MÓN ANELL (1970) – Larry Niven

Autor: Larry Niven
Títol: Mundo anillo (Ringworld)
Editorial: La Factoría de Ideas
Any: 2011 (1970)
Pàgines: 340
ISBN: 978-84-9800-493-9
Valoració: ★★★

 

L’any 1964 Byron Haskin, que nou anys abans havia dirigit la versió cinematogràfica de La guerra dels mons (1953), estrenava Robinson Crusoe a Mart, una mena de versió de la història de Daniel Defoe ambientada al planeta vermell. La pel·lícula es va estrenar amb tota la pompa de les superproduccions (Adam West, ben conegut pel seu paper de Batman televisiu a la sèrie dels ’60, n’era un dels protagonistes), i amb una curiosa etiqueta: Aquest films és científicament autèntic. Independentment de l’escepticisme que ens pugui provocar aquesta afirmació (en el propi tràiler de la pel·lícula ja s’hi veuen innombrables atemptats a la versemblança i el rigor científic), l’etiqueta apel·lava al típic reclam publicitari del cientifisme: avui encara no, però en un futur molt proper totes aquestes meravelles poden ésser ben reals. I, per tant, la pel·lícula calia que se sotmetés a les lleis del rigor i la lògica científica, almenys aparentment.

He començat la ressenya d’avui parlant d’aquesta pel·lícula perquè m’ha semblat, fins a cert punt, que seria útil per introduir el Món anell de Larry Niven, considerada la primera novel·la moderna de ciència ficció dura, o hard. La hard SF (així ho abreugen els entesos) és un subgènere dintre de la ciència ficció caracteritzat pel rigor en els detalls científics i tècnics dels relats. La saga de la Fundació (1942) d’Asimov en seria un precedent i Cita amb Rama (1973) d’Arthur C. Clarke (que en més d’una ocasió ha dit que Niven és el seu autor de ciència ficció preferit) un il·lustre descendent, entre d’altres. Però és Món anell la que s’emporta l’honor d’ésser la primera i la millor. De fet, a part d’haver estat guardonada amb els prestigiosos premis Nebula (1970), Hugo (1971), Locus (1971) i Ditmar (1972), se la considera també com una de les deu millors novel•les de ciència ficció de tots els temps. Davant tot això, resulta difícil resistir-se a fer una crítica encomiàstica del llibre, però si del que es tracta és de ser justos amb el que un creu i li ha semblat la seva lectura, haurem de dir que Món anell és una bona novel·la de ciència ficció, això sí, però poca cosa més. Certament, l’obra és prodigiosa quan a rigor científic: és lògica i creïble quant als coneixements científics i des del punt de vista teòric Niven ens convenç de la viabilitat del seu planeta artificial de dimensions colossals. Ara bé, la relació entre aquests coneixements científics i el correcte desenvolupament de la història, trontolla. Així com en Asimov els trets podríem dir que psicològics dels seus personatges estan suficientment ben desenvolupats perquè ens creguem els girs argumentals i arribem a adquirir una certa empatia amb ells, en el cas de Niven això no es produeix.

La novel·la ens narra el viatge de quatre cosmonautes a Món Anell, un immens planeta artificial (de fet es diu que és una espècie d’esfera de Dyson) l’existència del qual és desconeguda per la majoria d’habitants de la galàxia. L’obra s’ambienta en el denominat “Espai conegut” de Niven, on els humans conviuen amb d’altres espècies alienígenes. Així doncs, tenim que la tripulació de la nau serà interplanetària. El responsable del viatge és Nessus, un titerot de Pierson. Es tracta d’una espècie bicèfala caracteritzada per la seva extrema covardia i per no tenir contemplacions en la manipulació dels demés. En contraposició, Interlocutor d’Animals, un kzin, és representant d’una raça de trets felins donada a la guerra i a la conquesta, però no gaire intel·ligents. Finalment, Luis Wu i Teela Brown són els dos humans de la missió. El primer és un aventurer retirat de dos-cents anys d’edat que manté la seva vigoria gràcies als avenços mèdics (de fet, una de les peculiaritats de l’obra, que la singularitzen d’altres moltes novel·les del gènere, és la importància de l’element sexual: Niven no només no amaga aquesta necessitat tan humana, sinó que l’explicita i la converteix en un dels motors de la seva novel·la. Resulta hil·larant la sorpresa del titerot davant els múltiples aparellaments dels dos tripulants humans). La segona, en canvi, té un paper força ambigu en la missió, que es va esclarint a mesura que avança la trama. I és que en el pla dels titerots no hi ha mai res que no estigui meticulosament pensat.

El viatge fins al planeta els posarà en coneixement d’una realitat força terrible: els seus mons, tots, estan condemnats a l’extinció, ja que el seu sol està esgotant els darrers mil·lennis de vida i en apagar-se engolirà tot el que hi hagi al seu voltant. Els titerots, en la seva planificació màxima de les coses, ja busquen alternatives per sobreviure i creuen haver trobat en aquest estrany artefacte gegantesc (ningú sap qui l’ha construït) una possibilitat de recomençar. Però el viatge també és font de tensions i descobriments podríem dir que més personals i íntims. Com en tot viatge, a la fi, és un mateix que s’acaba descobrint. En aquest aspecte, el personatge de Teela Brown va prenent protagonisme, per bé que les possibilitats que brinden les relacions entre éssers tan diferents de vegades fa l’efecte que no s’acaben d’explotar prou a nivell emocional i que es queden en un simple joc dialèctic infantil, sense una càrrega psicològica autènticament potent. Alguna solució deus ex machina és força irritant.

Resulta impossible abstreure’s a les semblances entre aquesta història i una altra, protagonitzada també per un equip d’exploració (en aquest cas no a l’espai exterior, sinó a les entranyes del món): Viatge al centre de la terra (1864), de Jules Verne. Com obviar les semblances entre els bolets gegants del francès i els gira-sols, encara més gegants, del nord-americà? Verne, però, considerat el pare de la novel·la científica, ofereix molt més que versemblança en els seves novel·les, i la comunió entre ciència i literatura és més aconseguida. Miquel Strogoff, Phileas Fogg, el professor Lidenbrock i, és clar, el capità Nemo, no tenen parió amb cap dels personatges de Niven. Allà on la ciència ficció excel·leix tantes vegades, en la seva dimensió metafòrica, referencial, a Món Anell no acaba de brillar. Des d’aquesta perspectiva, la comparació resulta tan sagnant com la pel·lícula de Haskin i el seu antecedent novel·lesc. Ultra els encerts innegables de la història quant al fons, la forma falla a causa d’un excessiu optimisme científic, que monopolitza el relat. Així, l’afirmació al final del llibre sembla exagerada, potser perquè els esdeveniments finals es precipiten i es concentren en excés, fins al punt que tenim la impressió d’haver-nos perdut alguna cosa. No és prou rodona, vaja (sense ànim d’entrar en un joc de paraules i de sentits).

La seva importància, però, és innegable i després del final de la denominada “edat d’or” de la ciència ficció, Món anell va tenir un paper reactivador destacat. De fet, als EUA han estat diversos els que s’han aproximat amb ulls purament científics a aquesta obra. S’explica que un institut de Florida, per exemple, es va dedicar a estudiar la novel·la a la recerca d’alguna errada científica (activitat força freqüent entre els fanàtics de la hard SF) i van arribar a la conclusió que la capa superficial de la terra de Món Anell en realitat s’hauria desplaçat cap al mar al cap de mil anys de la seva formació. També des del punt de vista de la física sembla que algun principi trontolla, com trontollaria el propi planeta d’ésser una entitat real, segons diuen els experts. Niven, afectat per aquestes crítiques, es va veure empès a escriure la seqüela Enginyers de Món Anell (1980) per corregir els errors. Ni en aquesta segona part ni en les dues posteriors, però, Tron de Món Anell (1996) i Fills de Món Anell (2004), es corregeixen les desviacions que apuntàvem abans quant a la forma. I és així com al llarg del seu univers no trobem que cap dels seus personatges de carn i ossos aconsegueixi commoure ni una centèsima part del que commou, per exemple, el munt de circuits i ferralla del Robbie d’Asimov.

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

2 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Antoni del Río Silván
Antoni del Río Silván
8 years ago

«Els seus mons, tots, estan condemnats a l’extinció, ja que el seu sol està esgotant els darrers mil·lennis de vida i en apagar-se engolirà tot el que hi hagi al seu voltant.» Això ho tens mal entès. El sol del Món Anell és del mateix tipus espectral (G2) que el nostre, si de cas un pèl més petit i fred, però també amb alguns milers de milions d’anys de vida pel davant. El que fa l’anell és “trontollar”, és a dir, és inestable, no pot mantenir una equidistància de tots els seus punt amb el seu sol, de manera que d’una part començarà a acostar-s’hi i de l’oposada començarà a allunyar-se’n, i això en períodes històricament llargs però astronòmicament molt breus. El 1971, a la convenció dels premis Hugo (que igualment va guanyar), els estudiants del MIT li corejaven quan passava: “The Ringworld is unstable! The Ringworld is unstable!” Però això, lluny d’atribular Larry Niven, el feia somriure i el va animar a continuar la sèrie del Món Anell. Pel que fa a la resta, Daniel, si la ciència ficció no compleix el seu presumpte paper especulatiu ètic i moral, o si els personatges no commouen, doncs rai. que la fantaciència no és per això. Si un autor de scifi aconsegueix crear personatges rodons, doncs benvinguts siguin. Però aquest camp és per a crear i llegir aventures fantàstiques que especulen amb la ciència, no necessàriament per crear obres immortals de la literatura universal. Ah, i per a ser hardliner en scifi no cal ser doctorat en alguna ciència, només cal incloure uns mínims de ciència divulgativa en l’anomenada “cultura general”: jo sóc un hardliner però sóc de lletres i dolent en matemàtiques.