L’ESPECTROSCOPI DE L’ÀNIMA (2015) – Edward Page Mitchell

Autor: Edward Page Mitchell
Títol: El espectroscopio del alma
Editorial: OrcinyPress
Edició: Hugo Camacho
Any: 2015
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-943181-1-5
Valoració: ★★★★★

 

Quan Hugo Camacho em va dir si m’interessava ressenyar algun dels llibres d’OrcinyPress no m’ho vaig pensar dues vegades. Havia seguit a través de les xarxes els primers passos d’aquest nou segell editorial i la veritat és que em feia molta il·lusió llegir-ne alguna cosa. OrcinyPress és una petita editorial independent, especialitzada en literatura especulativa. Una raresa en els temps que corren. Neix a partir de la llibreria homònima OrcinyBooks, que opera online i que recentment també ha redirigit la seva activitat cap als gèneres fantàstics (també en català). Després d’haver col·laborat ben activament en l’última MirCon i estar enllestint una antologia de relats fantàstics en català (atenció al relat vampíric del tripulant Enric Bassegoda), OrcinyPress finalment publicarà aquest gener els seus primers títols: El final del duelo (2015) del novell Alejandro Marcos Ortega (1986), novel·la ubicada dins els subgènere de la fantasia urbana, i El espectroscopio del alma, d’Edward Page Mitchell, l’antologia de relats fantàstics que ressenyem avui.

He de confessar que el primer que vaig pensar quan vaig començar a llegir El espectroscopio del alma, és que es tractava d’un fake. En la meva ignorància mai havia sentit a parlar d’Edward Page Mitchell ni de cap dels seus relats, i senzillament no podia concebre que un autor d’aquesta envergadura hagués estat tan brutalment oblidat per la història. Ni més ni menys que a Wells, el pare de la ciència ficció (de la mà amb Verne) s’avança Mitchell en moltes de les seves prediccions fantàstiques. Massa coses, massa extraordinàries. Havia de ser fals per força. S’havia de tractar d’un joc literari, potser del propi editor. De fet, el pròleg no em va esvair aquests dubtes. Al contrari. Titulat “El hombre que se adelantó a Wells” i escrit pel propi Hugo en forma d’entrevista novel·lada a Sam Moskowitz, famós redactor de la popular revista Weird Tales i autor del primer llibre recopilatori de Mitchell, The Crystal Man: Stories by Edward Page Mitchell, collected and with a biographical perspective by Sam Moskowitz (1973), ens dóna notícia de la seva peculiar personalitat, però amb un estil novel·litzat que desconcerta força.

En aquest pròleg-relat, descobrim que la falta d’ambició literària de Mitchell el deixà fora del canon oficial i el relegà a l’oblit, d’on fou rescatat per Moskowitz. A més, el fet que molts relats circulessin anònimament va dificultar la tasca d’aplegar-los. Pel que explica Moskowitz, Mitchell va treballar a la revista The Sun, on es féu ressò de notícies insòlites alhora que hi publicava els seus propis relats de ficció.

Lo más gracioso de The Sun es que novelizaban las notícias (…) Cogían los hechos, los ordenaban con una trama e incluían a las personas que se habían visto involucradas como personajes.

Exactament igual com el pròleg-relat que ha fabulat Hugo Camacho en un enginyós exercici literari. The Sun no eren els únics que tractaven les notícies d’aquesta forma particular. També al nostre país diaris i publicacions com La Vanguardia o La Estampa literaturitzen al segle XIX sense problemes alguns successos fantàstics, tal i com he anat comentant precisament en aquest bloc al llarg de l’últim any.

Escriu l’editor al final del pròleg-relat:

No me cupo duda de que estaba ante un escritor que, de haber sido con él más justa la historia de la ciencia ficción, debía de ocupar otro puesto más cercano a Verne, Wells o Shelley como pionero de este género.

Acceptat el fet que existia l’autor, l’única manera d’explicar aquest oblit superlatiu era imaginar que potser tot plegat era una exageració, que no era tan extraordinari. Potser senzillament la manca de reconeixement i l’oblit li venien per no haver sabut bastir amb fonament uns relats que, si bé en el fons podien contenir el valor de la novetat, en la forma eren simples o defectuosos. Però no. No només els 10 relats antologats aquí (del total de 30 que va escriure Mitchell) responen a les expectatives generades pel pròleg quant a fons i forma, sinó que les sobrepassen amb escreix.

