Vet aquí una ressenya que m’agrada especialment escriure. Si pogués triar, només criticaria llibres que m’haguessin agradat moltíssim, o que fossin estimulants, o que odiés a morir. La història de la teva vida i altres contes compleix dos dels tres criteris i no la odio a morir, així que tot va bé a la vinya del Biblionauta… Estem parlant d’un dels meus reculls favorit de relats de… ciència-ficció? En esperit, si més no, però a qui l’importen les etiquetes?

Fa poc més d’un any vaig tenir la sort de poder parlar, aquí mateix, de Exhalació, l’altre recull del mateix autor publicat per la mai prou valorada Mai Més. Que si l’autor era un futur clàssic, que si autor fonamental… no em repetiré perquè no m’agrada cobrar dues vegades per la mateixa feina, però: aquest és encara millor. Tot i que aquí apareix després que Exhalació, el fet és que La història de la teva vida i altres contes és el primer recull de relats que va publicar en Ted Chiang, i hi recopila vuit relats escrits entre 1990 i 2002. Tots, amb l’excepció de “El plaer d’allò que veiem: Documental”, havien tingut vida a revistes diverses (una d’elles Nature!) abans de la seva aparició en llibre. Vuit relats en 12 anys dona per a què l’autor hagi madurat, tant en estil com en idees, al llarg del procés, i perquè cadascun d’ells sigui una petita obra mestra cuidada fins al darrer detall. Dona peu també, i és una de les coses que més m’agrada d’aquest llibre, a què cada relat sigui diferent als altres, mantenint una consistència notable d’obra que li dona solidesa a la compilació. Aquesta consistència, de fet, o la seva manca, era un dels principals problemes que li vaig trobar a Exhalació. Aquí, ni aquesta pega. El traductor canvia, això sí, i ara tenim en Lluís Delgado al timó, que aconsegueix solucionar (i es guanya la meva admiració), alguns jocs de paraules que té l’original i que deuen ser el malson de qualsevol persona a càrrec de traduir-los… La traducció, perfecta.

Però anem als relats. Em permetreu que salti de l’un a l’altre. Normalment, es pensa en Chiang com a escriptor de ciència-ficció, però no em sembla que sigui tan fàcil assignar-li una etiqueta concreta. Està clar, això sí, que el que li agrada és especular: agafar una idea bàsica i fer créixer una història al seu voltant que explora, de forma bastant sistemàtica, les seves implicacions. Però el camí que escull per fer-ho no sempre és el del rigor científic, per més que la sensibilitat sí que n’estigui amarada. Una quantitat significativa de relats (“La torre de Babilònia”, “Setanta-dues lletres”, “L’infern és l’absència de Déu”) proposen mons en els quals els mecanismes que fan funcionar l’univers tenen a veure amb la religió, o en els quals els mites tenen una realitat palpable. Chiang, però, té l’habilitat de posar-nos darrere dels ulls dels personatges i fer que els acompanyem en la seva insistència per trobar una lògica que expliqui els seus mons. De vegades la trobaran, d’altres no, o donaran amb respostes que no tenen per què ser satisfactòries per als seus protagonistes, però serviran sempre per convertir els relats en textos que suporten lectures en claus metafòriques que parlen del nostre món.

La història de la ciència (o del pensament), la nostra relació amb la divinitat, el paper que juga el progrés com a força de transformació social… aquestes i moltes més són algunes de les idees que l’autor explora en relats que tenen un fort regust de ciència-ficció sense ser-ho. No sé si això és “renovar” un gènere, però el que si que està clar és que és jugar amb les seves fronteres i és un dels elements que fa que el llibre sigui interessant. No us penseu, però, que això és la primera capa dels relats: no està amagada, però per davant hi ha les històries i els personatges. Sovint s’ha parlat dels relats de Ted Chiang qualificant-los de freds o cerebrals (què carai, jo mateix vaig fer servir l’adjectiu tot parlant d’Exhalació), però el cert és que en aquesta lectura (i és la meva tercera visita al llibre) no m’ho han semblat gens. Són relats humanistes i sensibles, però defugen l’emoció fàcil i demanen un esforç per posar-se a la pell dels protagonistes, i per viure el seu univers intern des de les seves particulars visions del món. La intenció de l’autor no sempre és subtil, però mai (o gairebé mai) eclipsa l’interès de la història en si mateixa.

Dels tres relats assenyalats, per a mi el més demolidor és “L’infern és l’absència de Déu”, amb la seva ràbia incòmoda i la meravellosa idea d’un món on Déu, el Cel, l’Infern i els miracles són realitats tangibles, però tan incomprensibles com ho deuen ser (imagino) per als creients de la nostra realitat. El més evocatiu, en canvi, és “Setanta-dues lletres”, una proposta propera a l’steampunk que converteix la càbala en ciència i que podria donar lloc perfectament (independentment de la qualitat del relat) a una novel·leta ben interessant. L’estil potser és més directe que en altres relats, però la riquesa imaginativa de l’escenari augmenta molt el seu valor.

Classificar els cinc altres relats com a ciència-ficció és molt més senzill, però tots ells (potser podem considerar a part la curiositat breu de “L’evolució de la ciència humana”, una pinzellada clarament posthumana que es gaudeix com un glop de cafè intens: quan en notes el gust, ja s’ha acabat i t’acompanya una estona llarga) comparteixen amb els ja comentats l’aparició d’una nova comprensió de l’univers que trastoca, per bé o per mal, la vida dels personatges. Tots valen la pena, però jo estic enamorat de “La història de la teva vida”, el conte que dona nom al llibre i que inspira la també meravellosa The Arrival, dirigida per Denis Villeneuve. Potser heu vist la pel·lícula, potser no, però el relat té prou diferències com per a què això sigui indiferent. Per començar, l’estil: és un relat escrit en segona persona del futur i, lluny de ser un manierisme per part de l’autor, el recurs proporciona una clau de lectura perfecta pel tema del relat i fa que valgui la pena llegir-lo i rellegir-lo diverses vegades. Aquí el tema d’especulació és la lingüística aplicada a la comunicació a una raça extraterrestre. Ve a ser una aplicació de la (desacreditada) hipòtesi de Sapir-Whorf, segons la qual el llenguatge condiciona, de forma fonamental, la nostra manera de percebre la realitat, però això és el de menys. El que importa és l’exploració que fa del sentiment de pèrdua i dol, i la sensibilitat amb què evita caure en camins fàcils narratius. És un relat de ciència-ficció espectacular, i important. Al final, a molts dels relats, l’impacte de la visió científica del món repercuteix directament en una vivència emocional que, sospito, és l’objectiu final de l’autor, o si més no el principal. No pot haver-hi racionalitat sense sentiment, sembla dir Chiang, una idea que porta a l’extrem, ara sí amb subtilesa, en un relat com “Comprèn”.

No entraré en detall en els relats que no he esmentat, vull que quedi lloc per al descobriment “verge”, però cap d’ells desmereix els comentats. Ted Chiang és un gran especulador amb intuïció narrativa i una imaginació original i viva. També té un gran control de l’estil i sap trobar la veu necessària per a aconseguir el màxim impacte de cada relat. La història de la teva vida i altres contes és un llibre de relats de literatura fantàstica enorme, al que val la pena tornar-hi de tant en tant. Encara que Chiang no hagués escrit més relats, amb aquest llibre ja hauria fet més pel gènere que la majoria d’autors contemporanis de ciència-ficció.