, és el cas del nostre Conan Doyle en diversos relats, entre els quals destaquen L’anell de Thot (1890) i La mòmia (1892).

L’anell de Thot, en alguns aspectes, sembla estar inspirada en Le roman de Gautier. L’obra de Doyle ens parla del prestigiós arqueòleg John Vansittart Smith, el qual, a les interioritats del Louvre, a la sala egípcia, es troba amb la figura d’un estrany vigilant, d’aires misteriosos.

Gairebé casualment, Vansittart Smith veu, ocult entre els sarcòfags, com l’estrany vigilant del museu s’atansa a una mòmia i la comença a desembolicar. Sorprenentment, apareix el cadàver d’una bella dona, quasi incorrupte: els seus cabells, la seva pell, els seus ulls, el nas… estan igual com fa 4.000 anys. Però l’efecte vivificador dura tan sols uns instants, i l’aire malmet el treball de l’embalsamador. Absort en aquell miracle, però, Vansittart Smith no s’adona que ha estat descobert pel vigilant.

Llavors, Vansittart Smith es converteix en l’únic testimoni d’una aterradora història: el vigilant li explica com en realitat ell era Sosra, l’antic fill del sacerdot d’Osiris, nascut feia milers d’anys, i com havia descobert una estranya poció que conferia una longevitat inaudita. Creient haver trobat el millor dels regals, va confiar el secret del seu beuratge al seu bon amic Parmes, de manera que mai li faltaria un company de la seva edat. Llavors, però, s’esdevingué la tragèdia: ambdós conegueren una bella noia, Atma, i se n’enamoraren. Tots dos li juraren amor etern, i Sosra la volgué recompensar amb el fabulós elixir. Però el destí és cruel, de vegades: així doncs, abans que Sosra li pogués donar la vida eterna, la pesta blanca, la tuberculosi, se la va endur. Així doncs, allò que en un principi semblava la major de les alegries, s’acabà convertint en la major dissort: sols en aquest món pels segles dels segles… aquest era el destí terrible que semblava esperar als dos homes. Però Parmes s’hi va rebel•lar: va trobar un contraelixir capaç de donar-li la mort, i d’aquesta manera anar a l’encalç de l’estimada. Sosra li va suplicar que li digués com s’ho havia fet, quins eren els ingredients de la seva poció. Però Parmes amagà el seu secret en el lloc més impensat.

Oceans de temps passaren fins que el pobre Sosra tornà a tenir notícia d’aquell preuat anell, a l’interior del qual s’ocultava el líquid que havia d’enviar-lo al més enllà d’una vegada per totes, junt amb la seva estimada Atma. No fou fins feia ben poc, al diari, que, llegint sobre una excavació descobrí que en la tomba descoberta de la pròpia Atma s’havia trobat, sobre el seu pit, un fabulós anell de platí amb un cristall obscur incrustat. Ràpidament Sosra va entendre la jugada del seu vell amic: ocultà l’anell en l’únic lloc de la terra que no gosaria buscar, la tomba de la seva estimada. Ara, però, a la fi, Sosra ja podia reunir-s’hi. Vansittart Smith abandonà el museu tremendament torbat. Però procurà no pensar-hi més. Era tot massa irreal. O no?