“El taquipompo” (1874) obre l’antologia. És l’únic relat que no va aparèixer publicat a The Sun, sinó a l’Scribener’s Monthly. La història ens presenta l’habitual parella d’amants que pateixen l’oposició del pare d’ella. En aquest cas el defecte del pretendent és, ni més ni menys, que la seva manca d’esperit matemàtic. Típic estirabot de Mitchell. La resolució també serà l’habitual i vindrà donada per un invent extraordinari, una màquina de moviment perpetu capaç de desafiar la velocitat de la llum, el taquipompo. “El espectroscopio del alma” (1875) que dóna títol al volum és el segon relat. S’enceta com una discussió científico-filosòfica sobre allò material i allò immaterial. Per a demostrar que no existeix una frontera clara entre tots dos el protagonista, el professor Dummkopf, realitza diverses temptatives per fotografia olors, embotellar el so o analitzar els secrets de l’anima humana a partir d’una màquina revolucionària, un espectroscopi. “El interior de la Tierra” (1876) és un altre relat protagonitzat per un personatge de nom hilarant, Claltus, i la matèria d’estudi és la teoria del mar polar obert a través d’un gran forat que travessa de pol a pol el planeta (en un moment que encara l’home no hi havia arribat). A “El hombre sin cuerpo” (1877) ens retrobem amb el professor Dummkopf. Segons llegim en aquesta grotesca història, per culpa d’un experiment fallit de teletransportació el seu cap viu independentment del cos en un museu d’història natural, on manté una erudita conversa amb un visitant. I això 50 anys abans de La màquina desintegradora (1927) de Conan Doyle.

“El hombre más capaz del mundo” (1879) és una divertida història, de les millor de l’antologia, a propòsit d’una mena d’androide (o cyborg) i de diversos dilemes morals motivats per la seva particular naturalesa. El relat incideix en el denominat “complex de Frankenstein” que havia popularitzat feia uns anys l’autora Mary Shelley. “La hija del senador” (1879) és una mena d’ucronia, ja que s’ambienta en un futur alternatiu, força grotesc. El protagonista, el líder del Partit Mongol-Vegetarià, és un defensor radical del dret a la vida de tots els animals i plantes del planeta, i per això ha inventat una pastilla alimentícia substitutòria. La seva estimada (casualitats de la vida) és la filla del seu antagonista polític, un conservador reaccionari i racista. Si a aquest plantejament hi sumem el fet que al final, en un gir ple de dramatisme, el pare branda un article esperpèntic de la Constitució que parla ni més ni menys que de criogenització, el resultat és un relat doblement fantàstic. “El experimento del professor” (1880) segueix una línia idèntica al relat anterior quant al plantejament sentimental de la trama. En aquest cas, però, la solució a l’oposició paterna sembla passar per la cirugia i la trepanació.

No hay nada más fácil de cambiar que las convicciones de uno. Gracias a los avances de la cirugía.

Novament, el text incideix de passada en la crítica a la desmesurada ambició científica, i el professor del títol sembla estar més a prop d’un savi boig que d’un científic altruista.

“Nuestra guerra contra Mónaco” (1880), inferior als últims segons el nostre punt de vista, és un nou exemple de futur alternatiu, en què els EUA i Mónaco passen per una surrealista crisi de confiança que gairebé acaba en una guerra. Una nova broma molt ben disfressada, però amb una història que fluxieja en comparació amb les altres. “El hombre de cristal” (1881), en canvi, és dels relats que més m’han impressionat, tot i tractar-se d’un dels que té menys humor de tot el llibre. Escrit setze anys abans de L’home invisible (1897) d’H.G. Wells no el desmereix gens. Al contrari, si en alguns aspectes segueixen camins paral·lels, quant a profusió científica és força més prolix el de Mitchell. A més, el relat també sorprèn per algunes referències al mètode inductiu, ni més ni menys que sis anys abans que aparegués el famós Sherlock Holmes de Conan Doyle. A destacar també l’encert del narrador en primera persona no protagonista (en contra de l’habitual narrador omniscient de la literatura del XIX) i el  desenllaç. Finalment, l’últim relat és “El reloj que retrocedia” (1881), una altra de les grans sorpreses. Es tracta ni més ni menys que de la història d’un viatge en el temps escrit 14 anys abans que Wells imaginés La màquina del temps (1895). La història està bellament narrada, amb les habituals paradoxes cronològiques a què ens té acostumats el gènere (anys més tard), però algunes reflexions a propòsit de la disposició de l’espai-temps resulten ben interessants, fins i tot avui dia.

En fi, que un cop l’has acabat de llegir no pots deixar de preguntar-te com havies pogut viure tot aquest temps sense saber qui era Edward Page Mitchell. Per això mateix és impossible no recomanar aquest llibre. OrcinyPress ha posat les bases amb aquesta antologia (on apareixen traduïts al castellà per primer cop alguns dels millors relats del mestre) perquè puguem començar a fer-li justícia. I per si de cas, a part de l’edició en paper n’han tret també una altra d’electrònica per als que no els importa llegir en aquest format, més econòmica i accessible. No hi ha excusa, doncs, a partir d’ara.

Relats continguts en aquesta antologia:
El taquipompo ★★★★
El espectroscopio del alma ★★★
El interior de la Tierra ★★★
El hombre sin cuerpo ★★★★
El hombre más capaz del mundo ★★★★★
La hija del senador ★★★★★
El experimento del professor ★★★★★
Nuestra guerra con Mónaco ★★★
El hombre de cristal ★★★★★
El reloj que retrocedía ★★★★★

lectura patrocinada per:
Logo-Orciny (1)
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari