SINOPSI:

Quan era petita, la Janira sabia que no es podia apropar al mar. Les dones que volien tocar l’aigua, desapareixien, i els seus cossos mai tornaven a la costa. «Se’ls mengen els peixos», li explicava l’àvia. «Se’ls mengen els monstres i els déus que s’amaguen a l’abisme», li deia el seu germà, que assegurava que només els homes i els seus rituals podien controlar aquells éssers afamats. Per això, durant molts anys, les noies deixaven els noms de les seves amigues, de les seves germanes, escrits a les roques quan la marea era baixa, per si en algun moment les onades decidien retornar algun fragment, algun record d’aquelles que ja no hi eren.

​La Janira va créixer envoltada d’històries i fronteres, de normes i prohibicions, de fils que indicaven fins a on podia arribar, llaços i nusos que marcaven la seva feminitat, que atrapaven els seus somnis, perquè no poguessin volar. Va aprendre que hi havia un motiu per les sequeres, per les collites pobres, per les barques trencades, per les xarxes que es desfeien com si estiguessin fetes de sorra. I una solució.

​Però a vegades les històries no ho expliquen tot. A vegades neixen per amagar allò que batega a la terra, a les roques, a l’interior de les coves, a les arrels que s’allarguen fins les profunditats. Si saps escoltar-lo, el mar et parla, et porta records d’altres mons, d’altres persones. I quan aprens el seu llenguatge, tot canvia i pots trencar els fils que t’atrapen.

A través dels ulls de la Janira recorrerem les diferents històries del poble: històries que ens parlen de les supersticions creades per mantenir el control, per amagar el poder que batega sota terra, entre les roques, a les profunditats del mar, un poder que els homes no comprenen i prefereixen mantenir amagat, segellat; un poder que porta anys intentant parlar amb les dones i que a poc a poc, a través de la veu del mar, anirà obrint els ulls de les noies que s’atreveixen a desafiar les normes, a mossegar, a desitjar…