ELS AUTÒMATS (1932) – E.T.A. Hoffman

Autor: E.T.A. Hoffman
Títol: Los autómatas (Die automate)
Editorial: Los jóvenes bibliófilos
Any: 1992 (1932)
Pàgines: 75
ISBN: 9788476510674
Valoració: ★★★★

 

E.T.A. Hoffman (la tercera inicial és «A», en homenatge a Mozart, en comptes de la «W» del seu veritable cognom, «Wilhelm»), músic, pintor i escriptor romàntic de fabulosa imaginació, es pot considerar un dels precursors més primerencs de la literatura fantàstica. Obsessionat per temes com la bogeria, el somnambulisme, la telequinèsia, els somnis, la premonició o la telepatia, els seus relats es troben, en paraules d’Eugenio Trías, a mig camí entre allò de bell i allò de sinistre que conté la pròpia naturalesa humana. A Hoffman li agrada, podríem dir, allò que desagrada, allò que incomoda a la resta. Ell, a l’igual que el seu compatriota Schiller, va trobar un sentit més profund en els contes de fades que li relataven durant la seva infància que no en les veritats que la vida li mostrava.

D’aquí segurament el profund interès que li despertaren els autòmats que tingué ocasió de veure al llarg de la seva joventut en fires i circs d’Alemanya. Éssers mecànics animats prodigiosament i capaços de dur a terme senzilles tasques com ara servir el té o tocar una breu melodia amb el violí, però que li causaven un profund malestar. Els artificis mecànics resulten sinistres en la seva imitació dels moviments de l’ésser humà; potser cal veure precisament en això, en aquesta estreta relació entre ambdós (l’original i la seva còpia), la font de tot el terror que inspiraven a Hoffman aquells ginys mecànics. Senzillament, l’atàvic terror dels homes davant d’aquelles criatures que potser, en el seu fur intern, resulten fins i tot més humanes que nosaltres mateixos (com el Frankenstein de Mary Shelley o el Gòlem de Gustav Meyrink).

Sólo el diablo sería capaz de decir algo sobre aquel maravilloso mecanismo.

A Els autòmats, una autòmat que toca el piano (com la bella Rachel de Blade Runner) esdevé l’excusa per a reflexionar al voltant de la relació entre naturalesa i artifici. Dirà un dels protagonistes:

A mí me resultan sumamente desagradables todas estas figuras que no tienen aspecto humano, aunque, sin embargo, imitan a los hombres y tienen toda la apariencia de un muerto viviente… Se les debería increpar con las palabras de Macbeth: ¿Qué miras con esos ojos que no ven?

Aquest és el taló d’Aquil·les dels autòmats: la mirada. Els seus ulls no són uns ulls humans, perquè els ulls són el mirall de l’ànima i els autòmats, evidentment, no tenen ànima.

Aquest serà l’argument d’un altre conte de Hoffman, L’home de sorra (1817), on un estudiant, Nataniel, s’enamora perdudament de la bella Olimpia fins que s’adona, a l’assistir a la discussió entre el professor Spalanzani i l’òptic Giuseppe Coppola (que esquarteren la seva criatura mecànica davant la mirada esglaiada del jove enamorat), que la seva estimada no és sinó un enginy mecànic. Embogit, l’estudiant es traurà la vida mentre crida a viva veu, davant dels ulls sanguinolents d’Olimpia:

¡Hermosos ojos! ¡Hermosos ojos!

Aquells ulls han convençut Nataniel que Olimpia és una autòmat igual com passa amb els replicants de Blade Runner, els ulls dels quals tenen la particularitat de brillar. No en va la màquina Voight-Kampff és capaç de decidir qui és i qui no és humà únicament a partir d’un examen de la vista.

Trista vida la d’aquells que veuen amb els ulls dels altres… Llegim que deia el poeta Miquel Martí i Pol: “Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. Viuré, bo i mort, només en la mirada”. Als androides, als pobres androides, ni aquest consol no els queda.


Publicat originalment a la revista Mira’m l’abril de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des del juliol de 2004.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada