A la deriva

Manuel Pérez Alegre

És una tortura. Estic convençut d’haver superat amb escreix el rècord de vida de la meua espècie malgrat el meu estat: el cos, decrèpit i malaltís, fa fàstic, però els nanobots fa temps que campen al seu aire dintre meu, combatent infeccions i reemplaçant el teixit necrosat amb un material entre sintètic i orgànic que generen a partir de… M’estime més no saber-ho. Tampoc amb què m’alimenten via intravenosa.

Sospite que aviat tindré algun tipus de marcapassos, perquè últimament cada batec representa un esforç titànic. Ja ho feren amb l’implant del respirador en fallar els pulmons, i amb l’extracció de ronyó, la diàlisi, el càncer. No debades la cabina s’assembla més a un box d’urgències de qualsevol hospital que a la que un dia fou la meua nau. Tot ple de braços articulats i tubs que em foraden l’esqueixat uniforme per introduir-se en braços i cames, boca i nas, m’estalviaré detalls de la resta d’orificis. Això i un munt de monitors exhibint les meues constants vitals, com si hi haguera algú més per a veure-les.

Tanmateix, la pantalla principal continua parpellejant, amb cadència monòtona, el missatge d’alarma que hi aparegué en perdre tot contacte amb la nau nodrissa, quan l’ordinador va activar el protocol d’emergència prenent el control de la nau. Aquesta és una nau petita, el protocol d’emergència només té dues premisses bàsiques, sense matisos: emissió ininterrompuda d’un S.O.S a l’espai… i preservar la vida del pilot.

Sense matisos.

La mateixa cicatriu

Joan Josep Camacho Grau

Avui quan m’he aixecat, la ferida encara hi era. Deu tenir la mida d’un braç adult, però abans, ja fa unes setmanes, quan m’hi vaig fixar per primera vegada, deuria fer dos o tres centímetres. En dic ferida perquè no sé com anomenar aquest fenomen o bèstia de cap altra manera. La part del centre és carnosa i de color vermell clar mentre que les vores són crostes gairebé negres. I palpita, sembla viva. S’està expandint per la paret del dormitori. Al principi, creia que era una esquerda. Ara sé que és una ferida. De l’habitació? Del pis? Les cases estan vives? Pateixen? No tinc cap explicació: només sé que creix. Supura sang, regalima pus. De nits, quan apago el llum de la cambra i em poso dins el llit, s’il·lumina tènuement: em parla. La dona i els fills han marxat fa dies, ja no vaig a treballar, mai surto de l’estança. M’estic assegut davant per davant de la ferida: l’observo. Quan em vaig adonar que no era una taca d’humitat, vaig pintar la paret sencera. Al cap d’uns minuts, va sorgir de nou més ampul·losa i brillant. Cada cop tenia més matisos estranys, cada cop m’atreia amb més i més força. Avui m’esperaré que es faci fosc: tancaré el llum de la tauleta de nit, em despullaré de dalt a baix i m’hi acostaré sense fer fressa. I quan les fosforescències em comencin a xiuxiuejar, m’hi posaré a dins –les mans, els braços, el cap, el tronc i les cames– a veure què passa…

Parasòmnies

Carles Ribas

La bèstia és noctàmbula des d’antic. Un cop s’ha escolat dins el pis, acomoda el seu pes amb agilitat felina al damunt del pit de l’home que, sembla, dorm a estones. Malgrat que la seva forma és de gos pelut i negre, no es tracta d’un quisso afectuós buscant abric a prop de l’amo. Amb les seves peculiars quatre potes d’acer, el monstre no vol afecte humà de cap mena, ben al contrari: només desitja martiritzar per simple perversió. La fera s’hi posa bé: aixafa el cos rígid i l’apropa a l’asfíxia; segresta l’alè i li deixa els músculs inerts; absorbeix la vitalitat i gaudeix mentre desvetlla; engendra malsons… O potser el malson és ella? El despertar s’acosta, i abans de convertir-se en ombra i esmunyir-se ràpidament, la Pesanta necessita percebre les esgarrifances que sentirà l’home quan es trobi atrapat dins un cos que no respon, alimentant-se dels sentiments d’horror del qui és viu però se sent mort. Poc després —temps fugisser— tocarà anar-se’n. Demà, però, potser tornarà. Quan arriba el moment de marxar, en travessar el forat del pany de la porta de la cambra, el sistema parany instal·lat pel dorment —un percaçador a sou del govern de torn— estaborneix i captura la materialització. La interfície d’usuari l’avisa que un altre mite ha estat recol·lectat, i que ja està llest i preparat per restituir a l’imaginari col·lectiu, d’allà on no havia d’haver sortit mai.

Sense títol

Arnau Domènech

La professora continuava: – … la vida és un procés cíclic en el qual els organismes neixen, creixen, es reprodueixen i moren. A l’última fila, els robots es van posar a riure.

Sense títol

Georgina Torra Guixeras

Descobria en els ulls dels altres els somnis que tenien, i això li agradava. Fins que un dia veié en uns ulls el seus, i s’espantà.

Sense títol

Pau Garriga

Davant la immensitat de l’espai només podia pensar que els trenta segons d’aire que li quedaven se li estaven fent molt llargs.

Sense títol

Zoraida Zaro

En dos minuts, ningú” va ser la resposta que va lletrejar el got sobre el tauler a la pregunta “hi ha algú aquí?